Acabar o venir de

Ara que fa uns anys que vaig estudiar francés he descobert moltíssimes coses que hauria d'haver aprés d'aquest idioma en la facultat de filologia catalana. Mentre he estat aquests anys a l'escola oficial d'idiomes amb el francés he acabat d'assumir que és fonamental en els nostres estudis de català tenir uns coneixements abundants de francés (d'occità seria també fonamental, però de moment això només és a l'abast a Lleida). Per tant, no només l'anglés, sinó que el francés hauria d'estar present en el currículum d'assignatures, més si els estudiants pretenen encarar la formació en la gramàtica històrica o comparació de llengües (i si em colleu, per què no, treballar en l'ensenyament secundari))

Bé, tot aquesta introducció és per a comentar una cosa que he aprés del francés i que he trobat en occità ara que llig  sovint el Jornalet. En una notícia d'aquest diari he trobat la perífrasi següent, venir de: Lo mesadièr provençal ven de publicar una analisi detalhada amb de resultats inquietants. Aleshores, el francés i l'occità tenen aquesta perífrasi que traduïda al català podria ser acabar de: El mensual provençal acaba de publicar una anàlisi detallada [del descens de l'ensenyament de l'occità] amb resultats inquietants.

El meu dubte és, com és que la nostra llengua no fa servir actualment aquesta perífrasi, si atenem el caràcter gal·loromànic de la llengua? Fussant en el diccionari del DCVB he trobat que Verdaguer empra venir de i és qualificat de gal·licisme: indica una acció realitzada ara mateix, en el moment de què es parla; cast. acabar de. Des de que són apagats els volcans olotins que venim d'anomenar, Verdaguer Exc. 62. Però també esmenta acabar de en un exemple de Verdaguer: Unit per la prep. de amb un infinitiu, pot significar ‘haver-se fet recentment’ l'acte que el verb subordinat indica. Rosa que'l sol acaba d'esbadellar, Verdaguer Flors 70. Tanmateix no diu que és un castellanisme. ¿Hem de suposar, doncs, que el català ha creat la perífrasi d'immediatesa a penes uns segles ençà, i que coincideix amb la del castellà? O l'ha copiat i, doncs, amb la del castellà ja ens va bé i la del francés (i occità) cal bandejar-la?

Certament, molts dubtes.

De cohesions i incoherències per a ser adequats

Quan faig classe als alumnes de batxillerat toquem el tema de l'adequació, la coherència i la cohesió; tants anys parlant d'açò i enguany m'ha vingut el pensament. Si diem que un text és adequat, coherent i cohesionat, quan no ho és hi diem inadequat, incoherent i descohesionat, i amb açò algun alumne espavilat em podria demanar, i per què no és incohesionat atés que els altres dos comencen també per in-? De moment no m'ha fet ningú la qüestió i per a avançar-m'hi tire mà dels diccionaris.

Doncs bé, ací van les sorpreses. De bestreta, el DIEC no arreplega la paraula cohesionat (com sí que fa amb adequat i coherent), de manera que no tenim oficialment un altre adjectiu de cohesió que no siga cohesiu. Per tant, la Maria Josep Cuenca (professora meua de la facultat) ja fa una falta quan titula un article seu així: Estudi estilístic i contrastiu de l'arquitectura de l'oració. Estil segmentat vs. estil cohesionat. En segon lloc, no sanciona el mot negatiu de cohesió: ni descohesió ni incohesió i de retruc ni descohesionat ni incohesionat. 

Segona sorpresa, tire mà del DCVB i si bé tampoc esmenta cohesionat, ni descohesió ni descohesionat (tal com fa l'oficial), ves per on es marca una incohesió que em deixa parat, però no incohesionat.

Podrem posar un poc de coherència en aquest embolic?

