Isolat

En català bonic hom fa servir aquesta paraula: isolat. És habitual trobar-la en poesia: hom pot dir que escriure roques isolades, ombra isolada, pins isolats, etc. és més literari que aïllat.

Feta la presentació, he cercat isolat al DIEC i em remet a aïllat. Encamant he visitat el DCVB i exposa que és del segle XX i ve del francés isoler. Al remat, Coromines hi diu coses que suscitaran qüestions interessants (almenys a mi). Llavors, explica que és una forma italianitzant i francesitzant. Isolat no sembla ser antiga en català (manca encara en els diccionaris del principi del segle XX) però avui està ben consolidada i ja l'usaren escriptors de fi del s. XIX de llenguatge tan genuí com Massó Torrents (Croquis Pir.) Joan Alcover i Coromines: "quan seríem isolats els sis o set de més confiança... (Presons Imag.). Diu també Coromines que isolació és un anglicisme innecessari.

De bestreta em demane, ¿mantenim aquest gal·licisme o italianisme tan modern perquè fa fi (i com que no és castellà...) o el rebutgem sense prejuïns, poèticament...? En segon lloc, i ja pel que fa a ço redactat per Coromines, si el mot és modern, però ben consolidat al final del segle XIX, i no hi diu que és un francesisme o italianisme innecessari, ¿seria aquest raonament un bon argument, doncs, per a ser emprat per a justificar l'acceptació de paraules tan polèmiques com peluqueria, gasto, alcançar o xivar (d'entre altres), tot adduint aquest fet de ser consolidat en la llengua i ser usat per escriptors (ja siguen dels nostres o dels altres)? Tercer, si hom accepta isolar i isolat com a paraules bones, ¿per què hauria de ser menester rebutjar per innecessari isolació, si és un mot ben format per derivació? Perquè hauria de ser isolament i no isolació?

Mala peça al teler tenim, em pense...

Contestador automàtic

Al tall del text darrer de respondre i contestar, hi ha un altre fet de què vull parlar. ¿Com es diu la màquina que arreplega els missatges telefònics quan no podem posar-nos-hi? Vegem tot seguit la recerca que he fet.

alemany: anrufbeantworter (respondre i no contestar)
anglés: answering machine (respondre i no contestar)
castellà: contestador automàtico (contestar i no respondre)
català: contestador automàtic (contestar i no respondre)
francés: répondeur (respondre i no contestar)
holandés: antwoordapparaat (respondre i no contestar)
italià: segreteria telefonica (cap de les dos)
noruec: telefonsvarer (respondre i no contestar)
portugués: secretária eletrônica (cap dels dos)
suec: telefonsvarare (respondre i no contestar)

Sembla que el català no es podrà corregir com sí que ho ha fet en altres casos com l'escuraplats (o rentaplats): si és que caldria corregir-ho, evidentment...

De contestar i respondre

Vet ací un parell que toca el nas, i tinc la sensació que no té la divisa de perillós com la parella provar-tastar. Al DCVB diu que contestar és actuar davant un fet o discutir i com a tercera accepció diu que és sinònim de respondre, amb un exemple modern, del final del XIX. En cas contrari, el DIEC posa com a primera accepció respondre, i deixa en segon lloc, actuar davant un fet o discutir.

El meu dubte és, ¿ha fet bé el DIEC de sancionar com a correcte contestar com a sinònim de respondre, i damunt posar-lo en primer lloc, malgrat la joventut documentada de la interferència de significats que esmenta el DCVB?

Que quede clar que jo ja m'esforce d'anys ençà a fer-ne la distinció i ja no conteste preguntes, cartes, al telèfon, sinó responc...

Amb i els complements del predicat

Explicava en aquell moment als alumnes què eren els complements de règim verbal i vaig copiar-los una llista de verbs que duien aquesta mena de complements. Mentre ells la copiaven de la pissarra, u em va demanar, amenaçar també duu complement de règim? Si amenacem algú, eixe algú ho és? Tot seguit li vaig respondre que el complement de règim feia referència a aquella construcció introduïda per la preposició amb, per exemple: Va amenaçar el jugador amb una expulsió, en què amb una expulsió és el règim.

