No havia caigut en aquest detall. De normal diem pensar en mi i no en jo (balears, ja sé que vosaltres sí que dieu en jo); també diem pensar en si mateix i en ell. Però vés per on, no fem servir la forma en ti (però en el català medieval sí que s'hi feia servir) i diem sempre en tu.
Aleshores, atés que la forma en tu es manté forta, i que en ell encara es manté (amb la convivència d'en si), no trobeu que seria indicat promoure la forma en jo, més encara quan és viu en català, en u dels dialectes?
6 comentaris:
Parles com si la llengua haguera de seguir una lògica. I la llengua no la té, és totalment arbitrària.
I per què hauríem de potenciar la forma "pensar en jo" quan no la diu ni el Kiko (llevat dels de Mallorca, clar)? Quin és el criteri? Semblar-se el menys possible al castellà?
Per a MI, i pensant en MI, em costaria pair aquest canvi. Al final direm amb por d'equivocar-nos les frases més senzilles. Parlar sense paranoia també és sa i revitalitza la llengua.
Salut i llengua!
La llengua pot ser arbitrària en alguns elements, com a l'hora de triar noms per a realitats, però des del meu punt de vista la sintaxi ha de ser lògica i si no ho és és perquè algú s'ha encarregat que no ho siga (volgudament o no).
Crec que no he donat cap raó d'assemblar-se menys al castellà ni tampoc vull fer entendre que es parla malament. Jo he establert uns fets:
1) A Mallorca diuen a jo.
2) El paradigma és aquest: a mi, a tu, a ell (a si). Pronoms forts amb pronoms febles.
Al remat, tots els canvis costen, tots. Simplement cal fer-los,i ací està el problema, que uns canvis són més fàcils de fer; d'altres més traumàtics. Tot es posar-s'hi i cadascú farà aquells que voldrà, amb més bon succés o poc, amb més temps o més poc.
No sé què enteneu per arbitrari, però em sembla que la llengua està molt regulada, no depén del franc arbitri però tampoc del capritx.
Quant a l'ús dels pronoms, l'ús del «jo» abasta més enllà de les Balears, i ja vorem si acabem fent-lo servir si mos va bé.
El concepte arbitrari m'imagine de deu fer referència al fet que no hi ha una relació entre la realitat i el nom que li posem: aleshores hom anomena la realitat bé cercant una semblança o com li ve de gust.
Tanmateix, jo no vull embrutar-me gaire en aquest fanguer. Ço que sí que vull exposar és que hi ha un desajustament en la lògica dels pronoms forts després de preposició i caldrà saber cap a on anirà l'ajustament. Pel que fa a la meua postura, si vull assolir regularitat, almenys per escrit no té perquè anar-me malament i usar "jo" en lloc de "mi".
Al remat, tot depén de les ganes i de les il·luminacions.
En rossellonès diem Amb jo (i Amb mi), a jo, de jo (?)
No acabe d'entendre què vols dir. La interrogació final no sé com entendre-la.
Publica un comentari a l'entrada