Vacances

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 14 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

Descansar

Fixem-nos en el detall: ens cansem però descansem. El primer és pronominal, mentre que el segon no: ço és, no ens descansem. He mirat el DIEC i el verb descansar no està arreplegat en la forma pronominal (sí el verb cansar-se). Consulte el DCVB i si bé diu que de bestreta és no reflexiu, més avant diu que hi han dos significats pronominals: el segon té el sentit de tenir la companyia d'algú que done suport: descansar-se amb algú les penes; pel que fa al primer, al significat de reposar, posa dos exemples de pronominal: d'una banda diu del Tirant (La senyora donà-li comiat dient-li que altre dia com se seria descansat poria tornar dins en la cambra, Tirant, c. 247), i de l'altra, de les Faules d'Isop del segle XVI (La llebra fiant-se a sos peus y descansant-se un poc se endormí, Faules Isòp. 169).

Altrament, el Coromines posa d'exemples el mateix capítol del Tirant i esmenta les faules del XVI. De retruc, indica que a partir de la fi del segle XV ja és corrent trobar-lo com a no pronominal i intransitiu, i posa d'exemple Isabel de Villena.

Al remat, he mirat al Coromines castellà però no diu res de descansar.

Em sorprén que els parlants de la llengua hagueren convertit el verb pronominal de descansar en intransitiu, ja a l'època medieval, quan hi han d'altres com despertar-se, adormir-se, alçar-se, gitar-se, fins i tot cansar-se (i el entrenar-se desficiós, que els parlants actuals estan convertint en no pronominal: en lloc d'entrenar-se, entrenen). 

Company de pis

Per al DIEC, llogater és la persona que paga un lloguer per fer ús d'una casa, unes terres, etc. Però és clar, quan una persona no pot pagar, a voltes cerca algú per compartir-ne les despeses i aleshores els dos esdevenen companys de pis. I si en lloc de compartir pis, comparteixen casa? Els direm companys de casa? I si comparteixen un local comercial, companys de local comercial?

El dubte de hui és una reflexió dels descobriments que es fan per estudiar idiomes, en aquest cas, l'altra llengua de poder: el francés. Aquest idioma fa servir el mot locataire com a llogater, colocataire com a la persona que comparteix l'habitatge en general (i és una paraula molt, però que molt corrent) i sous-locataire, com a aquell qui està rellogat. Si mirem la nostra llengua al DIEC hi ha llogater, però no collogater ni rellogater (però aquestes dues ben corrents si fem una ullada al Google, i la segona, en molts casos valencians). Pel que fa al castellà, aquests tenen coinquilino al RAE...

¿És necessari, és beneficiós fer els esforços per convertir collogater com una paraula normal i corrent, col·loquial, al capdavall? O deixar-ho córrer i mantenir la construcció company de pis?  

Subjectes febles

Acabe de trobar que al llibre de text de 1r de Batxillerat de Marfil, a l'hora de definir el subjecte diu a la pàgina 189 que no pot ser substituït per cap pronom feble.

-El germà corregué finalment la marató.

*El corregué finalment la marató.

Certament, difícil (impossible) és. Tanmateix, el fet és que sí que es pot substituir per un pronom feble, quan es tracta de subjectes amb quantitats:

-Vint persones caben en aquella saleta.

-En caben vint en aquella saleta.

No sé què deu haver fet pensar a l'autor del text dir tal cosa, però podria ser que seguira alguna inèrcia de la sintaxi castellana, en què, efectivament, en no tenir pronom feble en, consegüentment, no pot fer la substitució.

Al capdavall, que no ho tinga altri no vol dir que no ho tinguem nosaltres.

7 milions

Recorde de fa temps la campanya de la Generalitat de Catalunya dels 7 milions. Hi deien: Som 7 milions i sent menut com era em sonava estranya, la frase, com si li faltara alguna cosa: jo hi hauria dit En som 7 milions. Dies arrere, vaig llegir un editorial del Vicent Partal que diu, Si més no, serem dos. Una altra volta, doncs, que em sona estrany: jo hi diria Si més no, en som dos.

No sé fins a quin punt està el tema de la correcció, però supose que ara per ara aquestes dues oracions estan malament perquè és necessari que aparega el pronom feble en si s'omet el nom de referència (Som set milions de catalans, Som dos seguidors blaugrana).

No posaré més exemples del fet, simplement poseu al google "som" i in quantificador i en trobareu un caramull més, per exemple, aquest:

*Som quinze i totes ens diem igual: Júlia!!

-En som quinze i totes ens diem igual: Júlia!!

 El problema està en el costum: com més ens acostumem a no sentir el pronom en en aquestes oracions, més estrany ens resultarà posar-lo, i fet i fet, aquesta és la mala peça del teler: el costum que esmussa l'esmolat.

Anomenar-se

Quan faig classe de taller de valencià i comence el curs amb la cosa típica de:

-Com et dius?

-Em dic Rosa.

sempre peguem contra la mateixa paret. Ja s'ha fet hàbit i costum entre els alumnes de l'Alacantí ja castellanoparlants ja catalanoparlants dir ço següent:

-Com t'anomenes?

-M'anomene Pere.

(Bé, del Com et crides? Em cride Joan, ni en parlem)

Em passe, doncs, tot el curs corregint els alumnes, contínuament, i no hi han mans: ells encara encabotats a dir m'anomene.

Però anem al dubte: si fer servir anomenar-se és incorrecte en aquest cas, què fem aleshores amb les expressions aquestes, que són les tres primeres de la cerca al google d'escriptor anomenat?

Un escriptor anomenat Paul Sheldon

Un escriptor anomenat Hecateu de Milet

Un escriptor anomenat Su Shi

No hauria de ser dit en lloc d'anomenat (un escriptor dit Paul Sheldon), perquè si les passem a oracions amb verb personal esdevenen l'escriptor s'anomena Paul Sheldon, etc.?

Divisar

Mentre feia una llista de verbs sinònims de veure he trobat en el llibre de sinònims de Pey el verb divisar. A l'hora de saber-ne el significat, el DIEC només arreplega com a definició posar una divisa o senyal, amb la qual cosa no sanciona com a correcte, veure en la llunyania. Tot seguit ha tocat la consulta al DCVB, i ací en l'accepció darrera apareix el significat de veure de lluny o amb dificultat i posa de referècies citacions de March, Martorell i de Villena. Al remat, consulte el diccionari de sinònims de Bromera i no apareix divisar en el sentit de veure sinó de blasonar.

Encamant, ha tocat la visita al Coromines, i aquest indica que, tot i que era un verb emprat al Segle d'Or, seria menester rebutjar-ne l'ús modernament per arcaic, malgrat els usos moderns d'uns quants escriptors. El meu dubte és si és necessari continuar mantenint fora divisar amb el significat de veure en la llunyania i, doncs, fer servir albirar o caldria introduir el dit significat, perquè si bé Coromines diu que és arcaic, caldria saber fins a quin punt s'ha deixat mai d'usar, és a dir, saber si hi ha hagut una parada i una represa o s'ha emprat seguit des d`Ausiàs March. Per últim, mirem la cosa com és de curiosa: Bromera no accepta divisar i Teide sí: qui ho diria...