Aleshores de sobte, em va sortir una flamerada: a vore si amb una expulsió no és un complement de règim, sinó un complement circumstancial d'instrument com serien els exemples següents: Va tallar el pa amb un ganivet; Va enganyar el seu germà amb mentides; Va resoldre el problema amb una equació.

De pronòstics reservats

El dubte que tinc és: ¿sap la gent què vol dir realment pronòstic reservat? Quan dic gent em referisc tant a aquells qui la fan servir (no vull dir metges, sinó periodistes i gent amb un grau alt d'estudis) com a aquells qui la senten i l'han d'entendre. Roda i volta: ¿parlem per parlar i entenem per implícits? Fet i fet, sembla que l'expressió pronòstic reservat ha quedat exclusivament com a sinònim de gravíssim, dramàtic, que ens duu al resultat més dolent, quan simplement, també podria ser que fera referència a una suposició incerta i que no es vol dir, perquè no se'n tenen prou pistes donada la dificultat de la malaltia, sense que implique, per exemple, la mort d'algú.

Vegem aquest fragment de notícia: Una dona de 58 anys es troba ferida amb pronòstic reservat, després d’haver patit un atropellament aquest matí, al carrer Arxiduc Lluís Salvador de Palma.

Quedar-se de pasta de moniato

Tinc quimera que vaig aprendre l'expressió quedar-se de pasta de moniato de la TV3. He fet servir aquesta expressió en moltes situacions i quan l'han sentida els meus amics del poble o els meus alumnes, s'han quedat estranyats, mig divertits, de sentir-me parlar tan bé el valencià.

Tot açò fins que he sentit aquesta expressió en castellà, quedarse de pasta de boniato, cosa que ha fet que em pujara la mosca al nas: a veure si aquesta frase feta que suposava genuïna catalana, té origen castellà, i per consegüent, és un tapat com noi, maco o tarda,(amb ço que implica des d'un punt de vista valencià: com que ho diuen els catalans està ben dit i si ho diu un valencià és rebutjable).

Així doncs he posat l'expressió en castellà al google i he trobat moltes entrades: d'una banda hi han les entrades de pàgines catalanes en castellà, amb la qual cosa podem suposar que és una traducció pel bilingüisme que tenim i, doncs, poc concloent; d'una altra, he trobat unes quantes pàgines, l'origen de les quals és llunyà de les terres catalanes: un exemple és d'un periodista cordovés que fa articles a l'ABC; un altre, d'un hispanista germanista que parla 6 idiomes i no cap d'aquests és el català.

Comptat i debatut, aquests exemples no són mostra de res, però m'ha fet ganes de saber quin és l'origen d'aquesta expressió.

Calcinar

Ara que tornem al curs i que ha passat l'estiu (com aquell qui diu) hem trobat als mitjans de comunicació els incendis varis que hi han hagut al llarg d'aquests dies estivals. Els periodistes que n'han escrit les notícies ho han tingut un poc agre a l'hora de fer servir verbs sinònims que facen referència a l'acció del foc: cremar-se i incendiar-se són els emprats. Tanmateix, en aquesta llista s'ha clavat un intrús: calcinar.

Per a començar, aquest verb vol dir segons el DIEC fer, per l’acció del foc, que (una substància) es descompongui i desprengui una substància volàtil, especialment el carbonat de calci, que, desprenent anhídrid carbònic, es transforma en calç: i ja no hi han més significats. El DCVB va per la mateixa línia i el GDLC sí que arreplega el significat sinònim de cremar que accepta el diccionari de l'acadèmia castellana. 

Calcinar apareix molt en els mitjans de comunicació castellans i puc pensar (m'imagine, sospite, supose) que els nostres periodistes catalanoparlants l'han afillat per ampliar un poc més el seu diccionari de sinònims: però erròniament. Comptat i debatut, ja que han decidit fer servir aquest verb calcinar amb un significat que no correspon, voldria convidar-los a usar uns altres verbs que, sense tenir el mateix significat, ben bé que podrien aplicar-hi la mateixa acció: socarrar-se (per molt que sone col·loquial) o abrandar (per molt que sone cult).

Animeu-vos-hi!