Diu el mort al degollat...

Quina és la mesura de les nostres manies lingüístiques? Què ens fa rebutjar unes interferències lingüístiques de manera taxativa, però ens fa endolcir-nos davant unes altres i les perdonem? Quan era menut a casa em deien el refrany Diu el mort al degollat qui t'ha fet eixe forat? Jo no l'entenia, perquè quan parlaven del forat m'imaginava un cos decapitat, amb un trau enorme. Al remat, el forat de què es tractava no era la mancança de cap, sinó el clot que hi ha en terra, fet i fet, la tomba.

Ací ve el problema. D'unes dècades ençà estem perdent la distinció semantica entre forat i clot, vés a saber si per influència del castellà, que, per cert, també està perdent la distinció entre agujero i hoyo. Atés açò el meus dubtes són: ¿relament faig el beneit dient el refrany Diu el degollat al mort que t'ha fet el clot? en un intent de ser fidel a les paraules?; ¿cal deixar les coses com estan i passar aquesta incorrecció mentre ens acarnissem contra altres, com la perífrasi d'obligació deure+infinitiu (tradicional en la nostra llengua i present en les llengües romàniques amb aquest significat)?; ara que ja heu llegit açò, ¿estaríeu disposats a refer el refrany vosaltres també?

Culpa

És molt habitual sentir l'expressió sentiment de culpabilitat. Si vos fixeu, el mot culpabilitat està escampant-se com més va més i va arraconant la paraula curta culpa. Si férem una estadística, trobarem amb moltíssima poca freqüència sentiment de culpa.

Quin pot ser el motiu de la presència de culpabilitat, i doncs, l'ocupació del lloc que no li correspon? Doncs jo tinc el pressentiment que per raó de les traduccions de l'anglés, que se'n diu culpability i no té un mot curt (*culp, sinó guilty). De retruc, pot estar afermat per al presència d'altres mots com responsabilitat, disponibilitat, compatibilitat, fiabilitat, possibilitat, etc. els quals no tenen una altra categoria nominal en disputa com acceptabilitat (acceptació), impugnabilitat (impugnació), irascibilitat (ira), mutabilitat (mutació), etc. i d'ací la confusió de tèrmens i usos impropis.

Cansat

I ara que vindran tants dies de regals de joguets i de perfums, jo vull aprofitar per demanar als reis que per favor diguen als de l'IEC que incloguen en el diccionari també el mot cansera. El tocat és que tinc por que siguen capaços d'acceptar abans cansanci com a substantiu derivat de cansar, a més a més de cansament.

Del nadal i altres coses

Ara que s'acosta Nadal puja un parell de punts el nivell de barrabassades lingüístiques que hom fa en aquesta època, més encara dites per professionals de la llengua -en moltes ocasions per professors de català. Però compte, no només els valencians som qui hem de pencar amb aquesta tara.

Primer de tot, hi ha el vici de dir nadals, en plural. ¿Qui no ha sentit en boca de professors això de passeu uns bons nadals? Les males traduccions de l'anglés al castellà han fet més mal que una pedregada i els catalans, traductors del castellà, augmentem la pilota.

El segon fet lingüístic té a veure amb la manera de felicitar: hom diu bon nadal; aquesta és la felicitació que s'ha fet tradicionalment. Hom considerava el nadal com a data assenyalada i no el traspàs d'any. Quan temps arrere hom ha fet que la vespra del 31 de desembre i a l'1 de gener fóra digna de celebració, ha inventat la fórmula de felicitació corresponent. D'acord amb la nostra llengua hom hauria de dir-hi bon any, però ai las! en castellà es fa servir feliz año nuevo i per traducció hom diu feliç any nou. Amb la mà al cor, això és molt lleig. ¿Què costa dir bon nadal i bon any, tal com diuen en castellà feliz navidad i feliz año nuevo?

Tan poques ganes tenim els professionals de la llengua de corregir-nos? ¿Quin nivell de tolerància tenim envers l'altri, que ens enfadem perquè diu busó, però no som capaços de reciclar-nos ni un borrall en aquesta mena de coses que si bé són collonades, pel fet de ser professionals, ens pertoca fer-ho?

Finir

Quan acabava una pel·lícula dels EUA llegia fin, i pensava, mira, anglesa i ho posen en castellà... Abandonada la infància, hom va entendre que el fin era francés, i que responia tot a un fet estètic lingüístic.

