De tia i tieta

Llegia el diari i vaig ensopegar amb el titular següent: La tieta d'Angelina Jolie mor d'un càncer de pit. Deixe de banda el tema de morir-morir-se i voldria comentar l'altre fet: per què un diari, en teoria usuari d'un model general de llengua, fa servir la paraula col·loquial tieta i no tia, que és la general? ¿Podria ser que a Catalunya, els poders lingüístics (ironia a banda) volen generalitzar el femení en diminutiu, com ja ocorre amb el masculí tiet (per això que oncle resulta massa heavy i tio massa light?

Ací hi ha un text que en parla i ací la versió gratuïta (baixeu fins a la data 14/5/2011)

Desficaciat

En llegir la revista Llengua nacional, hi ha un article que repassa paraules incorrectes en català i n'hi dóna un equivalent normatiu. En una d'aquelles indica que agobio és incorrecte, i que cal emprar atabalament i estrés. Xica! Ves per on, recomanen utilitzar un anglicisme: stress... això sí catalanitzat (malgrat que vinga del llatí strictus). Ja embrutats, podrien permetre la paraula agobi, un castellanisme catalanitzat (malgrat que vinga del llatí gybus).

De pipes i de pau

Un dia que mirava un programa de televisió en castellà em vaig esborronar en sentir a un comentador dir firmar la pipa de la paz. De seguida ho vaig anotar per fer-ho servir com a text d'aquest blog. Doncs bé, ara que h'hi he posat en el tema, ço que he fet primer és escriure al google firmar la pipa de la paz: 16.600 resultats. El primer de tots remet a una pàgina en què algú demana com es pot firmar la pipa de la paz i la primera resposta que rep és que no es pot firmar, sinó fumar. A partir d'ací, un caramull de pàgines en què hom fa servir firmar la pipa de la paz, juntament amb fumar la pipa de la paz (com pot ser això?) en el mateix text, i d'altres pàgines en què apareix només firmar.

Però és clar, ací no podia quedar la cosa. He traduït la construcció, firmar la pipa de la pau, i el tocat ha estat que en google n'hi han 50. Poquets, sembla, i m'he sentit un poc alleujat. De sobte m'ha vingut una flamerada: signar la pipa de la pau. Doncs n'hi han 5 al google, la més destacada al Diari blau de la Carlota de Gemma Lienas.

Confiem que no cresca la cosa i per la meua part, pense comentar-ho amb els alumnes del batxillerat, amb l'esperança que no s'enfonsen...

De merenga

Normativament cal dir així aquest dolç: la merenga, però en valencià (per exemple) diem el merengue, talment com ho diuen en castellà. El DIEC considera incorrecte dir merengue (amb aquesta e final que, a més a més, fa masculí el nom) i manifesta que cal dir merenga, acabat en a, i de retruc, en femení, tal com és en francés. Tanmateix, el tocat és que tant l'u com l'altre haurien de ser considerats incorrectes.

Si mirem el mot en francés hom hi diu la meringue: en femení, sí, però amb una i que en català normatiu no està. Per tant, si haguérem de ser fidels al mot francés, hauríem de sancionar meringa i no merenga (ni merengue, com tan encertadament fa el DIEC). Comptat i debatut, corregir algú que diu merengue fent-li dir merenga sembla, des del meu punt de vista, igual d'autoenganyós que tarde i tarda. Caldria dir-hi doncs, meringa.

Nota: correcte, és possible que siga molt complicat canviar merenga per meringa, i tot açò i allò. Però bé, si hom considera que els valencians hauríem de corregir-nos a merenga i que no hi posem excuses que no és tan difícil, doncs el mateix per a aquells qui diuen merenga...

Suggeriment

D'una banda suggerir ve del llatí suggerěre, i d'una altra ingerir ve d'ingerěre.Com podem comprovar tenen la mateixa arrel però tot seguit veurem com de poc regular és la formació de mots. Una falta habitual entre els parlants és suggerència: se'ns escapa sovint, potser influenciat pel castellà, i cal corregir-se amb suggeriment. Tanmateix, si vull ser regular, hauria de dir ingeriment, però açò no és normatiu i he de dir ingestió. Ves per on, sí que és normatiu dir suggestió, com també ho és ingerència, regular amb suggerència, però com ja hem dit,aquest darrer no és correcte. Mirem l'esquema

