I encamant no direu que les traduccions de l'anglés han canviat els usos i costums del llenguatge popular. Per a aquells qui vivim en pobles menuts, és habitual adreçar-nos al metge que ens atén al llarg de tota una vida amb el seu nom amb el don davant, el meu cas don José. També és habitual veure unes quantes plaques de carrers dedicats a metges il·lustres de poble, en què diu carrer del metge en Tal.
Pero ara, si llegim obres en anglés de la vellor ençà o si mirem pel·lícules o sèries d'aquelles, per exemple, dels Estats Units vorem que tothora hi diuen per a adreçar-se (i traduït a la nostra llengua) doctor. Què em passa, doctor? Es curarà doctor? etc. Fins i tot alguna sèrie en castellà ja fa servir aquesta mena de terme. A més a més, en relació a les plaques de carrer, a les dedicades al descobridor de la penicil·lina hom diu del doctor Fleming, traducció de l'anglés perquè no ha estat el nostre metge de capçalera habitual.
No pretenc resultar pedant, però fins i tot un servidor, llicenciat en filologia catalana, pot ser doctor (tot depén de les ganes, el temps i la disposició d'horaris de matricular-me en el curs de doctorat, que de moment no és presenta adient, però que hi tinc ganes, de veres ho dic). El dubte que presente és si cal corregir aquest ús del terme doctor només per als que han fet medicina. ¿Penseu que seria més adequat a la tradició de la nostra llengua continuar posant a les plaques de la via carrer del metge en Tal? ¿Penseu que caldria, d'acord amb el temps modern que passa, fins i tot enterrar el terme don Tal, per d'altres com per exemple, ¿què em passa senyor metge? (per als qui vulguen ser formalíssims) o simplement dir el nom del metge que ens atén, ¿què em passa Josep?, ja que és com si fóra u més de la família?
Però és clar, ja sabeu com són les pel·lícules: tot ha de ser tan dramàtic i políticament correcte...
Pero ara, si llegim obres en anglés de la vellor ençà o si mirem pel·lícules o sèries d'aquelles, per exemple, dels Estats Units vorem que tothora hi diuen per a adreçar-se (i traduït a la nostra llengua) doctor. Què em passa, doctor? Es curarà doctor? etc. Fins i tot alguna sèrie en castellà ja fa servir aquesta mena de terme. A més a més, en relació a les plaques de carrer, a les dedicades al descobridor de la penicil·lina hom diu del doctor Fleming, traducció de l'anglés perquè no ha estat el nostre metge de capçalera habitual.
No pretenc resultar pedant, però fins i tot un servidor, llicenciat en filologia catalana, pot ser doctor (tot depén de les ganes, el temps i la disposició d'horaris de matricular-me en el curs de doctorat, que de moment no és presenta adient, però que hi tinc ganes, de veres ho dic). El dubte que presente és si cal corregir aquest ús del terme doctor només per als que han fet medicina. ¿Penseu que seria més adequat a la tradició de la nostra llengua continuar posant a les plaques de la via carrer del metge en Tal? ¿Penseu que caldria, d'acord amb el temps modern que passa, fins i tot enterrar el terme don Tal, per d'altres com per exemple, ¿què em passa senyor metge? (per als qui vulguen ser formalíssims) o simplement dir el nom del metge que ens atén, ¿què em passa Josep?, ja que és com si fóra u més de la família?
Però és clar, ja sabeu com són les pel·lícules: tot ha de ser tan dramàtic i políticament correcte...
6 comentaris:
Les fórmules de tractament, malauradament, s'han castellanitzat. Em ve al cap el mot "mossén" que s'usava abans del nom de fonts dels capellans i tan sols es conserva en una vila valenciana. Trobe que en la nostra llengua caldria dir "senyor metge", però amb el diccionari a la mà, dubte i no sé ben bé què dir perquè hi han inclòs "doctor" amb el valor de "metge". Supose que això deu haver passat en més llengües i era, doncs, un fet inevitable.
Abans de fer el doctorat, t'aconsellaria que escrivisses "en tinc ganes" i no pas " hi tinc ganes". Cordialment.
Al remat, crec que tampoc hauríem de dir senyor metge, donada la igualació de la societat i el tracte amb els professionals de la medicina, tan acostat. En dir el nom o el cognom, segons la confiança, crec que ja aniria bé. El problema està en els doblatges de les sèries de fora, i en la manera urbana d'adreçar-se a la gent: "Doc" i "doctor" que fan els estadounidencs, poc acostumats a les confiances.
Pel que fa a la correcció, certmanent, jo dic ganes de, per tant, hauria d'haver escrit en tinc ganes. Ara bé, potser per influència d'aquest català oriental, potser també per un altre matís de ganes, m'ha fet escriure: tindre ganes a alguna cosa o a algú: hi/li tinc ganes. Caldrà estudiar aquest fenomen.
L'inconvenient és que el català oriental no hi té res a veure. Això és una mala traducció-adaptació del castellà "tenerle ganas a algo o a alguien".
Em sap malament, en aquest cas, parlar d'impressions, però és molt general, en el parlar oriental, sentir a dir "hi tinc ganes"; aleshores, per la manera de parlar que tenim els valencians, més concretament els parlants que no tenen formació en valencià, que pràcticament han rebutjat el pronom "hi" (llevat dels casos, del "no m'hi veig" i del "no hi ha res"), hi dirien "li tinc ganes". Però com ja he dit, parle d'impressions i caldrà fer-hi una llegida, per veure si és castellanisme, gal·licisme, etc.
T'he deixat dos comentaris a l'entrada anterior.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada