Anomenar-se

Quan faig classe de taller de valencià i comence el curs amb la cosa típica de:

-Com et dius?

-Em dic Rosa.

sempre peguem contra la mateixa paret. Ja s'ha fet hàbit i costum entre els alumnes de l'Alacantí ja castellanoparlants ja catalanoparlants dir ço següent:

-Com t'anomenes?

-M'anomene Pere.

(Bé, del Com et crides? Em cride Joan, ni en parlem)

Em passe, doncs, tot el curs corregint els alumnes, contínuament, i no hi han mans: ells encara encabotats a dir m'anomene.

Però anem al dubte: si fer servir anomenar-se és incorrecte en aquest cas, què fem aleshores amb les expressions aquestes, que són les tres primeres de la cerca al google d'escriptor anomenat?

Un escriptor anomenat Paul Sheldon

Un escriptor anomenat Hecateu de Milet

Un escriptor anomenat Su Shi

No hauria de ser dit en lloc d'anomenat (un escriptor dit Paul Sheldon), perquè si les passem a oracions amb verb personal esdevenen l'escriptor s'anomena Paul Sheldon, etc.?

Divisar

Mentre feia una llista de verbs sinònims de veure he trobat en el llibre de sinònims de Pey el verb divisar. A l'hora de saber-ne el significat, el DIEC només arreplega com a definició posar una divisa o senyal, amb la qual cosa no sanciona com a correcte, veure en la llunyania. Tot seguit ha tocat la consulta al DCVB, i ací en l'accepció darrera apareix el significat de veure de lluny o amb dificultat i posa de referècies citacions de March, Martorell i de Villena. Al remat, consulte el diccionari de sinònims de Bromera i no apareix divisar en el sentit de veure sinó de blasonar.

Encamant, ha tocat la visita al Coromines, i aquest indica que, tot i que era un verb emprat al Segle d'Or, seria menester rebutjar-ne l'ús modernament per arcaic, malgrat els usos moderns d'uns quants escriptors. El meu dubte és si és necessari continuar mantenint fora divisar amb el significat de veure en la llunyania i, doncs, fer servir albirar o caldria introduir el dit significat, perquè si bé Coromines diu que és arcaic, caldria saber fins a quin punt s'ha deixat mai d'usar, és a dir, saber si hi ha hagut una parada i una represa o s'ha emprat seguit des d`Ausiàs March. Per últim, mirem la cosa com és de curiosa: Bromera no accepta divisar i Teide sí: qui ho diria...

Vària

No recorde si he fet referència a un cas en una classe de l'Emili Casanova, quan estudiàvem gramàtica històrica. Ell ens va explicar que en el canvi lingüístic entrava en joc la tendència; d'entre totes les tendències, al remat s'imposava la que tenia més èxit i esdevenia la general. Doncs bé, aquest text no parlarà de dubtes, sinó de tendències que potser (tinc el pressentiment) faran que hi hagen canvis lingüístics.

En primer lloc, i ja tractat en aquest blog, el verb conéixer potser acabarà imposant-se a saber en els significats que tenia de saber un fet del tot. D'una banda els mitjans de comunicació en castellà i en francés fan servir el mot conéixer en el lloc de saber (pel que fa a l'italià, doncs, ací no hi ho sé), per aquesta influència de l'anglés know. D'una altra, el fet que el verb negatiu de saber siga desconéixer, li facilita més el pas. ¿Quan passarà? Vés a saber, però de moment als mitjans de comunicació ja s'ha engegat la pilota i només cal esperar les generacions noves que absorbeixen la llengua dels mitjans de massa.

En segon lloc, la paraula pudor tendeix a desaparéixer per la paraula olor. Si ens hi fixem, la gent fa molt habitual dir mala olor en lloc de pudor. ¿Afavorit pel castellà? Doncs és possible, perquè pudor per a ells és vergonya. Al remat, el castellà ja ha engegat la mecanisme de llengua per identificar olor com a desagradable tot emprant aroma com a agradable. ¿Influència del francés? Potser, no n'estic segur.

En tercer lloc, escoltar desplaçarà el verb sentir i el deixarà en la casella del tacte. D'aquesta manera quedarà regular el quadre. De retruc, per ocupar el lloc d'escoltar hi vindrà atendre. ¿Serà aquesta una tendència ajudada pel castellà? Potser, perquè, com que en castellà no significa esperar i en la nostra llengua tampoc, doncs, ho té fàcil. ¿Passarà això en el català del Rosselló? Potser no, per raó que el francés sí que dóna a atendre un altre significat.

