dimecres, 24 de març del 2010

Mitjancer

Recorde que fa temps, quan al principi de governar el PP el país, que el dit partit va cedir al soci de govern Unió Valenciana la conselleria de Mig Ambient: no cal dir que les rialles eren propícies perquè hom es demanava on parava l'altre mig. Aquest fet tan popular de traduir Medio Ambiente per mig i no medi, duu maldecaps a uns quants parlants perquè no són conscients que una cosa és un àmbit i una altra la meitat d'una cosa.

Relacionat amb açò, temps ençà que em pega voltes el mot mediador: apareix sovint als mitjans de comunicació, siguen en les notícies d'àmbit social, siguen programes d'economia. Aquesta paraula passeja per la nostra llengua sense que no li diga ningú res, fins i tot el DIEC. Després de consultar aquest diccionari i el DVCB, hom s'adona d'una cosa: que mediador, ço és, la persona que es clava pel mig per a apauar un conflicte a dues o més bandes, és una paraula molt moderna, i que tradicionalment (des de Llull com a mínim) hom feia servir mitjancer.

És per això que lectors, professionals de la llengua de la CCRTV (de la RTVV també, toca), i d'altres que fusseu la llengua, que voleu un català genuí, recupereu el mot mitjancer.

dimarts, 9 de març del 2010

Damunt i sobre

Com deveu haver llegit els qui seguiu el blog aquest, m'agrada anar als cursets que Conselleria d'Educació organitza els estius. Concretament aquells en què l'Abelard Saragossà diu alguna cosa. Hom pot estar d'acord o no amb les seues idees (de fet, jo encara hi estic enfadat perquè fa servir la preposició a través de de manera poc popular), però el cert és que em fa pensar en les punyetes amagades que tenim en català, i que si hom es queixa que estem infestats de castellanismes, hom hauria de mirar altres invasions subtils que vénen també d'altres idiomes, les quals sembla que tenen més perdó. Però d'açó, en parlaré en un altre text, no sé si en aquesta finestra o en una altra.

Anem al tema. Aquell dia, l'Abelard va comentar els usos de les preposcions
dalt, damunt i sobre. Hi va fer la comparació en texts medievals i actuals, i va mostrar-nos que en la llengua estàndard i literària la paraula sobre anava arraconant la forma damunt; que sobre, que tenia un matís més metafòric, intel·lectual, havia esdevingut més físic. Doncs bé, m'he fixat que en la llengua que fa servir la CCRTV fa temps que hom bandeja la preposició damunt per sobre, i que aquest ús ha generat de retruc una altre fenomen que és el de substitutir el pronom personal pel pronom possessiu. Vos en pose uns exemples: Lleva't de sobre meu (Lleva't de damunt de mi); Ho va posar a sobre seu (Ho va posar damunt d'ell); L'Esperit del Senyor reposa sobre meu (L'Esperit del Senyor repose damunt de mi/jo), etc. Altrament, fins i tot, amics meus de la carrera, valencians, quan parle amb ells, ja han assumit aquest canvi, i qui diu amics, diu especialment escriptors valencians que també ho fan.

Mireu, a mi, em costa molt fer servir aquest
sobre en lloc del damunt, i per molt que hom vulga passar-me ase per bèstia, pense continuar fent servir aquesta distinció damunt físic i sobre metafòric (Hui debatrem sobre el tema de les drogues). Hom podria dir, ves a saber, si jo aniria en contra de la unitat de la llengua o que potser faig apologia del col·loquialisme per damunt (sobre?) l'estàndard, però tinguem en compte açò: en francés, la paraula sûr representa tant damunt com sobre i açò empeltat en la nostra llengua i escampat pels nostres (uns quants) lletraferits (terroristes del llenguatge) fa ferum de gal·licisme innecessari i empobridor.

Nota: del canvi
de tu per teu, en podem parlar en un altre text: vos pareix bé?

dilluns, 1 de març del 2010

Intrús, intrús (però consentit)


Ja a la venda el nou llibre de Josep Vicent:

Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari.

Editorial Setzevents.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Panxa

De fa un temps que la nostra llengua va canviant el mot panxa per estómac, i potser està condicionat perquè el castellà també ha canviat barriga per estómago. M'he adonat que certs canvis d'aquest tipus (oïda per orella, dolor per mal) poden ser a causa que no fan fi en castellà i canvien per d'altres no tan estridents, i en el nostre cas, que de cap manera no sonen malament, hom tendeix a substituir-les amb la traducció corresponent.

Fixeu-vos bé. Els xiquets diuen em fa mal la panxa (la barriga), però en una pel·lícula seriosa el personatge amb problemes dirà me duele el estómago (mai un George Clooney dirà en castellà: me duele la barriga). Els xiquets quan juguen als secretets es diuen les coses a l'orella, però quan l'enamorat vol guanyar-se la parella li dirà amoretes al oído (com deia la de la Oreja de van Gogh Cuéntame al oído i no a la oreja).

