Que l'anglés ha entrat de manera evident, no ja en el lèxic, sinó en la sintaxi (fet molt més complicat) es pot comprovar amb aquesta anotació. Mirem aquest exemple i digueu si hi trobeu alguna diferència.
(Context: entren i vos sorprenen)
- -Què fas?
- -Em furgue el nas?
- -Què estàs fent?
- -Estic furgant-me el nas.
Per a aquella gent que deu tenir uns quants anyets, de 40 cap amunt li sonarà més corrent el primer cas, però els més jóvens, de 30 cap avall, les dos els sonarà igual, fins i tot el primer cas potser els resultarà un poc estrany, i dels exemples que posaré suara veuran més còmode el segon terme:
- -Mira, plou.
- -Mira, està plovent.
Aquells qui hem estudiat anglés el present continuous ha estat un maldecap perquè era una forma que no féiem servir com tocava, sinó més aviat l'altra, el present simple. En lloc de dir What are you doing? déiem What do you do? Fet i fet, doncs, el que nosaltres expressem en present simple, l'angloparlant ho fa en continuous.
Però què ha passat perquè ja amb tota la naturalitat del món fem servir el present continuous en lloc del simple: la resposta està en les pel·lícules, sèries i llibres d'origen lngüístic anglés que ens atapeeixen les orelles i s'intal·len en la nostra sintaxi.
El meu dubte és: ¿els professionals de la llengua farem el possible per evitar aquesta intromissió lèxica? Perquè, si som tan rígids per bandejar coses com deure que o tenir que com a perífrasis d'obligació, crec que per coherència, també hauríem de rebutjar aquesta intromissió forana (que al remat, costa moltíssim de llevar i que servidor, malgrat l'esforç també l'ha deixada passar qualque volta).
Nota: per a aquells que vulguen trobar algun matís entre l'u i l'altre, que tinguen present que el present continuous en català ja té un matís concret: expressar duració en un període de temps:
Aquesta setmana estic llegint apassionadament La vida gloriosa de santa Anna. (és a dir, durant tota la setmana he llegit el llibre).
Nota 2: si ho comparem amb altres llengües, el francés fa servir être en train de, l'italià el fa amb estar més gerundi, en romanés no el fa servir. Caldrà investigar-ho doncs, des d'un punt de vista panromànic, i el més important, diacrònic: amb uns quants segles de distància.
Ala, pensem-hi.