Què ho deturarà? Doncs no ho sé. Serà productiu? Tampoc ho sé. Ço que sí que puc demanar-me és quan serà acceptat pel diccionari.

Barat a

Dins del món del català popular, hi ha una expressió molt habitual que és barat a (o barata) i aquesta expressió és sinònima de ço que diuen a l'estàndard a canvi de. Ja fa molts anys, estant a Prada, vaig descobrir quin era el significat primer de canviar, a grans trets, "posar una cosa en lloc d'una altra": canviar el cotxe, canviar de casa, canviar la direcció. Allí em vaig adonar que l'ús que feia de donar una cosa a altri i l'altri a mi (m'han canviat la llet per la farina, he canviat els euros en lliures), i que és la més corrent, doncs, estava malament: cal dir bescanviar. Des del meu punt de vista no sé com serà de possible canviar aquesta actitud i corregir aquesta interferència: jo hi faig els esforços (i he de dir que em note un poc pedant quan dic, en parlar de manera col·loquial, bescanviar) i, tot i això, a les meues classes explique aquesta diferència: però sense bon èxit. De retruc, sí que puc dir que, parlant amb amics professionals valencians de la llengua (filòlegs, professors, etc.), gairebé no hi fa ningú la distinció i no fan servir el mot bescanviar, més aïna empren la paraula intercanviar.

Però bé, torne al tema, que m'he desviat. Pel que fa a l'expressió barat a, hom fa servir, col·loquialment baratar amb el significat de bescanviar. És una expressió molt viva entre la gent gran valenciana i molt poc emprada per la gent jove, i jo ja l'he inclosa al meu parlar. Aleshores, què té a veure açò amb la construcció a canvi de? Doncs que aquesta expressió sembla que està mal emprada si ens fixem en el significat de l'expressió: donar una cosa a altri. Per exemple, a canvi del seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar a canvi que el convidaren. Un valencià (i ací dic valencià, perquè no em sona haver-ho sentit a un català oriental) diria barat al seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar barat que el convidaren. Hom dirà que és una expressió col·loquial i dialectal, però vés per on, més correcta que l'estàndard.

Com dic, doncs, mala peça en aquest teler.

Diu el mort al degollat...

Quina és la mesura de les nostres manies lingüístiques? Què ens fa rebutjar unes interferències lingüístiques de manera taxativa, però ens fa endolcir-nos davant unes altres i les perdonem? Quan era menut a casa em deien el refrany Diu el mort al degollat qui t'ha fet eixe forat? Jo no l'entenia, perquè quan parlaven del forat m'imaginava un cos decapitat, amb un trau enorme. Al remat, el forat de què es tractava no era la mancança de cap, sinó el clot que hi ha en terra, fet i fet, la tomba.

Ací ve el problema. D'unes dècades ençà estem perdent la distinció semantica entre forat i clot, vés a saber si per influència del castellà, que, per cert, també està perdent la distinció entre agujero i hoyo. Atés açò el meus dubtes són: ¿relament faig el beneit dient el refrany Diu el degollat al mort que t'ha fet el clot? en un intent de ser fidel a les paraules?; ¿cal deixar les coses com estan i passar aquesta incorrecció mentre ens acarnissem contra altres, com la perífrasi d'obligació deure+infinitiu (tradicional en la nostra llengua i present en les llengües romàniques amb aquest significat)?; ara que ja heu llegit açò, ¿estaríeu disposats a refer el refrany vosaltres també?

Culpa

És molt habitual sentir l'expressió sentiment de culpabilitat. Si vos fixeu, el mot culpabilitat està escampant-se com més va més i va arraconant la paraula curta culpa. Si férem una estadística, trobarem amb moltíssima poca freqüència sentiment de culpa.

Quin pot ser el motiu de la presència de culpabilitat, i doncs, l'ocupació del lloc que no li correspon? Doncs jo tinc el pressentiment que per raó de les traduccions de l'anglés, que se'n diu culpability i no té un mot curt (*culp, sinó guilty). De retruc, pot estar afermat per al presència d'altres mots com responsabilitat, disponibilitat, compatibilitat, fiabilitat, possibilitat, etc. els quals no tenen una altra categoria nominal en disputa com acceptabilitat (acceptació), impugnabilitat (impugnació), irascibilitat (ira), mutabilitat (mutació), etc. i d'ací la confusió de tèrmens i usos impropis.

Cansat

I ara que vindran tants dies de regals de joguets i de perfums, jo vull aprofitar per demanar als reis que per favor diguen als de l'IEC que incloguen en el diccionari també el mot cansera. El tocat és que tinc por que siguen capaços d'acceptar abans cansanci com a substantiu derivat de cansar, a més a més de cansament.