Dubtes de llengua

Barat a

2012-02-04T09:34:00.000+01:00

Dins del món del català popular, hi ha una expressió molt habitual que és barat a (o barata) i aquesta expressió és sinònima de ço que diuen a l'estàndard a canvi de. Ja fa molts anys, estant a Prada, vaig descobrir quin era el significat primer de canviar, a grans trets, "posar una cosa en lloc d'una altra": canviar el cotxe, canviar de casa, canviar la direcció. Allí em vaig adonar que l'ús que feia de donar una cosa a altri i l'altri a mi (m'han canviat la llet per la farina, he canviat els euros en lliures), i que és la més corrent, doncs, estava malament: cal dir bescanviar. Des del meu punt de vista no sé com serà de possible canviar aquesta actitud i corregir aquesta interferència: jo hi faig els esforços (i he de dir que em note un poc pedant quan dic, en parlar de manera col·loquial, bescanviar) i, tot i això, a les meues classes explique aquesta diferència: però sense bon èxit. De retruc, sí que puc dir que, parlant amb amics professionals valencians de la llengua (filòlegs, professors, etc.), gairebé no hi fa ningú la distinció i no fan servir el mot bescanviar, més aïna empren la paraula intercanviar.

Però bé, torne al tema, que m'he desviat. Pel que fa a l'expressió barat a, hom fa servir, col·loquialment baratar amb el significat de bescanviar. És una expressió molt viva entre la gent gran valenciana i molt poc emprada per la gent jove, i jo ja l'he inclosa al meu parlar. Aleshores, què té a veure açò amb la construcció a canvi de? Doncs que aquesta expressió sembla que està mal emprada si ens fixem en el significat de l'expressió: donar una cosa a altri. Per exemple, a canvi del seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar a canvi que el convidaren. Un valencià (i ací dic valencià, perquè no em sona haver-ho sentit a un català oriental) diria barat al seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar barat que el convidaren. Hom dirà que és una expressió col·loquial i dialectal, però vés per on, més correcta que l'estàndard.

Com dic, doncs, mala peça en aquest teler.

Diu el mort al degollat...

2012-01-21T13:17:00.000+01:00

Quina és la mesura de les nostres manies lingüístiques? Què ens fa rebutjar unes interferències lingüístiques de manera taxativa, però ens fa endolcir-nos davant unes altres i les perdonem? Quan era menut a casa em deien el refrany Diu el mort al degollat qui t'ha fet eixe forat? Jo no l'entenia, perquè quan parlaven del forat m'imaginava un cos decapitat, amb un trau enorme. Al remat, el forat de què es tractava no era la mancança de cap, sinó el clot que hi ha en terra, fet i fet, la tomba.

Ací ve el problema. D'unes dècades ençà estem perdent la distinció semantica entre forat i clot, vés a saber si per influència del castellà, que, per cert, també està perdent la distinció entre agujero i hoyo. Atés açò el meus dubtes són: ¿relament faig el beneit dient el refrany Diu el degollat al mort que t'ha fet el clot? en un intent de ser fidel a les paraules?; ¿cal deixar les coses com estan i passar aquesta incorrecció mentre ens acarnissem contra altres, com la perífrasi d'obligació deure+infinitiu (tradicional en la nostra llengua i present en les llengües romàniques amb aquest significat)?; ara que ja heu llegit açò, ¿estaríeu disposats a refer el refrany vosaltres també?

Culpa

2012-01-07T18:10:00.001+01:00

És molt habitual sentir l'expressió sentiment de culpabilitat. Si vos fixeu, el mot culpabilitat està escampant-se com més va més i va arraconant la paraula curta culpa. Si férem una estadística, trobarem amb moltíssima poca freqüència sentiment de culpa.

Quin pot ser el motiu de la presència de culpabilitat, i doncs, l'ocupació del lloc que no li correspon? Doncs jo tinc el pressentiment que per raó de les traduccions de l'anglés, que se'n diu culpability i no té un mot curt (*culp, sinó guilty). De retruc, pot estar afermat per al presència d'altres mots com responsabilitat, disponibilitat, compatibilitat, fiabilitat, possibilitat, etc. els quals no tenen una altra categoria nominal en disputa com acceptabilitat (acceptació), impugnabilitat (impugnació), irascibilitat (ira), mutabilitat (mutació), etc. i d'ací la confusió de tèrmens i usos impropis.

Cansat

2011-12-22T11:56:00.002+01:00

I ara que vindran tants dies de regals de joguets i de perfums, jo vull aprofitar per demanar als reis que per favor diguen als de l'IEC que incloguen en el diccionari també el mot cansera. El tocat és que tinc por que siguen capaços d'acceptar abans cansanci com a substantiu derivat de cansar, a més a més de cansament.

Del nadal i altres coses

2011-12-15T12:53:00.001+01:00

Ara que s'acosta Nadal puja un parell de punts el nivell de barrabassades lingüístiques que hom fa en aquesta època, més encara dites per professionals de la llengua -en moltes ocasions per professors de català. Però compte, no només els valencians som qui hem de pencar amb aquesta tara.

Primer de tot, hi ha el vici de dir nadals, en plural. ¿Qui no ha sentit en boca de professors això de passeu uns bons nadals? Les males traduccions de l'anglés al castellà han fet més mal que una pedregada i els catalans, traductors del castellà, augmentem la pilota.

El segon fet lingüístic té a veure amb la manera de felicitar: hom diu bon nadal; aquesta és la felicitació que s'ha fet tradicionalment. Hom considerava el nadal com a data assenyalada i no el traspàs d'any. Quan temps arrere hom ha fet que la vespra del 31 de desembre i a l'1 de gener fóra digna de celebració, ha inventat la fórmula de felicitació corresponent. D'acord amb la nostra llengua hom hauria de dir-hi bon any, però ai las! en castellà es fa servir feliz año nuevo i per traducció hom diu feliç any nou. Amb la mà al cor, això és molt lleig. ¿Què costa dir bon nadal i bon any, tal com diuen en castellà feliz navidad i feliz año nuevo?

Tan poques ganes tenim els professionals de la llengua de corregir-nos? ¿Quin nivell de tolerància tenim envers l'altri, que ens enfadem perquè diu busó, però no som capaços de reciclar-nos ni un borrall en aquesta mena de coses que si bé són collonades, pel fet de ser professionals, ens pertoca fer-ho?

