Res o gens de simpàtic

Expose un dubte. Si en castellà hom diu que ese chico no tiene nada de simpático, ¿quin hauria de ser l'equivalent català, res de simpàtic o gens de simpàtic? Posaré l'oració en positiu: eixe xic té poc (o molt) de simpàtic. Per tant, si ço que substituïm és un mot quantificador, doncs, hauria de ser gens de simpàtic i no res de simpàtic; tanmateix, si hom diu eixe xic té alguna cosa de simpàtic (algo de simpàtico), ja tenim que és un nom, i doncs hauria de ser substituït per res i no gens.

Què fem?

Dels diccionaris normatius (text d'urgència)

Ara que ja ha eixit el diccionari normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no exposaré per què m'agrada o no aquest diccionari, sinó que comentaré què trobe de les definicions valencià i català. De bestreta, començaré per l'article estrella valencià

DNV: Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

DIEC: Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.

Posats a triar d'entre els dos, preferisc la del DIEC perquè és més sintètica a l'hora de definir. Altrament, la definició del DNV no és exacta del tot (postats a ser legalistes), donat que a la franja oriental d'Aragó es diu LAPAO (vulguem o no, si ens captenim al fet polític, ço és, a allò que diu l'estatut d'autonomia d'aquella terra). De retruc, no crec que siga conherent en termes polítics dir francés i no rossellonés i sí sard i no italià. També, s'ha deixat el territori del Carxe. Per a acabr, posats a especificar jo hauria definit així el terme valencià: Nom que rep el català a la Comunitat Valenciana (i he escrit Comunitat, seguint la dèria legalista). Crec que és més concret i directe, certament.

En segon lloc, he cercat el segon mot estrella català

DNV: Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

DIEC: Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.

Posats a triar, m'agrada la del DIEC perquè reflecteix en gran mesura la realitat del català al País Valencià (en dir que només es parla en una part del territori); encara també jo hauria dit franja oriental de l'Aragó. Pel que fa a la denominació de sard, no diré res, ja que ací no hi ha un acarament a francés, a més a més que ressalta el fet nacional sard. La del DNV no m'acaba de fer el pes perquè situa al final de la definició el segon territori on més es parla (que si bé és per a fer específic que ací es diu valencià, no passa res si es diu entre parèntesi, així: [...] Catalunya, Comunitat Valenciana (on rep el nom de valencià), així com a les Illes [...] d'Aragó (on rep el nom de LAPAO), la ciutat [...]. Al remat, s'han deixat el territori murcià del Carxe.

Sense acritud i raonant, pense jo.

Mentida

Les paraules mentida i mentira formen part dels duets de mots que distingeixen el dialecte valencià de la resta de la llengua; la dita distinció és defensada manta vegades amb orgull i és admesa en el diccionari de l'AVL, en què hom pot trobar tant mentida com mentira. De retruc, mentida és d'aquelles paraules que costa dir en cercles determinats valencianoparlants perquè pot resultar massa catalana, però no cal dir que en els cercles formals, mentira no és tan general.

El text de hui no és un dubte, sinó una reivindicació de mentida vers mentira. En primer lloc, hom podria raonar que com que el verb és mentir, el derivat és mentira. Aquest argument topa amb partir i partira o podrir i podrira. També tenim la frase feta infantil mentida podrida, en què la rima consonant és evident (quan era menut jo deia mentira, safira, la burra de ta tia Maria: com es pot veure, també hi ha rima, en aquest cas en r; fet i fet, la rima sempre hi és i dir mentira podrida, no rima consonantment). Al remat, una referència al castellà, que podria ser la llengua que ens ha estacat en aquest embolic del duet: hi ha en aquesta llengua un mot, mentidero (i no mentirero) que es fa servir per a indicar els llocs on es reuneix la gent ociosa per a enraonar (i l'adjectiu ociosa remarca el fet que aquell lloc és una font segura de rumors i, doncs, mentides).

Al remat, la consulta al Coromines català i castellà m'ha donat la informació següent. Mentida és la paraula general catalana, llevat al País Valencià i sud de Catalunya, que diu mentira, segurament un castellanisme (en castellà apareix al segle VIII mentiroso, i posteriorment s'esdevindria la forma mentira). A més a més, explica que en els texts transcrits de Sant Vicent Ferrer, hom troba tant l'una com l'altra. Finalment, cita autors que diuen que potser hi ha hagut una dissimilació de la d en r, tanmateix, cita d'altres autors que la neguen, perquè no seria freqüent aquesta dissimilació d'ida en ira.

De pilota i baló

A partir d'un text aparegut a la secció Homo Fabra de la revista Núvol trec les conclusions següents. De bestreta, és innegable que una part dels catalanoparlants diuen baló a l'objecte esfèric (del tot o no) de grandària grossa, i pilota a la petita: així hom diu baló de futbol i pilota de tennis. Si tal com s'indica en aquell article cal ser permissius en l'acceptació de mot baló (Amb tot, sempre que puguem garantir la coexistència de dos paraules i en fem un ús raonable i enriquidor des del punt de vista semàntic, com és el cas de baló i pilota, cal acceptar amb normalitat l’alternança de les formes, com caldria també que els diccionaris normatius així ho reflectiren), caldrà doncs fer l'acció següent de determinar què serà baló i què serà pilota d'acord amb l'esport que acompanya: handbol, waterpolo, còrfbol, voleibol (i no diguem ja el billar o el bowling, que s'escapen un poc al concepte tradicional d'objecte unflat, i que en francés també reben un nom diferent).