Predestinar

D'entre les coses que he aprés de la llengua és que els usuaris la parlem i l'escrivim amb inèrcia, és a dir, copiem els usos lingüístics que trobem en altri i a vegades no es fixem si són adequats o exactes: simplement repetim i anem fent. Un exemple d'aquesta continuïtat lingüística és el mot predestinar, de què transcric la definició del DIEC:

1) Destinar per endavant. Tot semblava predestinar-lo a l’èxit; 2) Déu, destinar per endavant (algú) a la salvació.

El tocat és que predestinar és un mot que per sentit hauria de ser el mateix que destinar, de què transcric la definició del DIEC:

1) Fixar per endavant la sort (d’algú o d’alguna cosa). La Terra ha estat destinada a esdevenir un planeta mort; 2) determinar per endavant l’emprament, l’acció, la condició futura (d’algú o d’alguna cosa). Destinar part del pressupost a la construcció d’un pont. Edifici que ha estat destinat a oficines. Hores que destinava a rebre el públic; 3) algú, decidir per endavant (allò que farà). Havia destinat d’anar als Alps quan arribés la primavera.

No trobeu que les definicions 1 i 2 de predestinar coincideixen amb les definicions 1 i 3 de destinar? És possible que predestinar siga una redundància de destinar? Però per a confondre'm més, al DCVB predestinar és documentat abans (Llull) que destinar (Lacavalleria). Bon dubte tinc.

De la fama

El text de hui no és un dubte, simplement és una comparació dialectal (que, tanmateix, em deixa molt dubtós). Per a la persona que ha esdevingut algú i viu de rendes hom diu en valencià cria fama i gita't a dormir (i dic valencià pel verb gitar-se, que no és gaire habitual en l'oriental; això no obstant, també l'he vist en pàgines de parlants d'oriental) i en català oriental diuen aquesta versió que he trobat per internet: agafa fama i fote't a jaure (o jeure, que també l'he trobada així).

Més coses curioses: i ací aquest enllaç que n'ha fet una tria ben llarga.

A la fi

Començaré aquest text fent referència als dos idiomes que són la referència de la nostra llengua. Per a expressar en un text la part final d'un discurs, hom diu en francés à la fin i en castellà al final. En català, hom pot trobar en els texts tant a la fi com al final, però el fet cert és que en el DIEC2 apareix l'entrada a la fi i no per al final. Pel que fa al DCVB apareix a la fi (Llull) i a la final (Villena), però també al final (Pons y Massaveu, principi del XX).

El meu dubte és: la forma al final, força estesa en tot l'àmbit català, premsa inclosa, (escriviu al Google "Al final, penso/pense/pens que), hauria de ser admesa en el DIEC? En som conscients i fem apologia els professionals de la llengua de la construcció genuïna a la fi?

Xocar amb

En el món del punyetisme filològic hom es baralla sempre amb els temes habituals de les preposicions i aquells que s'enduen les visceres i la passió són els casos del per i per a, a i en o en i amb. Tanmateix, hi han altres casos que van fent cavalló, que en diuen, silenciosament i passen molt desapercebuts: un exemple és el de la preposició a través de, que vaig comentar fa temps, i un altre té relació amb la preposició amb, de què ja n'he parlat. El text d'ara vol fer referència a un altre cas d'aquesta paraula, que va ocupant l'espai a d'altres: xocar amb. És corrent trobar als mitjans escrits que un motorista xoca amb una furgoneta o que un conductor xoca amb una moto: si en voleu més, tireu mà del google.

Trilogia

De fa temps ençà que és habitual trobar en el món dels llibres i de les pel·lícules trilogies. De les trilogies més famoses de què tinc consciència és la del director Krysztof Kieslowsky: Blau, Blanc i Roig. A partir d'ací, totes les trilogies que s'han fet famoses són la trilogia del Senyor dels anells, les tres trilogies de la Guerra de les galàxies, la del Retorn al futur, per exemple.

Però és clar, si mirem al diccionari què vol dir trilogia llegim que és el conjunt de tres llibres que tenen un lligam que els relaciona, i no una història feta en tres llibres o les sagues (sèrie d'obres que tenen un personatge protagonista), justament ço que diuen els mitjans de comunicació: la trilogia ven molt.