Sobre la a i els OI

En la correcció d’un exercici sobre OD i OI del llibre he trobat l’oració següent, Extreu sang als donants. A grans trets i sense pensar-hi gaire, hom hi diria sang OD i als donants OI.

Fixem-nos en aquesta altra oració, Extreu petroli al desert. En aquesta oració tenim petroli OD i al desert CCL. Idò com? ¿Mateixa estructura i funcions diferents: als donants OI i al desert CCL? ¿Vol dir això que quan extreiem un OD a una persona és un OI i quan és a un espai és un CCL? ¿Per què aquesta discriminació, si , fet i fet, els dos indiquen espai, malgrat que u és persona i l’altre cosa?

Filem més prim: ¿És possible que el que tinguem ací és una interferència de preposicions, ço és, que en lloc de fer servir la preposició que toca sintàcticament, en fem servir una altra perquè ens sona bé (o com he apuntat en algun altre text, per analogia)? Comptat i debatut, el verb extreure determina la preposició de, siga persona, siga cosa: Extreu sang del pacient, Extreu petroli del desert. Per tant, no és sintàcticament coherent fer servir la a.

D’una altra banda, si hom està encabotat que hi haja un OI, em fa la sensació que la preposició que caldria emprar per al dit OI no és precisament la a, sinó per a: així, Han extret sang per als pacients, (Han donat flors per a Josep: tanmateix, la a ací també funcionaria, però per al cas de què parlem ara no hi ha cap mena d’interferència sintàctica).

Per si encara hi han més dubtes: hom ha dit que en una oració no pot hi haure dos o més OD, o dos o més OI (si no és que estan relacionats amb una conjunció i, o, etc.). Atés aquest fet, vet ací l’exemple Extreu sang a Maria per al meu germà. La qüestió és, ¿tant a Maria com per al meu germà són OI? ¿No havíem quedat que en una oració no poden hi haure dos o més OI si no estan relacionats amb una conjunció?

Per a reblar més el clau, aclarir la troca i extreure l’entrellat de la a, al DIEC2 hom diu que la preposició a té els significats següents: complement de lloc, complement de temps, complement de règim. Si reprenem l’oració Extreu sang al pacient, sembla que cap d’aquestes accepcions s’hi ajusta, perquè, fet i fet, ¡el contingut semàntic d’aquesta a és d’origen! Amb la qual cosa, ¿vol dir açò que ens trobem amb una a fenomenal, amb una a que és una superpreposició, que és capaç de ser destinació i procedència, final i origen, omega i alfa? ¿De ser, roda i volta una intrusa laboral envers la de?

Al remat, el DIEC2 apunta que extreure regeix la preposició de, malgrat que tots els exemples que posa, són justament de coses, i no de persones.

Atmòsfera (sic)

Qui no s’ha trobat en el cas en què parlant de l’atmosfera algun alumne ha dit, i no es diu atmòsfera? En el meu cas, fent servir la raó sempre en favor de la llengua i de les dificultats lingüístiques influenciades pel castellà, em vaig treure un raonament ben lògic. A vore, fixem-nos: veritat que diem troposfera, ionosfera, estratosfera, etc. totes amb el colp de veu en la penúltima síl•laba, ¿per què la paraula atmosfera ha de ser diferent? ¿És més guai o més simpàtica? Doncs això, si les altres no són esdrúixoles, aquesta tampoc. A més a més, si us emboliqueu, no tireu la culpa al valencià, mireu-vos el castellà, que és qui ha fet aquesta incongruència!