Fet i fet, doncs fa fi dir guanyar-se un home per l'estómac i fa rural dir guanyar-se l'home per la panxa.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Noms de lletres

Ací teniu un enllaç molt interessant sobre la pronunciació medieval de les lletres. Gràcies anònim.

http://www3.udg.edu/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/rossich_nom_lletres.htm

dilluns, 8 de febrer del 2010

Noms de lletres

Amb els meus anys de docent, quan he mamprés el tema de les lletres de l'alfabet, hom s'ha trobat un tema de debat: efe o efa? Popularment, el valencià diu efe però en anar a escola els escolars aprenen efa: ja tenim la diglòssia en dansa. Quan en els primers anys d'ensenyament tant d'adults com de xiquets, se m'escapava una efe, tot seguit em deien, no és efa? Aleshores repensava i deia, ai, un lapsus, efa. Un temps després, quan assistia als curset d'estiu de la Conselleria, vaig saber per l'Abelard Saragossà que ni efe no efa, sinó ef. Idò! Però ací què passa?

L'explicació d'ell i l'aprenentatge de llengües meu m'ha fet veure que efectivament, ni efe ni efa, sinó ef. Fixem-nos bé en aquests precedents. El català ha estat prohibit en l'ensenyament reglat des de fa 3 segles. Els estudis de llengua que s'han fet s'han fet sempre per via del castellà, del francés i també de l'italià. Al llarg d'aquests anys, els gramàtics han tingut com a referència aquests tres idiomes predominants a l'hora de crear les nostres gramàtiques: tant per a acceptar o rebutjar algun concepte, i quan ha estat el moment de banyar-se en algun tema punyeter, doncs, hom ha deixat anar manies, fòbies, afinitats i fílies. Com que el català és una llengua que sempre li ha tocat el rebre en això de reviscolar i anar avant en prestigi, doncs, hom fa el que pot i per raó d'aquests impulsos un fet gramatical incorrecte pot quedar encrostonat i ser difícil de modificar per nous estudis per culpa d'aquesta inèrcia.

La nostra llengua pertany al grup de llengües que pot tenir al final de paraula un sons consonàntics, mentre que el castellà no: és cert que en castellà hom pot dir pastor i situación, però ben cert és que no és capaç de dir Benidorm ni carnet (i hi diu Benidor i carné). Llavors, com que el castellà és una llengua que no ha tingut cap mena de problema legal ha anat fent els estudis propis de llengua i a l'hora d'establir en la gramàtica el nom de les lletres, tira pel dret: com que no puc dir ef, em, en, er, doncs faig servir la vocal de suport -e i és com apareixen les efe, eme, ene, erre, etc. Els anys han passat i i han fet caramulls de gramàtiques i estudis lingüístics, i la llengua s'ha ensenyat a escola sense cap de problema.

Els nostres gramàtics, catalans més concretament (perquè han estat més nombrosos a l'hora d'estudiar la llengua i de creure's realment la llengua com fet identitari), tirant més per la corda dialectal central, potser per manies i fòbies castellanes, i també per raons internes de vocals àtones, quan han tocat el tema de les vocals, supose (tire la pedra i amague la ma, ho sent) que partint de la forma reforçada amb -e van considerar que dir efe sonava castellà i que tancar definitivament la en -a per a dir efa, potser era la manera més adient per a la nostra llengua (com una manera de separar-se del castellà). El problema, però, ens l'hem hagut d'empassar els que tenim el dialecte occidental (i com a cap de turc el valencià), perquè no tenim aquesta ǝ i no hem pogut tancar en -a, i és per això que diem efe.

Al remat, és més català dir efa? És més poc català dir efe? Doncs bé, tan poc català és dir efe com efa. Si els gramàtics nostres en lloc de mirar el castellà hagueren pegat una ullada a les altres llengües europees haurien comprovat que aquelles llengües que són capaces de tenir paraules acabades en consonant fan el nom de les lletres sense vocal de suport. Per exemple: fracés (ef, em, er), anglés (ef, em, er), alemany (ef, em, er), holandés (ef, em, er), finlandés (ef, em, er). Les altres llengües com l'italià, el portugués, el sard conserven aquesta -e de reforç. Pel que fa al romanés hom pot trobar les dues formes (em-me, ef-fe, er-re), i per a l'occità, aquest, fa la forma reforçada (potser enlluernat per la manera de fer del català?).

Al remat, el meu dubte és: revolucione els meus alumnes dient-los que les lletres s'han de dir ef, em, er, o ho deixe córrer i dic efa, i continue fent un castellanisme encrostonat? (perquè evidentment, dir efe fa de poc català).

dilluns, 18 de gener del 2010

Xocolate

Continuant amb el tema de les males traduccions de l'anglés, hom pot trobar la situació aquesta: ai, com trobe a faltar quan era menudet i feia fred i plovia i en arribar a casa de l'escola em feia una xocolata calenta.

A ma casa, quan teníem aquest oratge i ens abellia fer-nos alguna beguda que ens escalfara, tiràvem mà del xocolate. Diem, simplement, ara ens farem un xocolate i hi mullarem unes valencianes. He pogut sentir en sèries traduïdes al castellà (i alguna en català) que els personatges es fan xocolates calentes, una concepte totalment pleonàstic perquè si ens volem escalfar és evident que el xocolate ha de ser calent. En anglés el nostre xocolate que lleva el fred del cos es diu hot chocolate i com hom ja deu haver comprovat, traduir exactament xocolate calent no és una gran tasca de traducció al fet cultural del nostre idioma.

Nota: al tall del tema, una altra cosa serà si xocolate o xocolata, que ja tractaré més avant.

Free counter and web stats