El parlar col·loquial, per exemple, de la Marina diu en l'imperfet el següent: jo vea, vees, vea, véem, véeu, veen. També diu jo ria, ries, ria, ríem, ríeu, rien; de retruc, jo fea, fees, fea, féem, féeu, feen. Normativament, hom ha de fer servir la i antihiàtica i hauria de dir-hi veia, reia, feia, les vocals tòniques de les quals hauria de ser la e, ço és, un mot pla.
No penseu que hauria estat millor mantenir aquesta forma dialectal com a marca de normativa? Pareu l'orella i fixeu-vos en el detall: quanta gent que veu escrita (i de retruc la diu en parlar) la paraula veia, diu ve[í]a i no v[é]ia?
5 comentaris:
Això de "fea" i "dia" es diu en tots els parlars valencians, no tan sols a la Marina. Sospite que són les formes que s'imposaran tard o d'hora en el model lingüístic que l'AVL malda per imposar. Ara, si acceptàvem aquestes formes, aniríem contra allò que en diuen estàndard, i doncs, hauríem d'obrir la porta a "real","lleal","seguixquen","peixcar","fuigga","aixina"( que fins i tot algun filòlec escriu ),etc.
Alerta! No dic pas que "féem" no siga més etimològic ni més legítim, ans que no ajudaria gens ni mica a establir un model de llengua unitària basat en el criteri convergent de Fabra.
A mi, personalment, em crida moltíssim l'atenció que proposes això i que, alhora, escrigues coses com ara "hom ha de fer","digueu-li" (referit a coses), "tanca per a descansar",etc.
De contradiccions en llengua, n'hi han moltes (però alhora tampoc tantes si s'expliquen bé), i si jo ara expose aquest dubte és per una raó i és aquesta que he dit a la fi del text i que intente justificar, i això és ço que voldria de què en parlaren els lectors.
Segurament tens raó. Els que pronuncien «vea» tendixen a llegir-ho malament i acaben fent una pronúncia dialectal diferent, «veïa». Però aprendre llengua deuria servir per a conéixer en primer lloc la varietat pròpia, enlloc d'enviar-la directament al racó dels errors o dels vulgarismes i estalviar-se aixina la faena d'explicar i valorar les opcions i la diversitat «dins» d'això que denominem llengua. És a dir, hauríem d'aprendre de l'ensenyament del castellà que vam viure durant molts anys (la vellea mos acaça), per a evitar-lo. Al cap i a la fi, tal com indica en castellà Antonio Narbona Jiménez: «A la asunción de la pluralidad y del policentrismo normativo contribuyen hoy decisivamente los medios de comunicación (a menudo denominados de masas), en particular los audiovisuales, en manos de los cuales está una parcela importante del poder de moldear el comportamiento lingüístico, especialment el de determinados grupos sociales.» I per ahí sí que tenim un problema de desús.
Quant a les formes verbals com vea o veïa, apareixen en Els verbs valencians. Manual pràctic de Josep Lacreu. «Coŀloquialment», diu. Els diputats valencians les fan servir també en les intervencions parlamentàries, i sovint gens coŀloquialment, tret que el valencià sempre siga «coŀloquial» i que les coses serioses només es puguen dir en qualsevol modalitat de castellà, com fan alguns diputats.
Efectivament, amb açò de les variants lingüístiques hi ha més de prejuí que de juí. El fet més important és que el gros dels usuaris professionals de la llengua no es planteja moltes de les regles i exepcions de la nostra llengua. No es tracta de posar en dubte la codificació, sinó d'espigolar allò que no ha estat bé: 100 anys després crec que és saludable revisar allò que no ha estat ben plantejat.
Com es lliga açò amb els mitjans de comunicació? Doncs que a hores d'ara són el mitjà més efectiu per a escampar qualsevol canvi lingüístic: és l'amplificador per excel·lència. Tanmateix ço que és trist és que al país on estem: ni llengua, ni mitjans potents, ni parlants consumidors, etc.
Al remat, m'agradaria tenir un valencià col·loquial digne, en el qual "haver de" no siga pres com un fet culte i siga el més normal del món.
Agraïsc personalment a tots els meus professors de castellà que no m'ensenyassen a escriure "asín".
Publica un comentari a l'entrada