Tanmateix, ves per on, ara que estudie grec, un dia ensopegue que la professora diu ατμόσφαιρα, esdrúixola. Idò com? ¿aquesta capa de la terra, composta de dos mots grecs va i resulta que en la llengua original grega és esdrúixola i nosaltres la diem plana? Per a investigar aquest fenomen, torne a tirar mà de la Viquipèdia, i vet ací els resultats: en grec totes les capes són esdrúixoles (Ατμόσφαιρα, Τροπόσφαιρα, Στρατόσφαιρα, Μεσόσφαιρα, Θερμόσφαιρα, Εξώσφαιρα), en català són totes planes (troposfera, estratosfera, mesosfera, termosfera, exosfera), en castellà són planes (troposfera, estratosfera, mesosfera, termosfera, exosfera, llevat del mot en dubte atmósfera), encara que fussant per la viqui castellana hi han vacil•lacions (feu-hi una ullada), i al remat, com que en totes aquestes coses científiques, el francés i l’anglés hi tenen coses que dir, doncs ací van els casos francés (atmosphère troposphère, stratosphère, mésosphère, thermosphère i exosphère, totes agudes, però passades a la nostra llengua són planes, per aquesta –e final que sona i no sona en francés) i anglés (atmosphere, troposphere, stratosphere, mesosphere, thermosphere, exosphere, tots amb el colp de veu al principi de la paraula).

Al remat, i atesa aquesta investigació, ¿cal dir atmosfera com la resta de les capes, malgrat que no seguim l’accentuació grega de les paraules i sí la pronunciació francesa, o bé caldria perdonar atmòsfera i canviar totes les altres a esdrúixoles (per allò que diuen, perquè jo sóc només que ho dic bé, ¿vol dir això que m’han d’ajuntar amb els que ho diuen malament?).

Subhastat

Recordant una altra volta aquelles paraules que s’escriuen diferent en valencià i en castellà, m’ha vingut al pensament el mot subhasta, pel maldecap que implicava per als estudiants adults aquesta h en mig de la paraula, i que en castellà no hi és, subasta. Si fussem un poc en l’etimologia, subhasta fa referència a l’acció dels romans de vendre béns públics en un lloc determinat, concretament en una zona marcada amb una asta o pal: és així que ire sub hasta.

El problema que em plantejava a l’hora de fer aquest text consistia en si era necessari mantenir aquesta h de la paraula. Els enraonaments han estat els següents. El mot és recent, segons el DCVB: Adjudicació al millor postor; cast. subasta. Se anuncien subastes amb aquest objecte, Ignor. 51. Abans, hom feia servir el terme encant: Venda en què es cedeix la mercaderia al més dient; cast. subasta, almoneda. Dixeren que's faés encant dels moros e de la roba que y era e de totes les coses..., e dèyem-los: Veets aquest encant no serà encant, que engan serà, Jaume I, Cròn 89 (DCVB). Aleshores, hom podria suposar que subhasta seria un cultisme, i com a paraula culta caldria respectar aquesta h etimològica, malgrat que els mots patrimonials ast, asta, (a)stella l’han feta caure (fixem-nos tanmateix que l’exemple del DCVB sembla una mampresa del castellà).

La cosa és, si el català manté les h per raons etimològiques (honor, hora, home, hivern, herba), ¿per què hom no ha fet que ast, asta, (a)stella reprenguen aquesta h etimològica? ¿Seria una inconveniència fer caure aquesta h de subhasta, atés el fet que dita expressió està escrita com una paraula sencera i no com una de les tantes expressions llatines (sub iudice, ad hoc, ad hominem)? ¿Hom ho consideraria una convergència malvada envers el castellà?

Nota: en el cas de subharmònic, subhipoteca, subhumit, queda clar al nostre enteniment actual que hom hi entén una cosa per baix d’una altra, i es fa evident no capficar-se amb aquesta h. Tanmateix, en el cas de subhasta, no crec que la gent pense que fa referència a una venda pública en un lloc que està baix d’un pal o asta, sinó simplement, venda pública. De regal, continuem amb subhasta o promovem més encant, que és més patrimonial (o la deixem que servisca només com a mercat de quincalla i objectes troters?

Conéixer i saber

En aquest temps de canvis lingüístics en què les paraules velles van desapareixent per altres noves, o van sent despalçades en significats per altres de semblants, voldria comentar els mots saber i conéixer. Als mitjans de comuncació constantment fan servir-los i moltes voltes de manera rara per a mi. He fet una ullada al DIEC2 i he vist tant en una paraula com en l’altra uns exemples en què jo faria el contrari, i voldria que em diguéreu què hi penseu.

En conéixer hom posa com a primera accepció, Tenir una idea més o menys completa (d’algú o d’alguna cosa) i posa com a primer exemple, El tocà i conegué que era mort. Jo trobe que no diria mai conéixer en aquest cas, sinó que diria, El tocà i va saber que era mort. No sé per què, però m’imagine que en el cas d’un mort o un viu hom suposa que ací poca idea dalt o baix completa pot hi haure. Ara bé, si volem manifestar incertesa per si és viu o mort, jo diria, Quan el va tocar, pensava que era mort.

Com a segon exemple, En el seu respondre coneixeràs de quin peu es dol, jo ací també hi posaria sabràs. Com a tercer, Per la cara se li coneix que ha plorat, hi diria se li veu. Com a quart, Conec que he fet mal fet, jo hi posaria sé o reconec. Com a cinqué, sisé i seté, Conèixer les circumstàncies d’un crim, No conèixer els detalls, Vós coneixeu la meva situació difícil, jo hi posaria saber, saber i sabíeu.

En la segona accepció, Tenir una idea més o menys completa de la manera d’ésser (d’algú), de les característiques (d’alguna cosa), hi han dos exemples que em resulten un poc estranys: Conèixer les dificultats d’una empresa. Conèixer les propietats d’una substància. En aquests dos casos jo hi posaria saber.

Comptat i debatut, si vos faig saber aquest dubte és també pels exemples que hom posa al diccionari per al terme saber, aquests concretament: Saps els motius del seu refús? Saber què cosa1 és la pobresa. No vos sona que també hom podria posar-hi conéixer i podria colar, per com són els exemples del principi?

Per a acabar, he vist que dels exemples que posa per a saber, jo hi diria conéixer, Jo sé un metge que ha guarit tots els malalts de la passa. Conec un metge que... Què hi posarieu vosaltres?

Nota 1: Per cert, ¿ací no hauria de ser quina cosa, en lloc de què cosa?

Ofendre

Parlant del verb defensar, hom em va ensenyar que la forma normativa era aquesta i no denfendre. Aquest verb ha estat difícil de corregir-me i, roda i volta, tant una forma com l’altra han anat alternant en el meu discurs.

Anant al tema. He consultat el DIEC2, i he vist que defendre està acceptat com a variant segona de defensar (i també amb el sentit de prohibició, com en el francés, pràcticament en no ús). Llavors, faré el raonament següent lògic, i que els parlants fan servir quan tenen un dubte de llengua, fet i fet, l’analogia, gran motor de creació i organitzador de llengua.

Si el mot defendre és secundari de defensar, ¿per què les formes ofensar i fensar no apareixen com a primeres de les formes ofendre i fendre? Més encara, ¿per què aquestes formes no apareixen al diccionari? ¿Existeixen? Perquè si més no, ben bé que algú les deu haver creades per analogia, trobe jo.

¿Per què hom ha format un verb d’un participi (defendere-defensum-defensa-defensar) i ha gaudit d’aquest vist-i-plau normatiu, i no accepta, al capdavall, verbs que tenen el mateix fenomen com explosió-explosionar, col•lisió-col•lisonar (potser els verbs aquests no siguen adients al tema perquè no pertanyen al grup –fendre, però segueixen el mateix patró).

(Per a reblar més el clau: entendre-entensar-entensa-entesa. Sembla que entesa ha tingut més sort evolutiva i s’ha mantingut la forma evolucionada, i defensa s’ha mantingut en la manera culta (i no defesa, malgrat que l'he poguda sentir: no l'he defesa bé, la posició. –bé, està la forma devesa, però ací no juga).

Què

Mentre treballava el concepte d’OD el curs passat, vaig demanar als alumnes que feren oracions interrogatives amb el pronom què, de manera que en contestar els eixira els dits OD: per exemple, què pintes? Què talles? Què parteixes? Què fas? A l’hora de corregir l’exercici, u dels alumnes (del grup dels graciosets) va proposar: què cagues?

