Vós, vosté

Abans de dedicar-me a l'ensenyament als instituts vaig estar formant-me en altres coneixements que no tenien res a veure-hi de bestreta: idiomes, llenguatge administratiu, traducció i correcció, etc. Hui vull fer esment a un aspecte lingüístic ensenyat a l'institut i que té relació amb l'administració: el tractament personal. Quan estudiava per al certificat de la Junta aquest tema, hom deia que el tractament havia de ser la segona persona del plural: vos sol·licitem, vos recomanem, permeteu-nos, etc. Segons els autors de manuals administratius, ha estat sempre marca del català adreçar-se amb respecte amb el vós (igual que fa el francés), però que a força del costum castellà, ja hem identificat el respecte amb la tercera persona del plural: li sol·licite, li recomanem, permeta'ns, etc.

Els manuals de llenguatge administratiu ho tenen clar, però no els llibres de text de Secundària i el DIEC (mireu l'entrada de vós-vosté). Quan parlen del tractament personal sempre posen com a respectuós tant el vós com el vosté. El fet és que si els manuals d'administració bandegen el vosté per poc genuí i per reivindicar el llenguatge administratiu català, per què els llibres de text d'institut el mantenen? Aquest fet lingüístic, el sabem tots els docents? I els que el sabem, el posem en pràctica? Per últim, podríem igualar com a falta el tinc que i el vosté?

De web

Recordeu la polseguera que es va remoure pel tema aquell de blog i bloc? Ràpidament: com que la velar sonora g a final de paraula sonava velar sorda k, hom va voler que s'escriguera amb c, però com que en català tenim aquesta mena de casos però escrits amb g (sang, fang, etc.), doncs, es volia mantenir com s'escriu en anglés: blog.

No heu parat esment que amb el mot web no hi ha hagut tanta caguera? Web, wep?

De rallar

En el blog d'un amic que és cuineret diu que agafa el rall i ratlla... i ja tenim el problema: o sobra una t o en falta una: perquè fet i fet, no és lògica aquesta diferència. Fins ara no m'havia parat a recercar informació d'aquest fet (que en castellà tenim tan a tocar, amb el problema de rallar i rayar) i arran d'açò he fet la consulta als etimològics. Fer xixines amb un objecte que esmicola al medieval en diuen rallar, i fer línies també en diuen rallar, i Coromines del primer treu l'etimologia radulare i del segon també. D'una altra banda, el DCVB diu que la forma ratllar és moderna, de Fabra.

El meu dubte és, era necessari posar una t al verb rallar quan el nom no en duu? A quin cap treu que tinguem rall i ratllar? No seria més normal igualar-ho rall-rallar?

De contractar

En aquestes festes d'hivern pareu l'orella o afineu l'ull, corre en castellà l'expressió següent: Contrata con quien quieras, en lloc de contrata quien quieras. Ja s'ha escampat per la nostra llengua, segurament per via del llenguatge administratiu.

D'acostar i apropar

D'un temps ençà han aparegut (ací, ací, ací i ací) articles diversos que tracten el tema del verb apropar. El tocat és que aquest verb és vist com un castellanisme d'acercar i que a poc a poquet va apartant el verb habitual que és acostar (i atansar i arrimar, etc.).

Correcte. Jo sóc d'aquells qui dic acostar, i dir apropar em sona un poc estrany, tanmateix, dos coses diré d'aquest verb. Primer, que de tant veure'l que es farà agradós de tenir, de manera que no passarà res i conviurà sense problemes entre els nous parlants de la llengua. Segon, que hom vulga o no, apropar és una regularització del duet prop i lluny. Si hom ha creat allunyar de lluny, crec que és lògic que hom forme apropar de prop. Més encara, si hom a creat endinsar, no seria estrany que algú creara enforar, tot és cosa de temps, ganes i padrins que vulguen fomentar-lo (i d'això, en saben molt els mitjans de comunicació i els poetes...).

Així com ho expose jo, dalt o baix ho exposa aquest.

Vocabulari vulgar

Fa cosa d'uns anys em estava amb un amics i jugàvem a l'escrable. En una de les jugades algú va dir, ja sé que aquesta paraula no existeix, però em fa molta gràcia; si voleu acceptar-la o no, ja ho decidiu vosaltres. I aprofitant que hi havia la paraula barata al tauler va posar després conys: barataconys. Mireu, davant una troballa com aquella seria d'insensibles no acceptar-la, i jo no m'hi podia negar!

Ves per on, ja he trobat una paraula vulgar per a l'anglés pimp i per al castellà chulo. No direu que no és una creació extraordinària, perquè de retruc no ens assalta el problema de si és home o dóna: amb barataconys està tot apanyat (bé, caldrà fer alguna cosa si allò baratat són hòmens: baratavergues?). Realment impressionant.

Ingressar

El text de hui no és cap dubte, és una exposició (un d'aquells dies en què estàs ociós i et poses a fer erudició...).

Tenim ingressar (que significa entrar alguna cosa o persona), però no tenim egressar (que seria treure alguna cosa o persona, d’acord amb l’adjectiu egressiu). Tenim progressar (que és anar avant en alguna matèria) però no tenim un mot que ens faça anar arrere en alguna matèria, tal volta regressar (d’acord amb el significat de l’adjectiu regressiu), però aquest vol dir tornar d’algun lloc, el contrari del qual supose que hauria de ser gressar, però no existeix en teoria (el mot ve de gradior, gressus sum).

Més dades. En castellà i en català, hi han els significats següents per a ingressar:

Entrar en un lloc, ésser-hi admès.

Fer entrar com a pacient en un establiment mèdic.

Dipositar a la caixa, al banc, etc.

Però en portugués, en francés, en italià i en anglés hi han els següents mots per a les definicions d’adés.

Entrar para, être admis, lasciar entrare (far entrare), join

Dar entrada (internar-se), faire entrer (entrer à), essere ricoverato, admit

Depositar, déposer, depositare (versare), pay in (deposit)

Com veureu, en aquestes llengües no hi ha l’arrel ingressar per a les definicions en què català i castellà coincideixen. Pel que fa a regressar en català i en castellà també coincideixen.

Tornar al lloc de partida.

Tornar a entrar en possessió del benefici que s’havia cedit o permutat.

Si ens fixem ara en les altres llengües:

Voltar (regresar), retourner (revenir), (ri)tornare, return (go/come back)

Devolver, rendre, rendere, return, (give back)

Una altra volta, no hi ha coincidencia d’arrels, llevat del portugués en el cas de tornar al lloc de partida.

Com veiem, el català sanciona en el diccionari els mateixos mots que el castellà, i el portugués, llengua que sempre va parella amb el castellà, només coincideix en u dels cinc significats que hem notat en aquest escrit. Cal dir, però, d’una banda, que regressar no és un mot que es faça servir molt en català; tanmateix, ves per on, resulta curiós que, malgrat no ser molt popular, té els mateixos significats que el castellà. De l’altra cal dir també que coincidim força amb el francés en els mots que fa servir.

Al remat, sí que existeix, régressif en francés, regressive en anglés, regressivo en portugués i en Italia; el mateix ocorre amb progressiu: progressif, progressive, progressivo.

… i això és tot.