dilluns, 22 de juny del 2009
Vacances
Aquest blog tanca momentàniament per raons escolars. Considere que es fa menester unes quantes setmanes de descans, de reflexió lingüística i de balanç d'aquesta aventura que he mamprés. Tornaré amb altres temes de llengua el 14 de setembre que ve. Salutacions i bon estiu.
dijous, 18 de juny del 2009
Més dobles
Més sobre el concepte doble. És general dir en els mitjans de comunicació que algú és doble campió, triple vencedor, quan ha guanyat dues voltes o tres un campionat o premi determinat. Per exemple: el Brasil és quíntuple campió del mundial de futbol; el Sergi Bruguera és el doble guanyador del Roland Garrós. És evident que en matemàtiques dues voltes en multiplicació són el doble (tres, el triple). És per això que és fàcil projectar-ho en el llenguatge periodístic. Però ara em demane jo: si algú guanya els quatre Grands Slams en un any, la denominació també ha de ser quàdruple vencedor. ¿Com solucionem aquesta ambigüitat? Perquè no és el mateix guanyar tres o quatre voltes Wimbledon individual en tres o quatre anys diferents, i guanyar el Wimbledon individual, doble masculí i doble mixt d'una mateixa convocatòria.
dijous, 4 de juny del 2009
W
Quan hom diu l'abecedari i arriba a la lletra que va després de la v, diu v doble (o doble v, si traduïm sense cap mirament de l'anglés o el francés). Per a representar gràficament aquesta wau hom ha decidit fondre dues v i convertir-les en una lletra única, la w. És així que, si la mirem bé, el que hi ha és una v doblada i unida, i no dues ves soltes.
Dic açò perquè hi ha el costum estés a l'hora de lletrejar paraules (terra, allà, súmmum, cappare) de dir doble erre, doble ele, doble eme, doble pe, (o erre doble, etc.) i no dir dues erres, dues eles, dues emes, dues pes. ¿És correcte (o adequat al significat dels mots) fer servir la paraula doble en lloc de dues, interferència pressumpta de l'anglés i del francés?
Dic açò perquè hi ha el costum estés a l'hora de lletrejar paraules (terra, allà, súmmum, cappare) de dir doble erre, doble ele, doble eme, doble pe, (o erre doble, etc.) i no dir dues erres, dues eles, dues emes, dues pes. ¿És correcte (o adequat al significat dels mots) fer servir la paraula doble en lloc de dues, interferència pressumpta de l'anglés i del francés?
dimecres, 20 de maig del 2009
Sobre diminutius
El darrer any de la carrera vaig fer una assignatura de l’Emili Casanova: llengua comparada. Comparàvem elements lingüístics entre les diverses llengües romàniques, n’extrèiem les convergències, les divergències, les regles d’evolució, etc. No només comparàvem canvis fonètics, sinó que també miràvem lèxic o temes sintàctics. Quan érem a punt d’acabar el quadrimestre va fer un comentari que pot semblar poc important, però que realment em va fer pensar (en aquell moment i molt més des de fa uns anys, des que m’he pres seriosament açò de la llengua), més que res perquè com a poesia que faig estic interessat a manipular el llenguatge, no tan sols en allò típic que diuen els poetes de crear paraules per a reflectir l’univers propi i tot això i allò: jo pense en altres coses.
Aquell dia, l’Emili ens va passar unes fotocòpies sobre l’afixació. Comentava que des que les llengües romàniques es van independitzar, el corpus de morfemes (prefixos i postfixos principalment) havien frenat la producció i havien anat perdent-se tant la capacitat de crear-ne, com de mantenir els que venien del llatí. Podeu pensar que no és un drama que no inventem més afixos, però des del meu punt de vista sí que es important fer-hi constància i pensar-hi un moment, perquè uns parlants que no saben crear-ne i tiren mà dels afixos d’altres llengües és ben trist. Com ja he comentat en un altre blog, si ja és ben decebedor que reneguem en altres llengües (joder, gilipolles, fuck –sí, tinc un amic que ho diu), si li afegim açò també (i moltes altres coses), aleshores anirem malament.
Doncs bé, explicant el tema de l’afixació a l’institut, he vist que en el llibre de 3r de llengua, en la part dels diminutius, només hi era la forma -et/-eta. Llavors, jo voldria reivindicar el paper important que fa el postfix –iu/-iua, bandejat i que mereix ésser tingut en compte, estudiat a les escoles i fet servir (i si em colleu, proposar que hom l’accepte en l’IEC, secció filològica, o en l’AVL, on siga, si és que cal que un afix haja de ser normatiu, que no ho sé). Vet ací uns exemples: blaniu, cariua, cosiues, xicotius, i la que més m’agrada, d’un barroquisme excepcional: xicotiuiu i xicotiuet.
