De basarda

En el tema polèmic del diccionari normatiu valencià hi ha un punt que afecta als mots que pertoca escriure amb e i es fa amb a. Així, el nostre diccionari arreplega les variants (que denomina col·loquials, però que fet i fet són dialectals): llançol, sancer, etc. No cal dir que de seguida van aparéixer les veus normatives que denunciaven aquesta llibertat ortogràfica. El meu parer, pel que fa això, és que no haurien d'haver tingut una entrada pròpia, sinó més aïna una referència dialectal dins l'estàndard. 

Però bé, el cas de què vull parlar és el següent. En el món de la literatura valenciana és habitual fer servir poèticament el mot basarda, paraula molt bonica, sonora, que amaga un pòsit de misteri (i dic literatura valenciana, perquè pareix que a Catalunya és una paraula força comuna en l'àmbit estàndard). De fet, jo l'he usada en alguns poemes, fins al punt que un dia se'm va ocórrer mirar al DCVB l'origen del mot i hi vaig trobar un parell de coses. D'una banda basarda prové del francés vésarde i si ens hi fixem, podem pensar que la traducció al català tira pel mateix camí que acceptar llançol o sancer. Al meu parer, caldria reescriure normativament el mot com a vesarda, per les raons següents: en primer lloc, en francés comença amb v, i si en català ho fa amb b és per aquest problema betacista que té una part dels parlants catalans; i en segon lloc, la e és tancada, per això porta l'accent tancat, aleshores, en lloc de ser ba hauria de ser ve: m'imagine que dir ba és per la transcripció d'aquest tret dialectal català oriental de fer la ə.

Després mire el coromines, on hi ha un article força llarg que tracta la idea de basarda i no de vesarda. A més a més, posa d'exemples Narcís Oller en La Papallona. Tanmateix, esmenta que Rabelais hi escriu vezarde, o que al segle XVI apareix besarde. Al remat, l'ètim seria francés vulgar vessette, modificat per influència d'hazarder.

  

De l'altra banda, la gent quan la fa servir n'abusa, perquè és una paraula de contingut fort, és a dir, por intensa que pertorba l'esperit, i a vegades qui l'empra exagera un poc: Em fa basarda presentar els llibres, perquè sembla que obliguis a la gent a venir, i jo tinc molt respecte per el temps aliè, d'Ada Parellada; o que pot confondre'n el significat i donar a entendre avorriment (o açò em pareix): En algun lloc del diari he llegit: “Aseguraba Churchill que una regla elemental de etiqueta política prohibe vocear “yo ya lo dije” cuando los acontecimientos históricos le dan a uno la razón”. Alguna cosa semblant em passa pel cap aquests dies tot repassant mentalment  temes dels que [sic] m’he ocupat, àdhuc força temps enrere, i que ara hauria de tornar-hi. Quina basarda! Potser, no. Potser sols és l’estat físic que condiciona el meu esperit. Encara que ... sí, quina basarda!, de Manel Mas, o Mira, jo no sé què m'ha passat en els darrers anys, però he canviat molt i ja no estic segur de res i menys de si crec o no; estic instal·lat en el dubte, i el que és pitjor, no tinc ganes d'aclarir-m'hi perquè em fa basarda de Francesc Pardo.

Vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 15 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

Acabar o venir de

Ara que fa uns anys que vaig estudiar francés he descobert moltíssimes coses que hauria d'haver aprés d'aquest idioma en la facultat de filologia catalana. Mentre he estat aquests anys a l'escola oficial d'idiomes amb el francés he acabat d'assumir que és fonamental en els nostres estudis de català tenir uns coneixements abundants de francés (d'occità seria també fonamental, però de moment això només és a l'abast a Lleida). Per tant, no només l'anglés, sinó que el francés hauria d'estar present en el currículum d'assignatures, més si els estudiants pretenen encarar la formació en la gramàtica històrica o comparació de llengües (i si em colleu, per què no, treballar en l'ensenyament secundari))

Bé, tot aquesta introducció és per a comentar una cosa que he aprés del francés i que he trobat en occità ara que llig  sovint el Jornalet. En una notícia d'aquest diari he trobat la perífrasi següent, venir de: Lo mesadièr provençal ven de publicar una analisi detalhada amb de resultats inquietants. Aleshores, el francés i l'occità tenen aquesta perífrasi que traduïda al català podria ser acabar de: El mensual provençal acaba de publicar una anàlisi detallada [del descens de l'ensenyament de l'occità] amb resultats inquietants.