Finir

2011-12-01T08:13:00.000+01:00

Quan acabava una pel·lícula dels EUA llegia fin, i pensava, mira, anglesa i ho posen en castellà... Abandonada la infància, hom va entendre que el fin era francés, i que responia tot a un fet estètic lingüístic.

Ja en filologia, hom va aprendre que finalitzar, com a sinònim d'acabar era incorrecte, i a partir d'ací es va alçar la veda: qualque finalitzar que es presentava en qualsevol text a corregir quedava eliminat.

Anys després, fent francés, hom va saber que en la dita llengua el verb acabar és finir.

Vet ací que ara vénen les cabòries: finir és un verb a partir d'un nom, fi, i que l'adjectiu és final: la fi d'un llibre, el trajecte final, finir la vida. Però ara hom fa servir l'adjectiu final com a nom: no m'ha agradat el final de la pel·lícula; aquest fet ha facilitat l'escampament de finalitzar i ha acabat arraconant finir. Ara caldria saber si és iniciativa del català o és una influència del castellà o d'una altra llengua (l'anglés, per exemple? o també del francés?).

El meu dubte és, si després d'aquest coneixement, fins a quin punt estem disposats el professionals de la llengua que ens omplim la boca de genuïnitat de la llengua, els periodistes i altri que té per faena parlar en públic a recuperar el mot finir ara tan bandejat per finalitzar, verb molt més guai.

Estar més gerundi

2011-11-16T13:19:00.001+01:00

Que l'anglés ha entrat de manera evident, no ja en el lèxic, sinó en la sintaxi (fet molt més complicat) es pot comprovar amb aquesta anotació. Mirem aquest exemple i digueu si hi trobeu alguna diferència.

(Context: entren i vos sorprenen)

-Què fas?
-Em furgue el nas?

-Què estàs fent?
-Estic furgant-me el nas.

Per a aquella gent que deu tenir uns quants anyets, de 40 cap amunt li sonarà més corrent el primer cas, però els més jóvens, de 30 cap avall, les dos els sonarà igual, fins i tot el primer cas potser els resultarà un poc estrany, i dels exemples que posaré suara veuran més còmode el segon terme:

-Mira, plou.
-Mira, està plovent.

Aquells qui hem estudiat anglés el present continuous ha estat un maldecap perquè era una forma que no féiem servir com tocava, sinó més aviat l'altra, el present simple. En lloc de dir What are you doing? déiem What do you do? Fet i fet, doncs, el que nosaltres expressem en present simple, l'angloparlant ho fa en continuous.

Però què ha passat perquè ja amb tota la naturalitat del món fem servir el present continuous en lloc del simple: la resposta està en les pel·lícules, sèries i llibres d'origen lngüístic anglés que ens atapeeixen les orelles i s'intal·len en la nostra sintaxi.

El meu dubte és: ¿els professionals de la llengua farem el possible per evitar aquesta intromissió lèxica? Perquè, si som tan rígids per bandejar coses com deure que o tenir que com a perífrasis d'obligació, crec que per coherència, també hauríem de rebutjar aquesta intromissió forana (que al remat, costa moltíssim de llevar i que servidor, malgrat l'esforç també l'ha deixada passar qualque volta).

Nota: per a aquells que vulguen trobar algun matís entre l'u i l'altre, que tinguen present que el present continuous en català ja té un matís concret: expressar duració en un període de temps:

Aquesta setmana estic llegint apassionadament La vida gloriosa de santa Anna. (és a dir, durant tota la setmana he llegit el llibre).

Nota 2: si ho comparem amb altres llengües, el francés fa servir être en train de, l'italià el fa amb estar més gerundi, en romanés no el fa servir. Caldrà investigar-ho doncs, des d'un punt de vista panromànic, i el més important, diacrònic: amb uns quants segles de distància.

Ala, pensem-hi.

Eixir i partir

2011-11-01T13:10:00.000+01:00

Des que faig idiomes, m'invente sèries de paraules per a recordar-les tot fent servir relacions lògiques. La més habitual és la dels parells complementaris i de contraris. Per exemple: a un dins sempre hi ha un fora. A un entrar hi ha un eixir. Vés per on, ara que he tret el tema d'eixir... Si el contrari d'entrar és eixir, el d'arribar, quin serà?

Voldria que reflexionareu un poc ço que vos diré: a quina llengua voleu assemblar-vos? Al castellà o al francés i a l'occità? Salir-Llegar; Partir-Arriver/Partir-Arribar.

Feta la reflexió, què voleu que hi haja en les estacions de trens, d'autobusos, etc. Partides (i partir) o Eixides (i eixir).

Nota: allà on diu eixir, és evident que hom pot dir sortir.

Veure, fer, riure

2011-10-22T11:43:00.001+02:00

El parlar col·loquial, per exemple, de la Marina diu en l'imperfet el següent: jo vea, vees, vea, véem, véeu, veen. També diu jo ria, ries, ria, ríem, ríeu, rien; de retruc, jo fea, fees, fea, féem, féeu, feen. Normativament, hom ha de fer servir la i antihiàtica i hauria de dir-hi veia, reia, feia, les vocals tòniques de les quals hauria de ser la e, ço és, un mot pla.

No penseu que hauria estat millor mantenir aquesta forma dialectal com a marca de normativa? Pareu l'orella i fixeu-vos en el detall: quanta gent que veu escrita (i de retruc la diu en parlar) la paraula veia, diu ve[í]a i no v[é]ia?

Malauradament

2011-10-15T11:37:00.000+02:00

~~M'ho sembla a mi, o és possible que em falle la lògica? No hauria de dur el mot malauradament una h entremig? Mal i participi del verb haver (haure): Malhauradament.~~ El dubte que tinc ara és: com que aurat ve d'ahuir i hom li ha fet caure la h, com a signe distintiu d'hiat, no tocaria dur dièresi la u, malaüradament?

Haguera contra hauria

2011-10-01T09:20:00.000+02:00

L'octubre del curs passat, vaig preparar uns amics per als exàmens de la JQCV. D'entre la faena que vam fer va ser repassar un examen de Junta. Ves per on, vaig trobar l'exemple següent:

32. Si no hagueres assistit a aquell sopar, no ____________ la meua amiga.

a) hagueres

b) hauries

c) les dos formes, "hagueres" i "hauries", són adequades.

No cal dir que la meua resposta va ser hauries, perquè en aquesta pregunta hom el que pretén corregir és la intrusió del subjuntiu en la part de la condicional. Bé, dit açò i després de mirar les solucions vaig quedar com un idiota en veure que la resposta de la Junta és la c). Això com? Que les dues formes són les adequades. La resposta correcta (i no adequada!) és la b).

Després de quedar en evidència amb els amics en aquesta correcció, em vaig sentir impotent de veure com es sanciona aquesta contaminació del condicional per part del subjuntiu. Em dol moltíssim que des de la Junta mateixa (i segurament, de retruc, de la gramàtica normativa de l'AVL) s'accepte com a adequat (quins covards, que no s'atreveixen a dir correcte o normatiu: què vol dir això d'adequat?) aquest ús doble del subjuntiu. Més encara quan els mateixos professors valencianoparlants ho accepten de manera inconscient (vaig demanar a uns companys si no trobaven estranya l'oració següent: Tu que hi hagueres fet. Tots em van dir que els sonava bé), o de manera conscient, és a dir, professionals de la llengua que es neguen a corregir-se tot adduint raons sociolingüístiques. Igual de castellanisme és dir bocadill que fer servir aquest subjuntiu en lloc del condicional.

Però compte, que açò no és un problema dels valencians. Fussant un poc per ací i per allà, els orientals també tenen aquest problema. He trobat els exemples següents en Quim Monzó en l'obra Ollivetti, Moulinex, Chafotteaux et Maury:

"Ell, jove, haguera pogut aconseguir [...] però decidí de provar si era gaire interessant el tan famós sedentarisme" a "Globus".

"I sort que havien de plegar, a la matinada que si no haguera pogut fer durar dies" a "Un cinema".

Tot seguit, un ús correcte, que també n'hi han.

"Pensa si no hauria estat millor de girar el matalàs" a "Thomson, Braun, Corberó, Phillishave".

Més exemples de la premsa, focus imprescindible de contaminacions lingüístiques:

Zapatero: 'Jo no hagués prohibit les corrides de toros'

Francesca Forrellad: "Tot i tenir 81 anys, no hagués pogut publicar la meva novel·la si no hagués sabut adaptar-me a les noves tecnologies"

Mas reconeix que "no hagués fet així" el vídeo de CiU on Espanya roba a Catalunya

Així doncs, el meu dubte de llengua aviat esdevindrà certesa, hom acabarà acceptant aquest ús doble del subjuntiu. Com a detall, mirem les altres llengües:

If I had lived there I would have met that cool crew. (plusquamferfett i condicional compost)

Si j'avais dormi huit heures, je t'aurais attendu mieux. (plusquamperfet i condicional compost)

Se tivesses feito isso, terias ganhado uma fortuna. (plusquamperfet de subjuntiu i condicional compost).

Com podeu comprovar, aquestes llengües fan servir dos formes verbals diferents, i nosaltres què hi farem?

Preparar

2011-09-14T19:04:00.002+02:00

Ara fa un bon grapat d'anys vaig fer alemany a l'escola oficial d'idiomes. Va ser en el tercer curs quan vaig ser conscient d'un detall amb el verb preparar. L'alemany té els dos verbs següents: vorbereiten i zubereiten. A colp d'ull s'intueix que hi ha l'arrel bereiten i els prefixos vor i zu seran qui donaran el matís al verb. Si no vaig errat, vorbereiten vol dir disposar les coses, tenir-les a punt per a algun fet; mentre que zubereiten vol dir fer algun menjar, ajuntar els ingredients per a fer un menjar. Al remat, tots dos verbs es tradueixen comunament per preparar.

La meua mania és: no penseu que estem abusant del verb preparar? És a dir, si preparar té un significat de deixar enllestida alguna cosa per a després fer-la, ¿no trobeu que hi han situacions en què no hauríem de dir preparar? Per exemple, quan algú diu,

-Què fas?

-Prepare el dinar.

No seria més encertat dir, faig el dinar? (no cal dir, que aquest exemple està posat amb tota la mala idea del món, perquè, si no hi ha context, hom pot preparar el dinar: per exemple, pelar, tallar, capolar els ingredients amb antel·lació per a després temps més tard cuinar-ho: però, bé, ja m'enteneu, oi?)

Més sobre el brunch

2011-08-07T16:25:00.003+02:00

Vet aquí que els dubtes de guàrdia han trobat un article al Punt de hui. Molt interessant és també la llista d'àpats que es presenta al final del text.

Tancat per vacances

2011-06-24T08:34:00.001+02:00

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 14 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

D'apostrofar les femenines

2011-06-14T09:37:00.005+02:00

Com a professor que he d'explicar tantíssimes coses als alumnes, he de fer-los entendre que una excepció en el fons, en el fons, té una raó lògica de ser. En el cas de les regles d'apostrofar voldria fer saber que m'he de barallar moltíssim i molt perquè recorden la llista de 7 casos d'excepció. Hom entén per raons lògiques de parla que no s'apostrofen les paraules que comencen per la i, u, hi, hu consonàntiques (el iogurt, la iaia), però sincerament, ¿quina necessitat tenim de no apostrofar les paraules femenines que comencen per una i, u, hi, hu àtones? ¿Tan malament sona dir l'informació, l'història, l'universitat? Si encara el francés també seguira aquesta excepció... Però no fent-la, ¿què és el que guanyem amb aquesta excepció?

Ja puc dir jo que és un destorb per als alumnes que aprenen la nostra llengua: tant els no valencianoparlants, com els valencianoparlants (perquè de fet, ací no es salva ningú!). Tanmateix, si algú pot donar-me'n raons raonades, doncs, m'aguantaré...

Amb i per

2011-05-30T08:42:00.003+02:00

Tornem a la llengua catalana periodística. Reconec que açò és filar molt prim, però més que un retret, és una curiositat de com van esmussant-se els significats de les preposicions sense adonar-nos-en.

Al diari del 9 esportiu un columnista es demanava el següent: Cal gastar-se tants diners amb Cesc Fàbregas? Voldria que ens fixàrem en la preposició: amb. ¿No penseu que seria més adient haver-hi dit per: ¿Cal gastar-se tants diners per Cesc Fàbregas? A uns quants pot resultar estrany, però de fet és el que tocaria sintàcticament, més que res pel que signifiquen amb i per: companyia i causa.

Torne a dir, file prim, però després toca als professors explicar el significat de les preposicions i ja tenim ací el gripau que empassar-nos...

De cadires i de rodes

2011-05-22T08:14:00.006+02:00

De fa uns anys que en les classes amb els meus alumnes els faig la broma següent per a explicar el concepte de preposició, de categoria que relaciona les altres categories gramaticals: ¿què és allò que fan servir els minusvàlids per a desplaçar-se pels carrers i té forma de cadira? Els alumnes em responen cadira de rodes, i jo, perepunyeter, els faig un dibuix d'una cadira feta amb rodes: el cul, l'esquena, les potes, etc. Això és una cadira de rodes! Es queden de pasta de moniato: que sí, que sí, això és una cadira de rodes.

És clar, després ve la resposta que propose, cadira amb rodes, i aleshores ho comprenen. És que sóc maleit... Ens corregim o no cal?

Tothom

2011-05-15T10:18:00.005+02:00

Tornant als manifests o altres texts de cara al públic: no vos fa la sensació que per voler quedar bé amb allò del llenguatge no sexista, ens carreguem la riquesa de la nostra llengua? Per què s'està esborrant del mapa el mot Bona vespre a tothom, pel Bon vespre a tots i a totes?

Llàstima de tothom.

Creuar-se de braços

2011-05-08T10:09:00.002+02:00

No vos sona un poc malament l'expressió Creuar-se de braços, molt habitual en manifests en contra el PP? Què vol dir creuar-se de braços? Com hom pot creuar-se de braços? No seria més correcte dir creuar els braços, o no estarem mai amb els braços creuats?

Policia

2011-05-01T08:59:00.004+02:00

Estudiar idiomes fa que trobes moltes sorpreses. Quan anys arrere vaig mamprendre l'estudi de l'alemany vaig conéixer el mot polizei i polizist(in). De seguida em va vindre al cap una cosa que havia sentit a dir al poble quan era menut: policer(o). Vés per on, al meu poble hi havia gent que distingia entre el cos de seguretat i la persona, ço és, la policia i el policer (per al femení, policera). Aquesta llampada que em va venir va quedar arraconada fins fa un temps ençà, que en estudiar grec, m'hi trobe que ells hi diuen αστυνομία i αστυνόμος (cos i agent). A partir d'ací em va ballar pel cap fer un text per plantejar el dubte de si convindria establir de manera normativa aquesta distinció lèxica. Tot posant-me a la faena d'investigar, el DIEC no arreplega el mot policer, tanmateix, el DCVB sí, però com a vulgarisme del castellà. Tot seguit consulte el diccionari de l'acadèmia castellana i amb sorpresa no és arreplegat, amb aquesta forma, sinó amb aquesta: polizonte. Estranyat, tire mà del Google castellà i hi apareix policero, però més en el castellà americà que l'europeu.

Feta la investigació, el dubte: què fem? ¿Fem força perquè s'accepte policer i policera al diccionari? Francés: policier; anglés: policeman; alemany: Polizist; italià: polizotto; romanés: poliţisti.

Taüt

2011-04-15T08:29:00.008+02:00

Temps arrere vaig llegir un article d'Eugeni Reig en què parlava del gènere del mot taüt, a hores d'ara masculí, i que ell reivindicava com a femení. Quan hom llig un article d'aquesta mena, tirà mà del DCVB per comprovar què hi diu, i vet ací que efectivament indica que és femení. No sé per quin motiu Fabra va canviar el gènere de la paraula. Tampoc no sé per què en castellà és masculí, i si ha estatpossible que en algun moment de la història aquest mot va ser femení. Si ho ha estat, la raó del canvi podria resultar del fet que el castellà té per norma posar l'article masculí en paraules femenines: el arma, el agua, etc. Ves a saber si aquest fet va provocar que en el parlant es repensara el mot ataúd femení en masculí.

Aleshores, si taüt és una paraula femenina en la Crònica de Jaume el Conqueridor i continua en les Rondalles eivissenques arreplegades per Joan Castelló l'any 1953, el dubte meu és, ¿està disposat l'IEC a tornar el gènere canviat al mot?. De retruc, ¿estem disposats els usuaris professionals de la llengua a assumir el canvi? Més encara, ¿fins a quin punt deuen estar disposats els detractors de l'AVL a acceptar un tal canvi (tot i sabent ara que és un fet genuí de la llengua que siga femení), si la dita acadèmia valenciana decideix sancionar que taüt ha de ser femení, com reivindica Eugeni Reig al final del seu article?

Vos en posaré un exemple: després d'explicar aquesta troballa amb algun company de professió, aquest es va negar a canviar el que havia dit tota la vida. Què hi fem, doncs? En el meu cas, jo canviaré; costarà, però canviaré.

U

2011-04-01T08:14:00.012+02:00

Quan Canal 9 va començar a emetre, jo era xiquet i recorde uns quants diumenges en què el presentador del Telenotícies cantava els números de la travessa: dos, ics, u, u, u, u... U, quina por.

Perquè hui toca parlar de l'u. No vos heu adonat que el número tan nostrat, l'u desapareix de la boca de la gent. Si pareu l'orella, el parlant de la nostra llengua quan compta no diu u, sinó un. A Canal 9 ara no sé com ho diuen, però a la Televisió de Catalunya, ja fa anys que s'ha perdut: l'exemple darrer, fa unes setmanes, en la presentació del canal nou d'esport de la CCRTV, Esports 3. En aquella ocasió eren al Camp Nou tota una colla de gent famosa i qui feia la presentació va fer un compte arrere: quatre, tres, dos, un... Doncs aixó, un.

Et trobaré a faltar, u.

De metges

2011-03-15T08:05:00.002+01:00

I encamant no direu que les traduccions de l'anglés han canviat els usos i costums del llenguatge popular. Per a aquells qui vivim en pobles menuts, és habitual adreçar-nos al metge que ens atén al llarg de tota una vida amb el seu nom amb el don davant, el meu cas don José. També és habitual veure unes quantes plaques de carrers dedicats a metges il·lustres de poble, en què diu carrer del metge en Tal.

Pero ara, si llegim obres en anglés de la vellor ençà o si mirem pel·lícules o sèries d'aquelles, per exemple, dels Estats Units vorem que tothora hi diuen per a adreçar-se (i traduït a la nostra llengua) doctor. Què em passa, doctor? Es curarà doctor? etc. Fins i tot alguna sèrie en castellà ja fa servir aquesta mena de terme. A més a més, en relació a les plaques de carrer, a les dedicades al descobridor de la penicil·lina hom diu del doctor Fleming, traducció de l'anglés perquè no ha estat el nostre metge de capçalera habitual.

No pretenc resultar pedant, però fins i tot un servidor, llicenciat en filologia catalana, pot ser doctor (tot depén de les ganes, el temps i la disposició d'horaris de matricular-me en el curs de doctorat, que de moment no és presenta adient, però que hi tinc ganes, de veres ho dic). El dubte que presente és si cal corregir aquest ús del terme doctor només per als que han fet medicina. ¿Penseu que seria més adequat a la tradició de la nostra llengua continuar posant a les plaques de la via carrer del metge en Tal? ¿Penseu que caldria, d'acord amb el temps modern que passa, fins i tot enterrar el terme don Tal, per d'altres com per exemple, ¿què em passa senyor metge? (per als qui vulguen ser formalíssims) o simplement dir el nom del metge que ens atén, ¿què em passa Josep?, ja que és com si fóra u més de la família?

Però és clar, ja sabeu com són les pel·lícules: tot ha de ser tan dramàtic i políticament correcte...

Triga a tardar

2011-03-01T09:06:00.001+01:00

Com són les coses. El dialecte català fa servir el mot tarde (bé, una part del dialecte, perquè l'altra empra tarda, en un intent d'amagar la culpa d'un castellanisme, i que té molt a veure amb ço que es comenta ací); altrament, no fa general l'ús de tardar, sinó trigar. És a dir, la freqüència de trigar és més alta que la de tardar. D'una altra banda, el dialecte valencià, que fa servir vesprada, i doncs sembla conscient que tarde és un castellanisme, no fa servir (podríem dir que en absolut?) el mot trigar sinó tardar. Ves per on quin encreuament més curiós, en dos mots igual d'antics i normatius.

Esmorzar

2011-02-15T17:46:00.002+01:00

El valencià disposa de la llista d'àpats següent: desdejuni (quan hom s'alça, de bon matí), esmorzar (quan hom fa un descans en la faena, a mitjan matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia). El català fa la llista aquesta: esmorzar (quan hom es lleva, a primera hora), esmorzar (quan hom fa un descans en la feina, a mig matí) i dinar (primer àpat important del dia, el migdia).

En els dies de faena, normalment, hom respecta aquesta regla; però, quan és dissabte, diumenge o dia de festa i un valencià s'alça no massa matí, sinó a mitjan matí, i vol quedar per menjar diu, xe, quedem per a esmorzar? Habitualment, aquesta xarrada es fa als pobles, i típicament en les classes mitjanes i baixes: van al bar, es fan un entrepà amb salmorra i vi, cacaues i tramussos, café (el cigarret ara ja no, per llei) i apanyen el món. El català si ha de fer el mateix ensopegarà amb un problema, si queda per a esmorzar, què vol dir? El de bon matí o el de mitjan matí?

Per a salvar-los del dilema (acostar-se al model valencià o no) i del problema (seguir en el propi, però de quina manera desfer l'equívoc) ha aparegut un mot: brunch. Aquest mot ve de l'anglés i és una composició dels mots breakfast i lunch i, roda i volta, és l'àpat que fan els britànics quan després d'una nit de festa s'alcen tard per a desdejunar, però aviat per a dinar (és a dir, l'esmorzar valencià). El brunch és una paraula que fa fi, és a dir, molt d'urbà (com deia Fuster, amagueu els patos), fa més modern, s'empra en hotels de categoria (l'hotel Marriott de la Marina Alta l'oferia), i com he dit soluciona el problema del català: esmorzar (de bon matí), brunch (a mitjan matí) i dinar (el migdia). Els de ciutat i els de poble de classe mitjana alta fan servir el mot brunch ara i adés, i el meu dubte és: què fem? Acceptem el mot brunch o fem que caiga una maledicció als fins que fan servir brunch?

Consagrar

2011-02-01T13:14:00.004+01:00

Puc dir que estudiar francés em serveix per veure fins a quin punt les llengües potents influeixen les que no ho són tant, cas nostre del català. Fa unes setmanes, vaig aprendre la paraula (se) consacrer, però aquest mot estava en un context totalment estrany. De bon principi, hom pot pensar que consagrar(-se) està associat al fet religiós, però el significat que em donava aquell nou context no era aquest, i significava dedicar. No cal dir que hom pot consagrar-se als estudis, o a ajudar la gent necessitada, o consagrar-se a altres projectes discogràfics (extret del programa Sputnik consagrat al grup de música Blondie), accepció del segle XVII del diccionari de Lacavalleria; tanmateix, deixeu que vos pose l'exemple que he trobat en un web d'un dicionari de francés: Peux-tu me consacrer une minute?, ço és, Pots dedicar-me un minut?.

No sé fins a quin punt, si els mitjans de comunicació comencen a escampar aquest significat, serà acceptable en la nostra llengua (fet i fet, a mi, em sona estranyíssim, però s'ha fet cada barbaritat -com la de l'aprendre-, que ja no em sorprendria gens. El meu dubte és, si es donava el cas, ¿caldria acceptar-lo coma significat nou del verb consagrar?

Encara que

2011-01-15T08:57:00.002+01:00

Ja n'he trobat un parell de casos en valencià, i si grate més potser n'eixiran més. M'explique. He trobat als mitjans de comunicació una expressió com es va rebentar el dit, encara que no va caldre amputar-lo. Si llegim la definició de l'IEC, aquest ús de l'encara que, que hom pot substituir per però, no està acceptat (ni tampoc l'arreplega el DCVB). És així, doncs, que ho hauria de dir-hi, es va rebentar el dit, però no va caldre amputar-lo. De retruc, una altra prova que aquest ús no és encertat del tot és que en modificar l'orde de la subordinada (igual com passa amb els gerundis de posterioritat) no té sentit l'oració: encara que no va caldre amputar el dit se'l va rebentar. Vos en pose un altre (aquest és occidental, mitjans valencians): no pateix ruptura fibril·lar encara que és dubte per al partit davant del Real Madrid i un altre (d'oriental, mitjans catalans): Hereu anima a penjar senyeres encara que recorda que la majoria de Barcelona no és nacionalista (però, més avall, si us hi fixeu, posa un sinònim: tot i que).

El problema que es presenta està en el castellà, perquè la RAE sí que accepta aquest ús com a equivalent de però, i com ja ha passat amb un bon grapat de situacions, al remat hom acabarà acceptant-lo també.

Paraules de diccionari i periodisme

2011-01-08T10:19:00.000+01:00

Reprenent el tema de les preposicions en el periodisme esportiu vist ací amb la traducció corresponent a la nostra llengua, em demane si és correcta aquest titular de premsa castellà: Camerun fuera del Mundial tras perder con Dinamarca (i la versió en català: Andorra perd a l'Europeu amb Dinamarca i és plata).

Jo em demane, no seria més adequat dir perd contra?

Oïda

2011-01-01T10:38:00.000+01:00

Aquesta ràpida i curta: sóc tot orelles o sóc tot oïdes?

(veritat que en castellà queda malament, soy todo orejas?)

Professorat

2010-12-16T10:53:00.002+01:00

El lingüista Gabriel Bibiloni ha escrit texts diversos sobre la problemàtica del llenguatge de gènere, dit també del llenguatge sexista. D'aquest conjunt de texts u parla del sufix -at i hi exposa el problema de la interferència amb el castellà. A grans trets, el sufix -at fa referència a un ofici, càrrec o dignitat: rectorat, consolat, etc. i la nostra llengua, influenciada segons Bibiloni pel castellà, ha ampliat el significat del sufix a conjunt o grup de persones que exerceixen una professió, càrrec, etc: professorat, alumnat, electorat... És per això que ell proposa rebutjar aquest ús perquè són conceptes que desmaneguen la llengua, a més a més que la resta de llengües europees que comparteixen el dit sufix, tenen només el significat primer (vos aconselle que el llegiu per acabar de fer-vos-en la idea).

Des del meu punt de vista, puc estar d'acord i alhora en desacord. Podria estar en desacord posant l'exemple del sufix -er, que té significats tan diferents (oficis: carnisser; arbres: taronger; lloc o cau: formiguer), i, de moment, no es desmanega la llengua per aquests significats tan diversos. Així doncs, no passaria res si aquest -at pren aquesta accepció nova.

Altrament, i malgrat aquest primer argument en desacord, em tombe per donar suport al Bibiloni i rebutjar aquest segon significat de què parlem, de conjunt o grup. El fet complicat seria exposar una alternativa de sufix, i la proposta que jo faig és, seguint els nostres prefixos i reivindicant-los envers els distorsionadors, recuperar el sufix -am, que vol dir això mateix, grup o conjunt: paperam, fullam, etc.

Al remat de tot, tampoc ha de resultar tan estrident dir el professoram, alumnam, electoram. Tot depén de la repetició dels mots que es faça, fins que acabe esmussant-nos i ja no ens sone tan malament. Fet i fet, que el castellà ho faça d'aquella manera no ha d'impedir que nosaltres no fem via amb les nostres formes, i com diu el Bibiloni defensar-nos de les dependències. A mi, no em fa gaire gràcia això del llenguatge sexista, però no vol dir que hi siga insensible; així doncs, quan trobe una solució dalt o baix encertada i explicada per la nostra llengua, la faig servir. En aquest cas jo ja faig servir professoram i alumnam en els meus texts. Depén de nosaltres llevar-nos de damunt els complexos.

El qui fóra...

2010-12-01T09:53:00.001+01:00

Als mitjans de comunicació, quan es refereixen a algú que ha s'mort o que exercia un càrrec i ara no, fan servir l'expressió següent: en Tal, (el) qui fóra director de l'empresa X; en Tal, (el) qui fóra un gran president... Aquesta manera d'expressar-se és habiutal en castellà : el que fuera...

Ací caldria tindre present el fet dubtós: ¿realment, el verb que caldria emprar no hauria de ser en passat d'indicatiu, i no de subjuntiu? En Tal, (el) qui era director de l'empresa X; en Tal, (el) qui va ser un gran president...

A fora

2010-11-16T10:14:00.000+01:00

Tinc un problema amb les preposicions dins, fora, dalt, etc. El català oriental, representat per antonomàsia pels mitjans de comunicació potents com la CCRTV o Elpunt, fa servir una preposició a abans de les que he esmentat adés: per exemple, quan vas a fora, el trobaràs a dalt o està a prop de casa. Un parlant occidental (per exemple, un valencià) no diria mai aquesta a, sinó que faria quan vas fora, el trobaràs dalt, està prop de casa. És d'aquesta manera que aquesta diferència s'ha convertit, al meu parer, en un fet caracteritzador dialectalment: qui diu la a segur que és oriental i si no, occidental (més encara, si el text és clarament occidental i té aquestes a, és una mostra clara d'haver-ho aprés als llibres).

Una raó per què aparega aquesta a podria ser perquè la demana la paraula d'adés: anar, trobar, estar regeixen la a per als complements que vindran després. Potser per això, s'ha introduït també per a aquestes preposicions dins, fora, etc.

Al remat, el dubte que tinc és saber com manejar el tema de la a, si corregir aquesta inclusió o no. Si es guanya alguna cosa posant-la o no.

Meridià

2010-10-30T11:09:00.004+02:00

Quan estudiava el batxillerat, la meua il·lusió era fer periodisme. Tanmateix, per raons econòmiques, vaig haver de deixar-ho córrer, però també per pràctiques: jo el que volia era fer literatura en català i se'm va ocórrer que el millor era mamprendre filologia, que no pas periodisme. Amb els anys he comprés que ha estat un encert, perquè amb la filologia he adquirit recursos per a escriure i reflexionar sobre la llengua, i a més a més no em sent avergonyit de vore com els periodistes es carreguen la llengua, no només per les interferències lingüístiques (dites altrament barbarismes), sinó també perquè molts periodistes, per raó de voler innovar en la llengua, estan fent unes barbaritats impressionats (i no hi ha ningú que els pare els peus): i és d'aquest supòsit de què vull parlar.

Als meus alumnes els dic que cal anar amb alerta amb els mitjans de comunicació perquè fan uns empastres impressionants i si hi ha algun que vol fer periodisme li dic que faça el favor d'anar amb compte. Vos exposaré quatre casos de llengua trobats per la televisió, però abans voldria esmentar dos clàssics (perquè també m'he adonat que ja els intel·lectuals i els polítics també van darrere dels periodistes sapastres).

Meridiana claridad vol dir Claredat clara.

Guanyar 1 a 0 no és una victoria pírrica, és mínima.

Ara els tres casos:

Durant els Jocs Olímpics (i no les Olimpíades) de la Xina, al teletext d'una televisió castellana vaig llegir que l'equip rus femení de basquet havia genocidado la selecció espanyola. Fort, oi?

