Res de res

És molt habitual sentir i usar l'expressió aquesta quan hom vol indicar impossibilitat, gusts, etc. T'ha agradat l'obra? Res de res. No s'ha pogut fer res de res per a recuperar el cos. No has comprat res? Res de res. Aquesta expressió es pot trobar en castellà, en italià i en francés calcades de les formes nada de nada, niente di niente, i rien de rien.

Ara bé, ¿és correcta aquesta forma res de res? Fixem-nos-hi. Si passem l'oració al positiu (molt; tot el possible; poc) ens adonarem que el que hi han són quantificadors; per tant, el que sintàcticament hi ha en negatiu és una quantitat. D'una altra banda, en res de res, el primer res indica una quantitat d'un nom, i el segon res és, doncs, un nom; si la passarem al positiu podríem dir-hi: poc de menjar, molt de fetge.

Atés u i l'altre, la construcció no és correcta en la nostra llengua. Hom hauria de dir-hi gens de res: d'on el segon res no és pas una negació, sinó un nom (com en el cas de la interrogativa, Vols res? on res equival a alguna cosa), i el primer res fa referència a una quantitat en negatiu, dita gens en català, i no res: ¿Tens ganes de ballar? No, no en tinc gens.

Jugar un paper

En català hom diu que en teatre hom representa un paper o l’interpreta. Així, Joel Joan ha interpretat el paper de dolent de manera espectacular; o parlant d’un sainet, els actors, que no eren professionals, han representat els papers molt bé. Més encara, amb el verb fer i de manera col•loquial, els xiquets faran el paper de pastorets en el Betlem. En anglés, hom diu play, que traduït al català és jugar: to play a rol in that drama. En francés hom diu jouer un rôle. En el DIEC2, l’accepció jugar no fa referència a interpretar, mentre que en el DCVB, si bé en el mot jugar no diu res d’interpretar, si mirem rol, hi ha l’accepció 3a "Paper que juga un actor en una obra dramàtica": fet i fet referit al teatre.

Així doncs, l’expressió jugar un paper (que té tots els numerets de ser una traducció de l’anglés o del francés), de moment no està acceptada en el DIEC2, ni tampoc apareix en el DCVB. A més a més, el DIEC2 no sanciona tampoc jugar amb el sentit de representar, com no ho fa el DCVB (bé, si de cas, de manera un poc tèrbola en les accepcions 4 i 5, i de forma indirecta en el terme rol). El meu dubte és, ¿l’acceptem ja al DIEC2 o els professionals de la llengua la foragitem ja?

Que

Fent exercicis per a treballar les oracions subordinades he trobat un parell de casos que voldria comentar. Al llibre de 3r de Bromera, Llengua i Literatura, hi ha un exercici que proposa l’oració següent: Arreplegarem medicaments per a aquells que estan malalts. Al llibre hom diu que per a aquells que estan malalts és una subordinada substantiva d’OI. Tanmateix, jo em demane, ¿realment aquesta subordinada no és adjectiva? Pense que la part subordinada és que estan malalts i no per a aquells que estan malalts. Trobe que que estan malalts modifica la paraula aquells, que si bé és un adjectiu demostratiu, ací fa les funcions de pronom, perquè ha desaparegut el nom corresponent (per exemple, animals. A més a més, que estiga en masculí implicaria el masculí general -d’això ja en parlarem un altre dia- però ben bé podria ser aquelles persones que estan malaltes): vet ací, Arreplegarem medicaments per a aquells animals que estan malalts. Per tant, atés açò, seria convenient incloure aquesta oració dins l’apartat de les subordinades substantives?

De retruc, en el mateix exercici hom posa aquest altre exemple: El meu iaio parlava del que havia vist en la guerra, i torna a indicar que és una oració subordinada substantiva de CRV. En aquest cas torne a demanar-me: ¿és substantiva o és adjectiva una altra volta? En aquesta situació tenim del (contracció de i el), en què aquest el actuaria com un pronom (el que en castellà hom diria "de lo que había visto en la guerra"). Vist aquest altre cas, torne a pensar que la subordinada concreta és que havia vist en la guerra i que seria un modificador del pronom el (que hom podria reprendre de la manera següent: El meu iaio parlava del drama que havia vist en la guerra. Bé dis-li drama, dis-li coses lletges). Així doncs, seria convenient identificar del que havia vist en la guerra com a substantiva o com a adjectiva?

