De merenga

Normativament cal dir així aquest dolç: la merenga, però en valencià (per exemple) diem el merengue, talment com ho diuen en castellà. El DIEC considera incorrecte dir merengue (amb aquesta e final que, a més a més, fa masculí el nom) i manifesta que cal dir merenga, acabat en a, i de retruc, en femení, tal com és en francés. Tanmateix, el tocat és que tant l'u com l'altre haurien de ser considerats incorrectes.

Si mirem el mot en francés hom hi diu la meringue: en femení, sí, però amb una i que en català normatiu no està. Per tant, si haguérem de ser fidels al mot francés, hauríem de sancionar meringa i no merenga (ni merengue, com tan encertadament fa el DIEC). Comptat i debatut, corregir algú que diu merengue fent-li dir merenga sembla, des del meu punt de vista, igual d'autoenganyós que tarde i tarda. Caldria dir-hi doncs, meringa.

Nota: correcte, és possible que siga molt complicat canviar merenga per meringa, i tot açò i allò. Però bé, si hom considera que els valencians hauríem de corregir-nos a merenga i que no hi posem excuses que no és tan difícil, doncs el mateix per a aquells qui diuen merenga...

Suggeriment

D'una banda suggerir ve del llatí suggerěre, i d'una altra ingerir ve d'ingerěre.Com podem comprovar tenen la mateixa arrel però tot seguit veurem com de poc regular és la formació de mots. Una falta habitual entre els parlants és suggerència: se'ns escapa sovint, potser influenciat pel castellà, i cal corregir-se amb suggeriment. Tanmateix, si vull ser regular, hauria de dir ingeriment, però açò no és normatiu i he de dir ingestió. Ves per on, sí que és normatiu dir suggestió, com també ho és ingerència, regular amb suggerència, però com ja hem dit,aquest darrer no és correcte. Mirem l'esquema

suggerir-----suggestió-----*suggerència-----suggeriment

ingerir-------ingestió------ingerència-------*ingeriment

Com és que tenim aquesta irregularitat? Ací, potser, hi haurien algunes pistes. Em fa la sensació que en açò de la creació de derivats i sanció següent hi ha molta mania i traduccions exactes. He mirat en francés i he vist que hi han suggérer i suggestion (per tant hi mancaria l'equivalent formal de suggeriment), així com també ingérer, ingestion i ingérence (que coincideix amb el català). En castellà hi han sugerir, sugestión i sugerencia (coincideix que hi han tres formes, però la tercera és la rebutjada en català per suggeriment) i també hi han ingerir, ingestión i injerencia (que coincideix amb el català i amb el francés. De retruc, embolica que fa fort, el castellà s'ha tret  del barret en injerencia una j en lloc d'una g).

Puc pensar que suggerència és una paraula catalana, això sí, potser amb una influència de castellà en l'escampament de l'ús, però no lleva de ser una paraula ben feta si tenim ingerència (que em fa pensar que és un gal·licisme empeltat tant en català com en castellà). Si el mot normatiu ha de ser suggeriment, no trobe just que no es sancione ingeriment, quan ja hi han parlants que el fan servir.

Hom pot adduir, però és que per a ingeriment ja tenim ingestió. Certament, si fem un pensament ràpid de què vol dir ingestió i ingerència, del primer diríem que és empassar-se per la boca i del segon estacar-se en els afers d'algú. Així, doncs, ingeriment seria sobrer. Tanmateix si mirem els altres mots, suggestió ha esdevingut ràpidament sinònim d'idea que ha vingut a l'enteniment i no insinuació que fem a algú (per la qual cosa, ací hom ha bandejat suggerència i ha apostat per suggeriment, que no coincideix amb el francés, amb qui compartim branca lingüística, i fa que ens llevem de damunt una sensació (mania) de no assemblar-se al castellà).