Ara és molt habitual sentir a parlar de remeis pal·liatius, i, als periodistes esportius, els agrada molt dir que un equip ha aconseguit una victòria sin paliativos: si de cas, seria més adequat (estirant molt el significat del mot en aquest context esportiu) que un equip ha rebut una derrota sense pal·liatius).

Un altre cas apareix en una competició de bobsleigh, en què un competidor, per culpa d'un trabucament del bòlit, arriba a la meta per la inèrcia. El comentador va dir que evidentment el temps no hi feia res perquè havia estat paupèrrim. Cal dir que s'ha estés el costum de dir, quan un temps cronometrat no és bo, doncs, que ha estat molt pobre. Des del meu punt de vista, quan es tracta de temps al mínim possible, el que caldria emprar és roín o pèssim (si hom vol fer servir el superlatiu llatí), mentre que per a les distàncies al màxim possible, sí que seria encertat dir pobre (o paupèrrim) per aquesta raó de ser poquet en la marca. D'aquesta manera hi ha varietat lingüística en les consideracions de les marques.

El darrer, que m'ha deixat de pasta de moniato, deia que alguna cosa (les aigües d'un riu o d'una piscina, no ho recorde bé) tenia una prístina temperatura. En aquest cas, supose que volia dir fresca, perquè del que recorde parlava d'una competició de natació. Però és clar la gent fa servir prístino en sentit de clar, transparent, per exemple, aguas prístinas. Vés a saber com se li ocorre fer aquest encreuament tan estrany de claredat i de temperatures. Per cert, i vos ho deixe per a vosaltres, si penseu que les aigües d'un llac de la selva tropical són prístines per clares, fresques i transparents, mireu ací.

Damunt i davall

2010-10-15T10:16:00.003+02:00

En el grup de les preposicions la manera d'actuar els parlants de les llengües moltes voltes és la d'establir oposats o complementaris: dalt i baix, dins i fora, amb i sense, al llarg i a través, etc. Ara en aquest cas, parlaré del parell damunt i davall, i si bé fa uns mesos vaig parlar de damunt, en referència a sobre, ara completaré aquell text amb l'oposat davall.

Tornant a aquell curset de Conselleria que hi feia referència, l'Abelard ens va fer l'esquema següent:

dalt i baix, damunt i davall, sobre i sota

i del seu pensament vaig entendre, i de retruc em va agradar, que:

sobre i sota són preposicions abstractes, intel·lectuals, és a dir, que sobre té un significat en relació a (un llibre sobre física, enraonarem sobre el tema de l'avortament) i sota té un significat de domini (estava sota les òrdens del capità, sota el seu poder es van assassinar xiquets).

També vaig entendre que l'equivalent de damunt és davall, i que la relació que s'estableix és la de contacte, ço és, que les coses que estan damunt o davall han de tocar l'objecte. És així que el llibre està damunt la taula, he deixat les ulleres damunt la cadira; he trobat un xiclet davall la taula, l'ocell escalfava la cria davall l'ala.

Al remat, dalt i baix impliquen alçada però no amb contacte, i de retruc implica possibilitat d'abastar l'objecte o de ser-hi a tocar (i ací podeu posar tots els graus de proximitat que vulgueu). Així doncs, ells estan dalt la muntanya, els músics es posen dalt l'escenari (podria ser damunt, és clar, però ací el sentit és que hi ha alguna cosa que ens fa de barrera i no podem assolir-los, per a la qual cosa és menester pujar-hi); el gat està baix la taula, hem fet la falla baix la mar (he posat a postes aquest baix la mar, perquè ens adonem com podem ser de precisos i rics amb la llengua i no en som conscients: a Dénia hi ha una falla que es diu Baix la mar, i no vol dir que estiga submergida, sinó que està en oposició a dalt del castell, barri antic del poble; aleshores, per a referir-nos que està submergit l'objecte es diu que està dins la mar o en el cas aquest, davall la mar, perquè hi ha contacte, sense que açò implique que estiga molt profund, per a la qual cosa caldria dir està al fons la mar).

Potser creureu que és molt enrevessat, però m'he adonat que és molt pràctic. A partir d'aquella xarrada el meu propòsit ha estat reflexionar-hi i continuar aquesta distinció en els meus escrits (evidentment, algun se m'escaparà, perquè la inèrcia és mala) i fet i fet, voldria comentar-vos que hi han llengües amb distincions semblants. Per exemple, en l'alemany, auf i über tenen el mateix comportament, però la primera té un sentit de contacte i, i la segona té el sentit de sense contacte.

Els meus dubtes són: és enriquidor per a la llengua mantenir aquesta mena de distinció, o cal agafar la proposta de la TV3 simplificadora de sobre i sota per a tot? ¿Aquells qui treballem amb la llengua, pel fet mateix de ser-ne experts, hem d'esforçar-nos a fer aquesta mena de distincions, o no paga la pena?

Se i es

2010-09-30T10:01:00.002+02:00

A la Marina, i supose que a la resta del país, de manera corrent, hom fa servir el pronom feble es (reforçat) davant de verbs que comencen per s i ce i ci. Quan vaig arribar a la facultat em diuen que en aquesta mena de situacions hom ha de fer la forma plena se. Per tant, a fer servir aquesta forma: se sent.

Mireu, després de deixar la carrera, de sentir altres lingüístics i de reflexionar jo mateix, jo torne a fer servir la forma reforçada. Tanmateix, a mi, m'agradaria saber per què hem de fer servir la forma plena: però una raó bona, bona. No s'hi val dir que per a evitar cacofonies, perquè aquest argument es desmunta dient que la mateixa cacofonia es fa amb me muir o te toques, i aquests continuen sent reforçats.

Aprendre

2010-09-15T08:28:00.006+02:00

El text de hui no és un dubte: és una reflexió pel que fa a les males traduccions al català (i de retruc per convivència, al castellà).

Reprenent el tema de saber i conéixer ja exposat un parell de voltes ací i ací, voldria explicar un fet lingüístic relacionat, que ocorre en anglés, i que ja he trobat en castellà unes quantes voltes. En anglés el mot learn significa aprendre, però també s'utilitza, per exemple en la premsa, quan algú s'assabenta d'alguna cosa (Unfortunately, many consumers learn that their identity has been stolen), o ha arribat a tenir-ne coneixement, fet i fet, el que en català diríem saber de (To learn more about these steps and more, visit the XXXXXX). Si fem les traduccions, ens sonaria estranyíssim dir: Dissortadament, molts consumidors aprenen que llur identitat ha estat robada; Per a aprendre més sobre aquests passos i més, visiteu XXXXXXX).