suggerir-----suggestió-----*suggerència-----suggeriment

ingerir-------ingestió------ingerència-------*ingeriment

Com és que tenim aquesta irregularitat? Ací, potser, hi haurien algunes pistes. Em fa la sensació que en açò de la creació de derivats i sanció següent hi ha molta mania i traduccions exactes. He mirat en francés i he vist que hi han suggérer i suggestion (per tant hi mancaria l'equivalent formal de suggeriment), així com també ingérer, ingestion i ingérence (que coincideix amb el català). En castellà hi han sugerir, sugestión i sugerencia (coincideix que hi han tres formes, però la tercera és la rebutjada en català per suggeriment) i també hi han ingerir, ingestión i injerencia (que coincideix amb el català i amb el francés. De retruc, embolica que fa fort, el castellà s'ha tret  del barret en injerencia una j en lloc d'una g).

Puc pensar que suggerència és una paraula catalana, això sí, potser amb una influència de castellà en l'escampament de l'ús, però no lleva de ser una paraula ben feta si tenim ingerència (que em fa pensar que és un gal·licisme empeltat tant en català com en castellà). Si el mot normatiu ha de ser suggeriment, no trobe just que no es sancione ingeriment, quan ja hi han parlants que el fan servir.

Hom pot adduir, però és que per a ingeriment ja tenim ingestió. Certament, si fem un pensament ràpid de què vol dir ingestió i ingerència, del primer diríem que és empassar-se per la boca i del segon estacar-se en els afers d'algú. Així, doncs, ingeriment seria sobrer. Tanmateix si mirem els altres mots, suggestió ha esdevingut ràpidament sinònim d'idea que ha vingut a l'enteniment i no insinuació que fem a algú (per la qual cosa, ací hom ha bandejat suggerència i ha apostat per suggeriment, que no coincideix amb el francés, amb qui compartim branca lingüística, i fa que ens llevem de damunt una sensació (mania) de no assemblar-se al castellà).

Dels tipus de llenguatge

És ben habitual trobar escrits que enraonen del tema del llenguatge sexista. Hi ha entrat tothom a comentar-ho: els polítics, filòsofs, lingüistes, etc. El fet cert és que hi han moltes veus que hi diuen la seua amb tot d'arguments: apassionades, blanetes, incendiàries, indignades fins i tot. En aquest afer i en aquest text voldria fer una comparació en aquest sac dels tipus de llenguatges. Em referisc al llenguatge religiós. ¿Considereu que és convenient encara mantenir les expressions lingüístiques religioses en el llenguatge, no ja personal, sinó que és públic? Vull dir, si algú s'ofén perquè diem L'home és un ésser intel·ligent, donat que no hem tingut sensibilitat envers les dones ¿per què no hauria d'ofendre's algú també que davant una petició li reponen Si Déu vol? ¿No hauria de sentir-se agreujat algú que haja decidit de no creure en cap déu? On està la sensibilitat? Roda i volta, després de creacions lingüístiques un tant estranyes (miembro, miembra; boycott, girlcott; ¿pot un polític en un acte públic dins la laïcitat més plana dir Gràcies a Déu ja podem gaudir d'una xarxa nova de biblioteques? ¿No és igual als efectes pràctics de semblança, dir Jesús a algú que esternuda? Més encara, acomiadar algú dient-li adéu?

No cal dir, que un altre tocat és aquell llenguatge de base religiosa (bé critiana, bé grega, bé la que siga): estar fet un buda, perdre l'oremus, una decisió salomònica, comportament narcisista, etc.

Dràstic

De les paraules que vaig aprenent del grec, una que m'ha pres l'atenció és dràstic (δραστικός), que ve d'acció (δράση), i que al diccionari del DIEC té com a significat ràpid i violentament (i que d'altres tradueixen com a enèrgic o eficaç). Fa dos dies, en un canal castellà, en mig d'una tertúlia, u dels parlants, d'origen sud-americà, envers unes declaracions del president d'Espanya va exclamar: se equivoca drásticamente.

Doncs bé, ja tenim l'embolic en marxa. Perquè dràsticament no és dramàticament i ací és on rau el problema, perquè en anglés drastic no és només ràpid i violentament, sinó també dramàtic: vet ací ço que volia expressar el tertulià sud-americà: se equivoca dramáticamente.

El meu dubte és: s'escamparà com l'oli, tendrament i suau per la nostra llengua, com assequible i accessible?