Aquesta pregunta és la cabdal per al dubte que tinc, perquè la resposta que segueix hauria de ser merda, excrements, pilotetes, panderades, etc., però com a parlants que a voltes fem aquesta pregunta, la fem perquè hom responga: cague dur o cague blanet. Així doncs, sintàcticament si mirem la pregunta, ¿la resposta està ben feta? Altrament, si mirem la resposta, ¿la pregunta està ben feta? Ací dur o blanet (o caldós) és un predicatiu i el parell plantejat hauria de ser: com cages? Cague blanet. Fet i fet, si algú demana què el que hom espera és una realitat (un objecte) que s’expulsa del cos, i no una característica de la realitat expulsada.

Atés açò, hom pot trobar aquest fenomen d’encreuament en altres casos, d’entre altres en els verbs costar, valdre o pesar. Què costa això? Vint euros; què val això? Molts diners; què peses? Noranta quilos. En aquestes tres respostes tenim tres realitats (euros, diners i quilos), llavors sintàcticament seria coherent. De la mateixa manera en molt costa això? Poquet; molt val això? No gens; molt peses? Molt, també són coherents sintàcticament amb el que hom demana. El problema sintàctic ve quan fem l’encreuament: què costa això? Ui, molt; molt costen les peres? Vint euros. Ací veiem que sintàcticament estan descol•locats: hom demana un OD i respon un CCQ, i a l’inrevés.

Al remat, el dubte que tinc és: cal ser tan primmirat en aquest fet i corregir els parlants (o més allà, qualsevol obra escrita: novel•les, poemes, articles científics...), i dir-los que cal preguntar o respondre com toca sintàcticament, o simplement deixar-los fer i demanar que hom corregisca l’entrada què del DIEC2 amb un afegitó: quina quantitat. Perquè roda i volta, trobe que aquest dubte pot ser igual d’important que el per i el per a, o el ser i l’estar (més que res per la dificultat de traure’n l’entrellat, tant en els experts com en els parlants, que fan la seua).

Amb els dígrafs he ensopegat

Dígraf: Conjunt de dues lletres que equivalen a un únic so. Aquesta és la definició que el llibre de 3r de l’ESO de Bromera, març 2007, Valencià, Llengua i literatura, fa del concepte de dígraf. Tot seguit els hi especifica. En aquesta definició amb exemples hi tinc alguns dubtes. De bestreta un detall massa primmirat: posa com a dígraf tll, i amb la definició a l’ull, això són tres lletres i no dues.

Anant ja de bo, voldria parlar del dígraf tz. Per a mi, aquest dígraf presenta problemes als qui fan el manual, perquè sovint hom posa exemples gens encertats, i que contradiuen la definició de dígraf. Així, al manual, hom posa d’exemple tretze. Si la tz del número fóra un dígraf, hom diria [treze], o una cosa semblant, però en realitat hom hi fa dos sons una mena de [d] i [z] juntes, de manera que ja no tenim un so únic, el dígraf. Fet i fet, l’exemple més encertat hauria estat analitzar, on sí que hom fa servir un so únic [z] (des d’un punt de vista valencià, òbviament, continuador de la tradició medieval, si ho comparem amb la manera de fer l’oriental).

Un altre dígraf de què tinc dubtes és ts. Al llibre hom hi posa potser, i quan jo el pronuncie hi faig una [t] i una [s]. Si realment fóra un dígraf hom hauria de pronunciar-hi una [s] (com quan algú llig malament la paraula medieval jatsia [dʒasia]) o una [tʃ]. De retruc, si ts és dígraf, supose que pecats, gots o parets també el tenen.

Al remat, també inclou com a dígraf les lletres que geminen un so. ¿És la geminació un so únic, ço és, l’allargament d’una consonant és un so únic? Quan hom diu emmudir o connivència, ¿de veres allarga el so o hi pronuncia dues m o n juntes? Ho comente perquè si s’escaiera el segon cas, ja no tindríem dues lletres juntes amb un so únic i només en el cas de setmana (dit [semana]) o cotna (dit [cona]) sí que tindríem un so únic. El mateix passaria amb la l geminada, on novel•la, dit [novela], sí que seria un dígraf, i Novetlé o vetlar actuarien com emmudir o connivència.

Al remat, un embolic que tinc.