Com són les coses. El dialecte català fa servir el mot tarde (bé, una part del dialecte, perquè l'altra empra tarda, en un intent d'amagar la culpa d'un castellanisme, i que té molt a veure amb ço que es comenta ací); altrament, no fa general l'ús de tardar, sinó trigar. És a dir, la freqüència de trigar és més alta que la de tardar. D'una altra banda, el dialecte valencià, que fa servir vesprada, i doncs sembla conscient que tarde és un castellanisme, no fa servir (podríem dir que en absolut?) el mot trigar sinó tardar. Ves per on quin encreuament més curiós, en dos mots igual d'antics i normatius.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
15 comentaris:
La nostra llengua té més varietats geogràfiques que mostren més solucions genuïnes:
Mallorca: horabaixa
Menorca: capvespre
Certament, ben nostrades són, tanmateix, segons el diccionari (i l'ètim de la paraula) capvespre s'acosta més al sentit de vespre. Paraula que, per cert, el valencià no fa servir, més encara quan empra vesprada! Directament diem nit. Ves per on en aquesta bugada hem perdut un llençol.
La distinció clàssica de les parts del dia són "dia", vespre" i "nit". Sempre es deia "bon dia" fins que es ponia el sol; "bona vesprada" o "bona tarda" i el horrorós "bones tardes" no són més que crues castellanades amb paraules nostres o no, tant se val.Jes
No sé fins a quin punt dir "bon vespre" seria també una castellanada (o una francesada), tenint en compte que la divisió del dia és dia i nit només. En el moment que comences a dividir el dia en parts i hi introdueixes el vespre, has de deixar passar la vesprada, el migdia, etc (però no tarda, per castellanisme). Roda i volta, el que hom diria al principi (quan és aquest principi? no ho sé, vet ací la meua ingorància, parle per parlar) és bon dia pel matí, bon dia per la vesprada, bon dia pel vespre, bon dia per la nit (en aquest cas per a saludar) i bona nit (en anar-se'n).
Al remat, no sé fins a quin punt és una castellanada tot plegat quan altres llengües, com l'anglés o l'alemany, fan aquesta divisió tan nombrosa. Com que no he estudiat diacrònicament ni dialectalment, ni interlingüísticament aquest fet, no és la meua idea en aquest cas pontificar. El que sí que volia dir en aquest text és de quina manera som poc regulars els parlants de dos dels dialectes de la llengua: trigar-tarda; tardar-vesprada.
A Menorca, capvespre = tarda, com molt bé diu el DCVB: "Espai de temps comprès entre el migdia i la posta del sol (Mall., Men.)".
Ja sabem que a les Illes es diu horabaixa i capvespre. Ací diem vesprada que antigament tenia un significat sinònim a vespre o capvespre. Em sembla que encara es diu en alguna vila del Principat amb el sentit de vespre, però molt residualment. Pel que fa a la qüestió dels verbs "trigar" i "tardar" diria que antigament el primer s'usava més pronominalitzat amb un sentit paregut al d'aturar-se, és a dir, entretenir-se, perdre el temps. Tardar és un mer derivat de tard i tots dos són igual de correctes. Ara, tarda és un castellanisme de cal déu que caldria rebutjar si alhora rebutjàssem la divisió del dia en les parts que fa el castellà. Si no, no cal que en parlem més.
Doncs, seguit al línia que havia obert amb el meu text, què es diu més, trigar o tardar?
Et recomane aquest article: http://www.bibiloni.net/blog/archives/00000041.html
Per cert, el que sí que és una castellanada és allò de "pel matí" quan vols dir "de matí" o "al matí".
Salut!
Discrepe totalment d'allò que esmentes del sistema "valencià" i "català" ('En català diuen...?') d'àpats del dia.
En el parlar tradicional de certes comarques valencianes no s'empra la paraula desdejuni MAI. El que s'usa és el verb (VERB) 'desdejunar-se'. Insistesc en el fet que és reflexiu (-se).
En el parlar tradicional es diu: "Ja t'has desdejunat?", "Ara m'he desdejunat", "Encara no s'ha desdejunat". Però mai no es diu, "ja has pres el desdejuni?", "Encara no m'he fet el desdejuni". Això és totalment inaudit. I, clar, després de "desdejunar-se" (normalment un got de llet o un cafè i poc més), quan la persona realment vol omplir una mica la butza "esmorza" (amb les seues variants). És mentida que en valencià hi haja "desdejuni". La gent que avui dia utilitza el substantiu "desdejuni" és perquè tradueix literalment el castellà "desayuno". El valencià només usa el verb en el quan simplement s'especifica que la persona ja no està en dejú.
No cerquem diferències on no n'hi ha cap.
Certament, és més habitual dir col·loquialment de matí, de vesprada però pel que fa a la nit, ja hi han vacil·lacions, encara que em fa la sensació (i ací parle d'impressions) que hom diu més per la nit que de nit.
Pel que fa al desdejuni, el meu text no anava pel camí de si hom diu desdejuni o es desdejuna.
Torne a dir que en el valencià hom de matí quan s'alça es desdejuna, després esmorza; tot seguit dina, encamant berena i al remat sopa (i si té bona caixa, resopa). El que diu el parlant oriental (i de retruc molts valencianoparlants per influència de l'oriental) és esmorzar només es lleva (si no, fixa't en les reserves dels hotels o albergs: allotjament i esmorzar). aleshores, si ets un obrer o un treballador que s'alça matinet, matinet, oriental , i esmorza, què farà quan pararà a fer l'àpat de les 9 o de les 10, esmorzar una altra volta?
En definitiva, jo pretenia, amb ironia, mostrar com seria possible que entrara el mot brunch a la nostra llengua, perquè de fet, aquest mot és l'equivalent d'horari en el valencià. És una tendència que cal tenir en compte.
fr le (petit-)déjeuner, oc lo dejunar, cat el desdejunar i no *desdejuni (castellanisme)
Certament, si fem la regularització, tocaria ser el desdejunar.
A ca nostra mai hem usat tardar o trigar, sinó TORBAR-SE. Per exemple: Na Maria se torba a venir. No et torbis! Com ell sempre se torba , mai hi és a temps.
Aquesta, no la sabia: gràcies, l'explicaré als meus alumnes.
Gràcies del dir. No soc conscient que cap al nord hom fera aquesta distinció. Hi pararé atenció.
Publica un comentari a l'entrada