De la fama

El text de hui no és un dubte, simplement és una comparació dialectal (que, tanmateix, em deixa molt dubtós). Per a la persona que ha esdevingut algú i viu de rendes hom diu en valencià cria fama i gita't a dormir (i dic valencià pel verb gitar-se, que no és gaire habitual en l'oriental; això no obstant, també l'he vist en pàgines de parlants d'oriental) i en català oriental diuen aquesta versió que he trobat per internet: agafa fama i fote't a jaure (o jeure, que també l'he trobada així).

Més coses curioses: i ací aquest enllaç que n'ha fet una tria ben llarga.

A la fi

Començaré aquest text fent referència als dos idiomes que són la referència de la nostra llengua. Per a expressar en un text la part final d'un discurs, hom diu en francés à la fin i en castellà al final. En català, hom pot trobar en els texts tant a la fi com al final, però el fet cert és que en el DIEC2 apareix l'entrada a la fi i no per al final. Pel que fa al DCVB apareix a la fi (Llull) i a la final (Villena), però també al final (Pons y Massaveu, principi del XX).

El meu dubte és: la forma al final, força estesa en tot l'àmbit català, premsa inclosa, (escriviu al Google "Al final, penso/pense/pens que), hauria de ser admesa en el DIEC? En som conscients i fem apologia els professionals de la llengua de la construcció genuïna a la fi?

Xocar amb

En el món del punyetisme filològic hom es baralla sempre amb els temes habituals de les preposicions i aquells que s'enduen les visceres i la passió són els casos del per i per a, a i en o en i amb. Tanmateix, hi han altres casos que van fent cavalló, que en diuen, silenciosament i passen molt desapercebuts: un exemple és el de la preposició a través de, que vaig comentar fa temps, i un altre té relació amb la preposició amb, de què ja n'he parlat. El text d'ara vol fer referència a un altre cas d'aquesta paraula, que va ocupant l'espai a d'altres: xocar amb. És corrent trobar als mitjans escrits que un motorista xoca amb una furgoneta o que un conductor xoca amb una moto: si en voleu més, tireu mà del google.

Trilogia

De fa temps ençà que és habitual trobar en el món dels llibres i de les pel·lícules trilogies. De les trilogies més famoses de què tinc consciència és la del director Krysztof Kieslowsky: Blau, Blanc i Roig. A partir d'ací, totes les trilogies que s'han fet famoses són la trilogia del Senyor dels anells, les tres trilogies de la Guerra de les galàxies, la del Retorn al futur, per exemple.

Però és clar, si mirem al diccionari què vol dir trilogia llegim que és el conjunt de tres llibres que tenen un lligam que els relaciona, i no una història feta en tres llibres o les sagues (sèrie d'obres que tenen un personatge protagonista), justament ço que diuen els mitjans de comunicació: la trilogia ven molt.

Res o gens de simpàtic

Expose un dubte. Si en castellà hom diu que ese chico no tiene nada de simpático, ¿quin hauria de ser l'equivalent català, res de simpàtic o gens de simpàtic? Posaré l'oració en positiu: eixe xic té poc (o molt) de simpàtic. Per tant, si ço que substituïm és un mot quantificador, doncs, hauria de ser gens de simpàtic i no res de simpàtic; tanmateix, si hom diu eixe xic té alguna cosa de simpàtic (algo de simpàtico), ja tenim que és un nom, i doncs hauria de ser substituït per res i no gens.

Què fem?

Dels diccionaris normatius (text d'urgència)

Ara que ja ha eixit el diccionari normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no exposaré per què m'agrada o no aquest diccionari, sinó que comentaré què trobe de les definicions valencià i català. De bestreta, començaré per l'article estrella valencià

DNV: Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

DIEC: Dialecte occidental del català parlat al País Valencià.

Posats a triar d'entre els dos, preferisc la del DIEC perquè és més sintètica a l'hora de definir. Altrament, la definició del DNV no és exacta del tot (postats a ser legalistes), donat que a la franja oriental d'Aragó es diu LAPAO (vulguem o no, si ens captenim al fet polític, ço és, a allò que diu l'estatut d'autonomia d'aquella terra). De retruc, no crec que siga conherent en termes polítics dir francés i no rossellonés i sí sard i no italià. També, s'ha deixat el territori del Carxe. Per a acabr, posats a especificar jo hauria definit així el terme valencià: Nom que rep el català a la Comunitat Valenciana (i he escrit Comunitat, seguint la dèria legalista). Crec que és més concret i directe, certament.

En segon lloc, he cercat el segon mot estrella català

DNV: Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

DIEC: Llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.

Posats a triar, m'agrada la del DIEC perquè reflecteix en gran mesura la realitat del català al País Valencià (en dir que només es parla en una part del territori); encara també jo hauria dit franja oriental de l'Aragó. Pel que fa a la denominació de sard, no diré res, ja que ací no hi ha un acarament a francés, a més a més que ressalta el fet nacional sard. La del DNV no m'acaba de fer el pes perquè situa al final de la definició el segon territori on més es parla (que si bé és per a fer específic que ací es diu valencià, no passa res si es diu entre parèntesi, així: [...] Catalunya, Comunitat Valenciana (on rep el nom de valencià), així com a les Illes [...] d'Aragó (on rep el nom de LAPAO), la ciutat [...]. Al remat, s'han deixat el territori murcià del Carxe.

Sense acritud i raonant, pense jo.

Mentida

Les paraules mentida i mentira formen part dels duets de mots que distingeixen el dialecte valencià de la resta de la llengua; la dita distinció és defensada manta vegades amb orgull i és admesa en el diccionari de l'AVL, en què hom pot trobar tant mentida com mentira. De retruc, mentida és d'aquelles paraules que costa dir en cercles determinats valencianoparlants perquè pot resultar massa catalana, però no cal dir que en els cercles formals, mentira no és tan general.

El text de hui no és un dubte, sinó una reivindicació de mentida vers mentira. En primer lloc, hom podria raonar que com que el verb és mentir, el derivat és mentira. Aquest argument topa amb partir i partira o podrir i podrira. També tenim la frase feta infantil mentida podrida, en què la rima consonant és evident (quan era menut jo deia mentira, safira, la burra de ta tia Maria: com es pot veure, també hi ha rima, en aquest cas en r; fet i fet, la rima sempre hi és i dir mentira podrida, no rima consonantment). Al remat, una referència al castellà, que podria ser la llengua que ens ha estacat en aquest embolic del duet: hi ha en aquesta llengua un mot, mentidero (i no mentirero) que es fa servir per a indicar els llocs on es reuneix la gent ociosa per a enraonar (i l'adjectiu ociosa remarca el fet que aquell lloc és una font segura de rumors i, doncs, mentides).

Al remat, la consulta al Coromines català i castellà m'ha donat la informació següent. Mentida és la paraula general catalana, llevat al País Valencià i sud de Catalunya, que diu mentira, segurament un castellanisme (en castellà apareix al segle VIII mentiroso, i posteriorment s'esdevindria la forma mentira). A més a més, explica que en els texts transcrits de Sant Vicent Ferrer, hom troba tant l'una com l'altra. Finalment, cita autors que diuen que potser hi ha hagut una dissimilació de la d en r, tanmateix, cita d'altres autors que la neguen, perquè no seria freqüent aquesta dissimilació d'ida en ira.