Dels tipus de llenguatge

És ben habitual trobar escrits que enraonen del tema del llenguatge sexista. Hi ha entrat tothom a comentar-ho: els polítics, filòsofs, lingüistes, etc. El fet cert és que hi han moltes veus que hi diuen la seua amb tot d'arguments: apassionades, blanetes, incendiàries, indignades fins i tot. En aquest afer i en aquest text voldria fer una comparació en aquest sac dels tipus de llenguatges. Em referisc al llenguatge religiós. ¿Considereu que és convenient encara mantenir les expressions lingüístiques religioses en el llenguatge, no ja personal, sinó que és públic? Vull dir, si algú s'ofén perquè diem L'home és un ésser intel·ligent, donat que no hem tingut sensibilitat envers les dones ¿per què no hauria d'ofendre's algú també que davant una petició li reponen Si Déu vol? ¿No hauria de sentir-se agreujat algú que haja decidit de no creure en cap déu? On està la sensibilitat? Roda i volta, després de creacions lingüístiques un tant estranyes (miembro, miembra; boycott, girlcott; ¿pot un polític en un acte públic dins la laïcitat més plana dir Gràcies a Déu ja podem gaudir d'una xarxa nova de biblioteques? ¿No és igual als efectes pràctics de semblança, dir Jesús a algú que esternuda? Més encara, acomiadar algú dient-li adéu?

No cal dir, que un altre tocat és aquell llenguatge de base religiosa (bé critiana, bé grega, bé la que siga): estar fet un buda, perdre l'oremus, una decisió salomònica, comportament narcisista, etc.

Dràstic

De les paraules que vaig aprenent del grec, una que m'ha pres l'atenció és dràstic (δραστικός), que ve d'acció (δράση), i que al diccionari del DIEC té com a significat ràpid i violentament (i que d'altres tradueixen com a enèrgic o eficaç). Fa dos dies, en un canal castellà, en mig d'una tertúlia, u dels parlants, d'origen sud-americà, envers unes declaracions del president d'Espanya va exclamar: se equivoca drásticamente.

Doncs bé, ja tenim l'embolic en marxa. Perquè dràsticament no és dramàticament i ací és on rau el problema, perquè en anglés drastic no és només ràpid i violentament, sinó també dramàtic: vet ací ço que volia expressar el tertulià sud-americà: se equivoca dramáticamente.

El meu dubte és: s'escamparà com l'oli, tendrament i suau per la nostra llengua, com assequible i accessible?

Vós, vosté

Abans de dedicar-me a l'ensenyament als instituts vaig estar formant-me en altres coneixements que no tenien res a veure-hi de bestreta: idiomes, llenguatge administratiu, traducció i correcció, etc. Hui vull fer esment a un aspecte lingüístic ensenyat a l'institut i que té relació amb l'administració: el tractament personal. Quan estudiava per al certificat de la Junta aquest tema, hom deia que el tractament havia de ser la segona persona del plural: vos sol·licitem, vos recomanem, permeteu-nos, etc. Segons els autors de manuals administratius, ha estat sempre marca del català adreçar-se amb respecte amb el vós (igual que fa el francés), però que a força del costum castellà, ja hem identificat el respecte amb la tercera persona del plural: li sol·licite, li recomanem, permeta'ns, etc.

Els manuals de llenguatge administratiu ho tenen clar, però no els llibres de text de Secundària i el DIEC (mireu l'entrada de vós-vosté). Quan parlen del tractament personal sempre posen com a respectuós tant el vós com el vosté. El fet és que si els manuals d'administració bandegen el vosté per poc genuí i per reivindicar el llenguatge administratiu català, per què els llibres de text d'institut el mantenen? Aquest fet lingüístic, el sabem tots els docents? I els que el sabem, el posem en pràctica? Per últim, podríem igualar com a falta el tinc que i el vosté?

De web

Recordeu la polseguera que es va remoure pel tema aquell de blog i bloc? Ràpidament: com que la velar sonora g a final de paraula sonava velar sorda k, hom va voler que s'escriguera amb c, però com que en català tenim aquesta mena de casos però escrits amb g (sang, fang, etc.), doncs, es volia mantenir com s'escriu en anglés: blog.

No heu parat esment que amb el mot web no hi ha hagut tanta caguera? Web, wep?

De rallar

En el blog d'un amic que és cuineret diu que agafa el rall i ratlla... i ja tenim el problema: o sobra una t o en falta una: perquè fet i fet, no és lògica aquesta diferència. Fins ara no m'havia parat a recercar informació d'aquest fet (que en castellà tenim tan a tocar, amb el problema de rallar i rayar) i arran d'açò he fet la consulta als etimològics. Fer xixines amb un objecte que esmicola al medieval en diuen rallar, i fer línies també en diuen rallar, i Coromines del primer treu l'etimologia radulare i del segon també. D'una altra banda, el DCVB diu que la forma ratllar és moderna, de Fabra.

El meu dubte és, era necessari posar una t al verb rallar quan el nom no en duu? A quin cap treu que tinguem rall i ratllar? No seria més normal igualar-ho rall-rallar?