Escoltar

Sobre els verbs sentir i escoltar s’han dit moltes coses, relacionades totes amb el problema que hi ha actualment de confusió a l’hora de fer-los servir en el discurs. Casos famosos són, per exemple, el de la conversa telefònica en què la línia no funciona gaire bé i algú hi diu: no t’escolte bé. M’he adonat que aquest problema és present també en els professionals de llengua mateix. En el meu cas, em costa acostumar-me a dir escoltar música quan vull referir-me quan la sent atentament (per exemple, a classe dic ara sentirem tal cançó, en lloc de dir, ara escoltarem tal cançó, perquè vull que s'hi fixen). Doncs bé, parant esment a la tendència aquesta de confusió de conceptes i com en els parlants ja no és estrany sentir (escoltar) expressions com: s’escolta bé el so? No t’escolte, hi han interferències; vaig escoltar dos trets i em vaig despertar, etc. i que tot d’una els mitjans de comunicació amplifiquen per mil en els telenotícies, pel•lícules, premsa, i d’altres.

Atés açò, em fa la sensació que en passar uns anys (3, 50, 100 o 200) la tendència aquesta de substitució esdevindrà ferma i apareixerà un paradigma nou de percepció auditiva: sentir quedarà eliminat pel verb escoltar, que n’agafarà el significat (i sentir es quedarà en el significat de l’olor, del toc, o del sentiment) i el verb que ocuparà el lloc d’escoltar (parar-hi atenció) serà atendre, que hom fa servir molt en l’ensenyament, quan volem que els alumnes paren atenció (fet i fet, que escolten: ateneu al que diré). Així doncs, quan passaran els anys, la gent escoltarà ploure i atendrà les cançons (amb la pèrdua de la preposició a, cosa que el convertirà en transitiu). Temps al temps.

Per cert, per als verbs veure i mirar també pot passar açò que he comentat, i el verb de la discòrdia és fixar-se: Mira el quadre es convertirà en fixa’t en el quadre. Com ja he dit serà cosa de temps (3, 50, 100 o 200 anys).

Per cert, bis. S’ha fixat algú que en castellà ja ha creat hom la tendència a confondre decir i hablar: Hablamos las cosas por telèfono o Los alemanes no me hablaron nada de mi situación en el campo de concentración.

Haver-hi (addenda)

Malgrat que aquest blog està de vacances, no vol dir que no ens hi fixem.

http://multimedia.avui.cat/pdf/07/0927/070927sup_a006.pdf

Llengua popular contra comuna

Hom em podria titllar de blaver, però m'adone que el català comú (l'estàndard) s'allunya cada volta més del català del carrer (més concretament, del català parlat per la gent adulta i sense estudis mitjans o superiors), i pense que per raó de les males traduccions dels mitjans de comunicació (periodística, publicitària, etc.). M'emprenya molt que uns quants defensors de la llengua s'òmpliguen la boca dient que el nostre català perd qualitat (especialment per paraules del castellà), però al remat acaben triant unes altres opcions lingüístiques que no tenen res que veure amb el català de tota la vida (i que glossen amb nostàlgia). De retruc, també em sent frustrat quan les generacions universitàries del periodisme (i també de filologia catalana, en què m'incloc) no paren esment ni tenen gust per mirar-se (investigar) la llengua que fan servir, com un tot s'hi val. De ja fa uns estius que m'agrada anar als cursos d'estiu que fa Conselleria, concretament als que fa l'Abelard Saragossà, perquè cada volta que hi he anat m'ha sorprés amb aquesta mena d'interferències que ell troba en els catalans culte i literari, i que jo crec que vénen afavorides pels mitjans de comunicació dits adés. Ell tira per no separar el català popular del general (estàndard), i a partir dels estudis que elabora, i de les reflexions que m'hi faig, m'he adonat fins a quin punt tan important hom està canviant la llengua, en perjuí d'un català popular i en glòria d'un català més estàndard i de retruc més culte. Així com diu l'Abelard, jo tampoc vull que la llengua popular siga rebutjada per a construir un català general. Jo vull que hom deixe ja d'enlluernar-se per coses noves i innecessàries producte de males traduccions, i que d'un altra banda ets queixe que el català va perdent qualitat. Hom tendeix a identificar català popular com a col·loquial, un col·loquial amb totes les incorreccions (hom li diu castellanismes), però per a mi, i com ja he apuntat en altres texts, cal dignificar també el col·loquial, perquè també ho és dir aleshores (i no pues), haver de (i no tenir que), etc. Evidentment, català popular és català col·loquial, i el que diferenciarà el popular del general o del literari no serà una mala traducció de l'anglés, sinó dir lluny en lloc de dir allà on brama la tonyina, o en lloc de dir fer, dir concretament obrar, elaborar, efectuar, executar, realitzar, etc.

Vacances

Aquest blog tanca momentàniament per raons escolars. Considere que es fa menester unes quantes setmanes de descans, de reflexió lingüística i de balanç d'aquesta aventura que he mamprés. Tornaré amb altres temes de llengua el 14 de setembre que ve. Salutacions i bon estiu.