Aquell dia, l’Emili ens va passar unes fotocòpies sobre l’afixació. Comentava que des que les llengües romàniques es van independitzar, el corpus de morfemes (prefixos i postfixos principalment) havien frenat la producció i havien anat perdent-se tant la capacitat de crear-ne, com de mantenir els que venien del llatí. Podeu pensar que no és un drama que no inventem més afixos, però des del meu punt de vista sí que es important fer-hi constància i pensar-hi un moment, perquè uns parlants que no saben crear-ne i tiren mà dels afixos d’altres llengües és ben trist. Com ja he comentat en un altre blog, si ja és ben decebedor que reneguem en altres llengües (joder, gilipolles, fuck –sí, tinc un amic que ho diu), si li afegim açò també (i moltes altres coses), aleshores anirem malament.
Doncs bé, explicant el tema de l’afixació a l’institut, he vist que en el llibre de 3r de llengua, en la part dels diminutius, només hi era la forma -et/-eta. Llavors, jo voldria reivindicar el paper important que fa el postfix –iu/-iua, bandejat i que mereix ésser tingut en compte, estudiat a les escoles i fet servir (i si em colleu, proposar que hom l’accepte en l’IEC, secció filològica, o en l’AVL, on siga, si és que cal que un afix haja de ser normatiu, que no ho sé). Vet ací uns exemples: blaniu, cariua, cosiues, xicotius, i la que més m’agrada, d’un barroquisme excepcional: xicotiuiu i xicotiuet.
dimecres, 6 de maig del 2009
Menut i gran
He decidit obrir una sèrie de texts que parlaran de la llengua popular envers la comuna i voldria que hom hi diguera la seua, perquè, roda i volta, un raonament sense debat sincer i raonat (redundància perdonable) no va enlloc, i aquest blog està per a això. El primer text de la sèrie feia referència al verb haver-hi i ara voldria continuar amb aquest segon mitjançant les oracions següents.
Veritat que ens sona beníssima la paraula menut, i que la fem servir en aquesta situació? Ara reflexionem i pensem en l’antònim. (vos deixe cinc segons). Si heu pensat que el contrari és major (Ves per on la major ha eixit més lletgeta que la del mig), per a mi hi ha un problema d’incongruència afavorida pel castellà que hi diu mayor. De tota la vida que s’ha dit menut en l’àmbit popular, i per a aquest cas que tractem, el contrari de menut és gran. Altrament, si hom decideix fer servir, així encara, major, doncs que faça servir per las casos presentats el terme menor (Ves per on, la menor ha eixit més lletgeta que la del mig) perquè el contrari de major és menor, i si en fer-ho, no agrada aquest menor i tria fer servir menut, doncs té un altre problema d’incongruència.
Al remat, atés aquest fet, jo pense que la proposta dels mitjans de comunicació de promoció dels mots major i menor no aporta més categoria que el que hom diu en el català popular. Com a exemple, fixem-nos en el llibre de 1r de batxillerat de Marfil que ja empra menor: La filla menor [de Jaume Roig] ingressà en el convent de la Trinitat.
Per cert també, si hom diu els menuts de la casa, hom hauria de dir també els grans de la casa (referint-se als de més edat, dits també, avis)
- Ves per on, la menuda ha eixit més lletgeta que la del mig.
- Oi, com s’estimen el menut de la casa: el malcrien.
- Però la menuda és la més graciosa, que balla i canta.
- Joan era el més menut dels quatre germans.
- Però a mi, qui més m’agrada és la menuda.
Veritat que ens sona beníssima la paraula menut, i que la fem servir en aquesta situació? Ara reflexionem i pensem en l’antònim. (vos deixe cinc segons). Si heu pensat que el contrari és major (Ves per on la major ha eixit més lletgeta que la del mig), per a mi hi ha un problema d’incongruència afavorida pel castellà que hi diu mayor. De tota la vida que s’ha dit menut en l’àmbit popular, i per a aquest cas que tractem, el contrari de menut és gran. Altrament, si hom decideix fer servir, així encara, major, doncs que faça servir per las casos presentats el terme menor (Ves per on, la menor ha eixit més lletgeta que la del mig) perquè el contrari de major és menor, i si en fer-ho, no agrada aquest menor i tria fer servir menut, doncs té un altre problema d’incongruència.