Ja en filologia, hom va aprendre que finalitzar, com a sinònim d'acabar era incorrecte, i a partir d'ací es va alçar la veda: qualque finalitzar que es presentava en qualsevol text a corregir quedava eliminat.

Anys després, fent francés, hom va saber que en la dita llengua el verb acabar és finir.

Vet ací que ara vénen les cabòries: finir és un verb a partir d'un nom, fi, i que l'adjectiu és final: la fi d'un llibre, el trajecte final, finir la vida. Però ara hom fa servir l'adjectiu final com a nom: no m'ha agradat el final de la pel·lícula; aquest fet ha facilitat l'escampament de finalitzar i ha acabat arraconant finir. Ara caldria saber si és iniciativa del català o és una influència del castellà o d'una altra llengua (l'anglés, per exemple? o també del francés?).

El meu dubte és, si després d'aquest coneixement, fins a quin punt estem disposats el professionals de la llengua que ens omplim la boca de genuïnitat de la llengua, els periodistes i altri que té per faena parlar en públic a recuperar el mot finir ara tan bandejat per finalitzar, verb molt més guai.

Estar més gerundi

Que l'anglés ha entrat de manera evident, no ja en el lèxic, sinó en la sintaxi (fet molt més complicat) es pot comprovar amb aquesta anotació. Mirem aquest exemple i digueu si hi trobeu alguna diferència.

(Context: entren i vos sorprenen)

• -Què fas?
• -Em furgue el nas?

• -Què estàs fent?
• -Estic furgant-me el nas.

Per a aquella gent que deu tenir uns quants anyets, de 40 cap amunt li sonarà més corrent el primer cas, però els més jóvens, de 30 cap avall, les dos els sonarà igual, fins i tot el primer cas potser els resultarà un poc estrany, i dels exemples que posaré suara veuran més còmode el segon terme:

• -Mira, plou.
• -Mira, està plovent.

Aquells qui hem estudiat anglés el present continuous ha estat un maldecap perquè era una forma que no féiem servir com tocava, sinó més aviat l'altra, el present simple. En lloc de dir What are you doing? déiem What do you do? Fet i fet, doncs, el que nosaltres expressem en present simple, l'angloparlant ho fa en continuous.

Però què ha passat perquè ja amb tota la naturalitat del món fem servir el present continuous en lloc del simple: la resposta està en les pel·lícules, sèries i llibres d'origen lngüístic anglés que ens atapeeixen les orelles i s'intal·len en la nostra sintaxi.

El meu dubte és: ¿els professionals de la llengua farem el possible per evitar aquesta intromissió lèxica? Perquè, si som tan rígids per bandejar coses com deure que o tenir que com a perífrasis d'obligació, crec que per coherència, també hauríem de rebutjar aquesta intromissió forana (que al remat, costa moltíssim de llevar i que servidor, malgrat l'esforç també l'ha deixada passar qualque volta).

Nota: per a aquells que vulguen trobar algun matís entre l'u i l'altre, que tinguen present que el present continuous en català ja té un matís concret: expressar duració en un període de temps:

Aquesta setmana estic llegint apassionadament La vida gloriosa de santa Anna. (és a dir, durant tota la setmana he llegit el llibre).

Nota 2: si ho comparem amb altres llengües, el francés fa servir être en train de, l'italià el fa amb estar més gerundi, en romanés no el fa servir. Caldrà investigar-ho doncs, des d'un punt de vista panromànic, i el més important, diacrònic: amb uns quants segles de distància.

Ala, pensem-hi.

Eixir i partir

Des que faig idiomes, m'invente sèries de paraules per a recordar-les tot fent servir relacions lògiques. La més habitual és la dels parells complementaris i de contraris. Per exemple: a un dins sempre hi ha un fora. A un entrar hi ha un eixir. Vés per on, ara que he tret el tema d'eixir... Si el contrari d'entrar és eixir, el d'arribar, quin serà?

Voldria que reflexionareu un poc ço que vos diré: a quina llengua voleu assemblar-vos? Al castellà o al francés i a l'occità? Salir-Llegar; Partir-Arriver/Partir-Arribar.

Feta la reflexió, què voleu que hi haja en les estacions de trens, d'autobusos, etc. Partides (i partir) o Eixides (i eixir).

Nota: allà on diu eixir, és evident que hom pot dir sortir.