He llegit l'article del Felip Gumbau sobre les paraules que no són barbarismes. Tot seguit en reproduïsc un fragment:
En definitiva, el diccionari valencià ha encetat un canvi d’agulles en
la normativa lexicogràfica amb la finalitat de fer la llengua més
expressiva, més rica i més senzilla. Tant de bo que l’Institut s’hi
avinga.
Des del meu punt de vista l'acceptació
d'aquestes paraules no la farà ni expressiva, ni rica ni senzilla,
perquè copiar les paraules d'altri ens farà més ganduls lingüísticament.
De bestreta, suposem que és expressiva perquè atés que ja ho és en
castellà, doncs no cal emprar paraules pròpies. Te'n pose un cas:
Sorra [
zorra] contra
barjaula (mai triomfarà
barjaula perquè l'expressiva és
sorra
També
suposem que és rica perquè augmentem el cabal de paraules: correcte,
ara tenim més paraules d'origen castellà. Ara bé, si tenim en compte la
riquesa de la nostra llengua i en quins territoris es parla, considere
que seria just també que atenguérem què es diu en aquells altres
territoris; així doncs m'imagine que caldria acceptar en el DNV paraules
de la Catalunya Nord:
votura,
llapín,
apuprés,
cartable,
caiet,
cuple,
espertina,
enlluscar,
ampula,
jornal,
gitar,
llestar,
xipotar,
survellar,
cajot, per exemple. Certament, açò sí que seria demostrar
riquesa (amb paraules hispàniques i gàl·liques: i si m'allargue més amb les italianes i sardes).
Al remat,
pel que fa a la senzillesa: què vol dir senzillesa en aquests aspectes
de lèxic? Acceptar
peluquer i
perruquer és fer-ho senzill? ¿Quan
etimològicament ve del francés (
perruque) o de l'italià (
perruca) i el
castellà ha volgut dir-hi
peluca (m'imagine per això del
pelo,
peluca)?
És senzill això?
Comptat i
debatut, estic molt decebut en aquest afer del lèxic que si valencià,
valencianista o valencianer; em fa la sensació que simplement es vol fer
net i començar de nou a partir d'ara. Voldria fer una paràfrasi de
Fuster: Puix que parla valencià, a vore què diu, i per a jo (açò de la riquesa, expressió i senzillesa) crec que és fugir d'estudi.
Una
llengua perd la seua genuïtat quan els parlants deixen de banda allò
que els ha estat propi i s'abracen a l'altri. Volem defensar els
valencianismes? Volem sentir-nos orgullosos d'una llengua expressiva i
rica? Correcte, creem, creem a partir de les nostres regles: afixació,
composició, etc. Però per a tindre bon succés cal un bon altaveu (mitjans de
comunicació, intel·lectuals) perquè aquestes creacions, siguen cultes
com col·loquials, arriben a tots. Malauradament, la gent troba més
expressiu ço que ve del castellà per l'omnipresència abusiva que ço que
és valencià/català.
Per exemple, jo propose que per a la paraula
compresa de manera col·loquial hom diga
maruà o al
xulo de putes,
barataconys. Açò és riquesa i expressió. Necessitem paraules com
aquestes i gent disposada a crear-les. Tristament, d'una banda els
nostres autors troben més fàcil emprar castellanismes perquè ja tenen la
força (i els que ho han intentat no hi han reeixit del tot, per aquesta
mancança de publicitat) i de l'altra actituds com la del Felip aproven
aquesta mandra.