Al remat, atés aquest fet, jo pense que la proposta dels mitjans de comunicació de promoció dels mots major i menor no aporta més categoria que el que hom diu en el català popular. Com a exemple, fixem-nos en el llibre de 1r de batxillerat de Marfil que ja empra menor: La filla menor [de Jaume Roig] ingressà en el convent de la Trinitat.
Per cert també, si hom diu els menuts de la casa, hom hauria de dir també els grans de la casa (referint-se als de més edat, dits també, avis)
dimarts, 21 d’abril del 2009
M'encanta
Encantar és un verb transitiu: hom encanta les persones. Quan hom encanta algú el treu fora de l’estat normal. Als nostres dies, tant en l'àmbit col·loquial com en el general de la llengua, hom fa servir aquest verb de manera intransitiva, com un sinònim d'agradar.
Li agrada l’arròs.
Li encanta l’arròs.
Li agrada l’arròs.
Li encanta l’arròs.
El meu dubte és, ¿per què encantar, verb transitiu i medieval, ha passat a ser intransitiu en aquest cas? Jo he pensat que, per influència d’agradar que duu el pronom li, ha fet que encantar duga també aquest li. Ara bé, repense jo, ¿i si el sentit intransitiu aquest d’encantar és una interferència del castellà? ¿És possible que els primers que van introduir aquesta accepció intransitiva (escriptors? ) la van fer malament (ço és, com en el cas de leisme tan abundant en el castellà), i als efectes d’açò els parlants han fet un leisme inconscient i induït?
Fixem-nos en els exemples següents, i penseu si no us sona haver sentit alguna cosa d’aquesta, com aquell qui no vol la cosa.
Le quiero-----Li vull
Le ayudo-----Li ajude
Le molesta-----Li molesta
Le preocupa-----Li preocupa
El DIEC2 de moment no ha acceptat aquest ús intransitiu sinònim d'agradar, però el dia que el DIEC2 (o l'AVL) sancione aquest significat, permetrà aquesta intransititvitat normativa o no?
Fixem-nos en els exemples següents, i penseu si no us sona haver sentit alguna cosa d’aquesta, com aquell qui no vol la cosa.
Le quiero-----Li vull
Le ayudo-----Li ajude
Le molesta-----Li molesta
Le preocupa-----Li preocupa
El DIEC2 de moment no ha acceptat aquest ús intransitiu sinònim d'agradar, però el dia que el DIEC2 (o l'AVL) sancione aquest significat, permetrà aquesta intransititvitat normativa o no?
dilluns, 6 d’abril del 2009
Haver-hi
¿Podríem dir que tenim un problema artificial amb el verb haver-hi i la concordança? El català popular, si més no en la variant valenciana, hom la fa i diu sense traumes hi han dos cotxes al carrer. ¿Hom hauria de mantenir la prohibició normativa d’aquesta concordança entre el nom i el verb? Per la meua part, jo faig aquesta concordança i estic a favor de fer-la, perquè de totes les maneres que ho mire, amb arguments sintàctics (per tant poc susceptibles de ser blavers i que s’adiuen al sistema de la llengua) tot m’indica que tenim un subjecte i un OD, i de retruc que és una oració personal i no impersonal (com Plou).
De primer, hom diu que la construcció nominal dos cotxes no és subjecte, sinó OD, perquè fet i fet, un subjecte no pot ser substituït per un pronom feble. Amb la qual cosa, com que es pot substituir, doncs, és un OD, i de retruc no pot hi haure la dita concordança. Hi ha dos cotxes, n’hi ha dos. Doncs bé, si jo dic
Han arribat dos cotxes (n’han arribat dos)
Han eixit dos vaixells (n’han eixit dos)
Existeixen dues possibilitats (n’existeixen dues)
Estan dos amics en un bar (n’estan dos)
Ocorren dos esdeveniments en la comarca (n’ocorren dos)
Atés aquests exemples, en què tots són subjectes, veiem que poden ser substituïts per un pronom feble. Per tant l’argument que els subjectes no poden ser substituïts per pronoms febles queda superat, i s’hi afig un problema més: ¡¿què passa amb el català que sí que pot substituir subjectes amb pronoms febles?!
En segon lloc, i fent servir els exemples d’adés, i amb d’altres que posaré, em faig al qüestió següent:
Existeixen dues normes en el club.