En segon lloc, si hom accepta aquesta distinció per grandària, deixa oberta la porta a altres casos que poden ser semblants. Potser l'exemple que posaré és impossible, però crec que hom no podrà negar la semblança tan gran que té, perquè, fet i fet, en tindria tot el dret lingüístic del món. Em referisc al duet tan famós i que desperta passions en els parlants valencians: clòtxina i mejilló. És sabut per aquestes terres que la clòtxina és valenciana i és més menuda que el mejilló, que és gallec i ben gros, i el tocat és que, si tens ganes de discutir, no hi ha res millor que provocar algú dient-li que les dues són diferents (moltes voltes, peixaters i tot!). Així doncs, si tal com diu l'autor caldria garantir l'existència de les dues formes per enriquir el valor semàntic de l'objecte poc o molt esfèric, supose que hom hauria d'acceptar aquesta distinció que també enriqueix el valor semàntic del mol·lusc bivalve esmentat (malgrat el so /kh/ del mot mejilló, tot i fent referència a un comentari d'un opinador del text del Núvol).

També caldria passar revista a les altres llengües, ço és, veure com actuen en aquest cas de la grandària. Així, en alemany tot és Ball, en anglés és ball, en holandés, ball, danés, bold, suec, boll, italià, palla (llevat de futbol, bàsquet, waterpolo, i volei, que hi diu pallone) , portugués, bola, en romanés, minge, en francés és balle (llevat del bàsquet, dels futbols i rugbis varis, handbol, volei i la gimnàstica, que hi diu ballon), en castellà, és pelota (llevat de futbol, bàsquet, rugbi, que hi diu balón).

Al remat, considere que caldria no introduir aquesta distinció perquè crec que no aporta gaire a la llengua, donat que d'una banda moltes llengües (sobretot germàniques) no hi fan distinció (i caldria demanar-se per què les romàniques, dels exemples que hem posat, sí: influència del francés?), i d'una altra, que aquesta distinció dóna pas a d'altres que també hi tindrien raons: clòtxina i mejilló; tonyina i atún; lleixiu i lejia, etc.

Incordiar

No m'havia parat a pensar en aquest verb, i ves per on, un dia em va pegar la fiblada i em vaig demanar com podia ser que incordiar, que dalt o baix pot significar posar-se dins del cor, acabara significant destorbar, enutjar (una altra cosa és l'etimologia real, que no hi té res a veure). Així doncs, tire mà del DCVB i, sorpresa, no hi apareix. Consulte encamant el DIEC i, top, tampoc hi és: xica, ara resulta que incordiar, verb que crec que no he usat mai, però que és present i corrent sentir-lo, si més no, als mitjans castellans (de què som consumidors en la terreta on vivim) és incorrecte en català! Dubte resolt, però sembla que hi ha gent (poqueta, això sí) que encara no ha rebut la il·lumincació com m'ha esdevingut:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/197339-per-incordiar.html

http://www.racocatala.cat/forums/fil/107349/espanyols-tornen-incordiar-lhoquei-catala

http://www.directe.cat/noticia/5487/mas-reclama-al-govern-que-deixi-dincordiar-a-la-gent-amb-propostes-com-la-destrenyer-carri-5487

Isolat

En català bonic hom fa servir aquesta paraula: isolat. És habitual trobar-la en poesia: hom pot dir que escriure roques isolades, ombra isolada, pins isolats, etc. és més literari que aïllat.

Feta la presentació, he cercat isolat al DIEC i em remet a aïllat. Encamant he visitat el DCVB i exposa que és del segle XX i ve del francés isoler. Al remat, Coromines hi diu coses que suscitaran qüestions interessants (almenys a mi). Llavors, explica que és una forma italianitzant i francesitzant. Isolat no sembla ser antiga en català (manca encara en els diccionaris del principi del segle XX) però avui està ben consolidada i ja l'usaren escriptors de fi del s. XIX de llenguatge tan genuí com Massó Torrents (Croquis Pir.) Joan Alcover i Coromines: "quan seríem isolats els sis o set de més confiança... (Presons Imag.). Diu també Coromines que isolació és un anglicisme innecessari.

De bestreta em demane, ¿mantenim aquest gal·licisme o italianisme tan modern perquè fa fi (i com que no és castellà...) o el rebutgem sense prejuïns, poèticament...? En segon lloc, i ja pel que fa a ço redactat per Coromines, si el mot és modern, però ben consolidat al final del segle XIX, i no hi diu que és un francesisme o italianisme innecessari, ¿seria aquest raonament un bon argument, doncs, per a ser emprat per a justificar l'acceptació de paraules tan polèmiques com peluqueria, gasto, alcançar o xivar (d'entre altres), tot adduint aquest fet de ser consolidat en la llengua i ser usat per escriptors (ja siguen dels nostres o dels altres)? Tercer, si hom accepta isolar i isolat com a paraules bones, ¿per què hauria de ser menester rebutjar per innecessari isolació, si és un mot ben format per derivació? Perquè hauria de ser isolament i no isolació?

Mala peça al teler tenim, em pense...

Contestador automàtic

Al tall del text darrer de respondre i contestar, hi ha un altre fet de què vull parlar. ¿Com es diu la màquina que arreplega els missatges telefònics quan no podem posar-nos-hi? Vegem tot seguit la recerca que he fet.

alemany: anrufbeantworter (respondre i no contestar)
anglés: answering machine (respondre i no contestar)
castellà: contestador automàtico (contestar i no respondre)
català: contestador automàtic (contestar i no respondre)
francés: répondeur (respondre i no contestar)
holandés: antwoordapparaat (respondre i no contestar)
italià: segreteria telefonica (cap de les dos)
noruec: telefonsvarer (respondre i no contestar)
portugués: secretária eletrônica (cap dels dos)
suec: telefonsvarare (respondre i no contestar)

Sembla que el català no es podrà corregir com sí que ho ha fet en altres casos com l'escuraplats (o rentaplats): si és que caldria corregir-ho, evidentment...