El meu dubte és, com és que la nostra llengua no fa servir actualment aquesta perífrasi, si atenem el caràcter gal·loromànic de la llengua? Fussant en el diccionari del DCVB he trobat que Verdaguer empra venir de i és qualificat de gal·licisme: indica una acció realitzada ara mateix, en el moment de què es parla; cast. acabar de. Des de que són apagats els volcans olotins que venim d'anomenar, Verdaguer Exc. 62. Però també esmenta acabar de en un exemple de Verdaguer: Unit per la prep. de amb un infinitiu, pot significar ‘haver-se fet recentment’ l'acte que el verb subordinat indica. Rosa que'l sol acaba d'esbadellar, Verdaguer Flors 70. Tanmateix no diu que és un castellanisme. ¿Hem de suposar, doncs, que el català ha creat la perífrasi d'immediatesa a penes uns segles ençà, i que coincideix amb la del castellà? O l'ha copiat i, doncs, amb la del castellà ja ens va bé i la del francés (i occità) cal bandejar-la?

Certament, molts dubtes.

De cohesions i incoherències per a ser adequats

Quan faig classe als alumnes de batxillerat toquem el tema de l'adequació, la coherència i la cohesió; tants anys parlant d'açò i enguany m'ha vingut el pensament. Si diem que un text és adequat, coherent i cohesionat, quan no ho és hi diem inadequat, incoherent i descohesionat, i amb açò algun alumne espavilat em podria demanar, i per què no és incohesionat atés que els altres dos comencen també per in-? De moment no m'ha fet ningú la qüestió i per a avançar-m'hi tire mà dels diccionaris.

Doncs bé, ací van les sorpreses. De bestreta, el DIEC no arreplega la paraula cohesionat (com sí que fa amb adequat i coherent), de manera que no tenim oficialment un altre adjectiu de cohesió que no siga cohesiu. Per tant, la Maria Josep Cuenca (professora meua de la facultat) ja fa una falta quan titula un article seu així: Estudi estilístic i contrastiu de l'arquitectura de l'oració. Estil segmentat vs. estil cohesionat. En segon lloc, no sanciona el mot negatiu de cohesió: ni descohesió ni incohesió i de retruc ni descohesionat ni incohesionat. 

Segona sorpresa, tire mà del DCVB i si bé tampoc esmenta cohesionat, ni descohesió ni descohesionat (tal com fa l'oficial), ves per on es marca una incohesió que em deixa parat, però no incohesionat.

Podrem posar un poc de coherència en aquest embolic?

Predestinar

D'entre les coses que he aprés de la llengua és que els usuaris la parlem i l'escrivim amb inèrcia, és a dir, copiem els usos lingüístics que trobem en altri i a vegades no es fixem si són adequats o exactes: simplement repetim i anem fent. Un exemple d'aquesta continuïtat lingüística és el mot predestinar, de què transcric la definició del DIEC:

1) Destinar per endavant. Tot semblava predestinar-lo a l’èxit; 2) Déu, destinar per endavant (algú) a la salvació.

El tocat és que predestinar és un mot que per sentit hauria de ser el mateix que destinar, de què transcric la definició del DIEC:

1) Fixar per endavant la sort (d’algú o d’alguna cosa). La Terra ha estat destinada a esdevenir un planeta mort; 2) determinar per endavant l’emprament, l’acció, la condició futura (d’algú o d’alguna cosa). Destinar part del pressupost a la construcció d’un pont. Edifici que ha estat destinat a oficines. Hores que destinava a rebre el públic; 3) algú, decidir per endavant (allò que farà). Havia destinat d’anar als Alps quan arribés la primavera.

No trobeu que les definicions 1 i 2 de predestinar coincideixen amb les definicions 1 i 3 de destinar? És possible que predestinar siga una redundància de destinar? Però per a confondre'm més, al DCVB predestinar és documentat abans (Llull) que destinar (Lacavalleria). Bon dubte tinc.

De la fama

El text de hui no és un dubte, simplement és una comparació dialectal (que, tanmateix, em deixa molt dubtós). Per a la persona que ha esdevingut algú i viu de rendes hom diu en valencià cria fama i gita't a dormir (i dic valencià pel verb gitar-se, que no és gaire habitual en l'oriental; això no obstant, també l'he vist en pàgines de parlants d'oriental) i en català oriental diuen aquesta versió que he trobat per internet: agafa fama i fote't a jaure (o jeure, que també l'he trobada així).

Més coses curioses: i ací aquest enllaç que n'ha fet una tria ben llarga.

A la fi

Començaré aquest text fent referència als dos idiomes que són la referència de la nostra llengua. Per a expressar en un text la part final d'un discurs, hom diu en francés à la fin i en castellà al final. En català, hom pot trobar en els texts tant a la fi com al final, però el fet cert és que en el DIEC2 apareix l'entrada a la fi i no per al final. Pel que fa al DCVB apareix a la fi (Llull) i a la final (Villena), però també al final (Pons y Massaveu, principi del XX).

El meu dubte és: la forma al final, força estesa en tot l'àmbit català, premsa inclosa, (escriviu al Google "Al final, penso/pense/pens que), hauria de ser admesa en el DIEC? En som conscients i fem apologia els professionals de la llengua de la construcció genuïna a la fi?