Resten dues peguntes en l’examen
Estan dos amics en un bar.
Romanen dos cotxes intactes.
Vists aquests exemples, queda clar que són verbs estàtics i tenen com a subjecte normes, preguntes, amics i cotxes. ¿Per què quan canviem tots aquests verbs pel verb haver-hi, s’han de convertir els dits subjectes en OD, si haver-hi és també estàtic, i semànticament, no té el significat ja de posseir, sinó d’ésser? Per exemple, si hom diu, hi ha dos hòmens en el bar, quin significat hi ha en hi ha, el d’ésser o el de tenir?
Al remat, he dit que ho explicaria des de dins la nostra llengua i pense que ho he fet. Doncs bé, uns quants que diuen que hom no pot fer la concordança, empren arguments d’altres llengües, i diuen que el castellà no la fa perquè no hi ha plural de hay. Bé, això és cert a mitges. Normativament, no n’hi ha, però hi han parlants que la fan: poseu al Google hayn i després d’esporgar les males transcripcions del verb en subjuntiu hayan, comprovareu que hom fa la concordança en plural. Per tant, que el castellà normatiu no la faça, no vol dir que els parlants, fent ús de l’analogia, no que la facen. Amb la qual cosa, si el castellà i el català populars coincideixen, hom no ha de pensar que és una interferència del castellà, perquè de fet hom podria adduir, en contra de no fer la concordança, ei, si no fem la concordança estem interferits pel francés, que no la fa tampoc (parlant de manera normativa, és clar, perquè encara no sé francés popular o col•loquial).
Al remat, és un complex de llengua que tenim i caldria superar-lo per raons sintàctiques.
De primer, hom diu que la construcció nominal dos cotxes no és subjecte, sinó OD, perquè fet i fet, un subjecte no pot ser substituït per un pronom feble. Amb la qual cosa, com que es pot substituir, doncs, és un OD, i de retruc no pot hi haure la dita concordança. Hi ha dos cotxes, n’hi ha dos. Doncs bé, si jo dic
Han arribat dos cotxes (n’han arribat dos)
Han eixit dos vaixells (n’han eixit dos)
Existeixen dues possibilitats (n’existeixen dues)
Estan dos amics en un bar (n’estan dos)
Ocorren dos esdeveniments en la comarca (n’ocorren dos)
Atés aquests exemples, en què tots són subjectes, veiem que poden ser substituïts per un pronom feble. Per tant l’argument que els subjectes no poden ser substituïts per pronoms febles queda superat, i s’hi afig un problema més: ¡¿què passa amb el català que sí que pot substituir subjectes amb pronoms febles?!
En segon lloc, i fent servir els exemples d’adés, i amb d’altres que posaré, em faig al qüestió següent:
Existeixen dues normes en el club.
Resten dues peguntes en l’examen
Estan dos amics en un bar.
Romanen dos cotxes intactes.
Vists aquests exemples, queda clar que són verbs estàtics i tenen com a subjecte normes, preguntes, amics i cotxes. ¿Per què quan canviem tots aquests verbs pel verb haver-hi, s’han de convertir els dits subjectes en OD, si haver-hi és també estàtic, i semànticament, no té el significat ja de posseir, sinó d’ésser? Per exemple, si hom diu, hi ha dos hòmens en el bar, quin significat hi ha en hi ha, el d’ésser o el de tenir?
Al remat, he dit que ho explicaria des de dins la nostra llengua i pense que ho he fet. Doncs bé, uns quants que diuen que hom no pot fer la concordança, empren arguments d’altres llengües, i diuen que el castellà no la fa perquè no hi ha plural de hay. Bé, això és cert a mitges. Normativament, no n’hi ha, però hi han parlants que la fan: poseu al Google hayn i després d’esporgar les males transcripcions del verb en subjuntiu hayan, comprovareu que hom fa la concordança en plural. Per tant, que el castellà normatiu no la faça, no vol dir que els parlants, fent ús de l’analogia, no que la facen. Amb la qual cosa, si el castellà i el català populars coincideixen, hom no ha de pensar que és una interferència del castellà, perquè de fet hom podria adduir, en contra de no fer la concordança, ei, si no fem la concordança estem interferits pel francés, que no la fa tampoc (parlant de manera normativa, és clar, perquè encara no sé francés popular o col•loquial).
Al remat, és un complex de llengua que tenim i caldria superar-lo per raons sintàctiques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)