Doncs bé, com ja he dit abans, en castellà ja podem trobar aquestes traduccions de learn per aprender quan seria tener noticia o saber de. El primer el vaig trobar en una columna esportiva sobre Fórmula 1 (i ací he de demanar disculpes, perquè he perdut la cita: només puc dir que era del diari El País, d'un diumenge al principi de començar-se el campionat, quan Fernando Alonso encara era a Renault l'any 2009). El segon queda prou clar en la foto.

Tancat per vacances

2010-06-23T08:36:00.002+02:00

Un altre curs més, aquest blog tanca per a descansar, cercar temes nous i ordenar les idees. Ens llegirem a partir del 15 de setembre.

Gràcies per la vostra visita i interés.

Mandonguilla

2010-06-05T17:43:00.002+02:00

En la meua tasca de correcció lingüística personal he establert vies vàries; aquesta que comente ara fa referència al vocabulari popular, concretament al del lèxic dels aliments. D'uns anys ençà he fet esforços per a corregir el mot mandonguilla. Per on jo visc hom diu de manera natural i sense complexos (i més en el sector jove) albòndigues, i allà on sentia albòndigues jo hi deia mandonguilla.

Al remat, tant d'esforç per a decebre'm; una visita al Coromines i hom descobreix que tant si bé albòndiga és castellà, mandonguilla també ho és: fet i fet, el mot nostrat és pilota. Per tant, malgrat que continuaré dient mandonguilla, trobe que no patiré per corregir ningú que diga albòndiga, encara que no siga normatiu. No ho faré fins que l'IEC faça fora mandonguilla i sancione com a opció única piloteta.

Nota: i de les croquetes, ja en parlarem un altre dia.

Amb i contra

2010-05-22T11:45:00.002+02:00

El tema de què parlaré hui és u d'aquests fotudets, i que costa molt d'esporgar. Parlem d'esports; és habitual sentir i llegir als mitjans de comunicació expressions com que el Barça jugarà amb el Bayern la final de la Champions, o que Federer jugarà amb Nadal la final de Wimbledon. Si filem prim, només la segona proposta seria viable, però caldria tenir un context abans per a acceptar-la. Fet i fet, el problema està en la preposició: amb significa companyia, i per molt que ens hi encabotem, els dos equips i els dos tenistes no jugaran com a companys, sinó com a contraris, amb la qual cosa, la preposició adequada és contra: el Barça jugarà contra el Bayern la final de la Champions i Federer jugarà contra Nadal la final de Wimbledon (la proposta de Federer jugarà amb Nadal la final de Wimbledon seria coherent si hom diu al final contra Djokovic i Murray en els dobles. Així sí).

Podríeu titllar-me de perepunyetes, fins i tot retreure'm que jo trec els errors d'altri, però que no em veig els meus. És cert, en el món professional de la llengua no hi val badar, cal ser coherents, però té l'inconvenient que no sempre hom ha connectat el xip d'expressar-se com toca. En el meu descàrrec, almenys intente fer veure elements destacables i a partir d'ací anar aprenent i espigolant la llengua.

Passar-se'n

2010-05-07T11:00:00.001+02:00

Quan em van publicar el primer llibre de poesia, el Dos poals de sabó..., el corrector que el treballava em va fer una anotació en un títol que deia, "Com te'n passes". El corrector m'indicava que la forma correcta era Com et passes: fet i fet, sense el pronom en. És amb aquesta anècdota i amb allò que sent a la TV3, que dialectalment el català i el valencià ací són diferents. El valencià ha fet que l'expressió passar-se'n siga de construcció sintàctica igual que anar-se'n, mentre que el català, no. Quin dels dos dialectes té la raó sintàctica en aquest verb?

Quan jo faig servir l'expressió com te'n passes, hom pressuposa que hi ha uns límits que són els permesos i que en parlar o actuar d'una manera que va en contra d'aquests límits, doncs, els traspassa. Així hom pot dir, com et passes de sabut, com et passes de prepotent, com et passes de graciós; és per això que en fer la substitució de sabut, de prepotent o de graciós, hom fa servir el pronom en: roda i volta, com te'n passes.

Ara bé, una altra cosa és que l'expressió passar-se'n siga correcta, i en aquest cas, el corrector, en lloc de proposar-me com et passes, m'hauria d'haver proposat coses com vas fora mida, per exemple.

Dolor de cap

2010-04-23T10:53:00.000+02:00

Si algú sentirà altri que diguera, em dol la cama, de seguida s'esmussaria per aquesta expressió. També li passaria el mateix si algú li diguera tinc dolor de cap. En el català tenim molt, però que molt assumit que en aquests dos casos hom hauria de dir em fa mal la cama i tinc mal de cap, i que roda i volta tindríem uns castellanismes monstruosos.

Doncs bé, després de sentir anuncis de medicaments a la TV3 i de consultar els mots corresponents als DIEC2 i al DCVB, ja no sé què dir. En els dits anuncis hom parla de dolors musculars, dolors a les articulacions, etc. ¿És correcte fer servir ací la paraula dolor, o caldria dir mals musculars, mals a les articulacions? Perquè, evidentment, en aquest cas tant dolor com mal, com a noms, són sinònims exactes, com dur i portar, i de retruc podria dir tinc dolor de cap, com tinc mal de cap.

Algú em tira una maneta en aquest mal de llengua?

Artiste

2010-04-08T09:55:00.002+02:00

Temps arrere, es va alçar polseguera lingüística quan el diccionari de l'AVL va incloure (sancionar) tota una ratafila de paraules, unes castellanes exactes o valencianitzades (peluquer, gasto, xillar, taburet), d'altres d'evolucó popular valenciana (llògic, llegítim). Els professionals de la llengua del sector dur es van rebotar, i des del país estant, els professionals valencians ens vam endur un bon disgust: tanta faena per reintroduir les paraules arraconades i ara ens ho llançaven a perdre sancionant les estranyes.

Doncs bé, d'aquest pou es poden treure moltes coses. La primera d'aquestes fa referència al sufix -ista. Al valencià és habitual fer distinció de gènere en els exemples següents: artiste i artista, dentiste i dentista, etc. (fins i tot en casos com pediatre i pediatra, malgrat no ser del dit sufix). Ara la normativa valenciana ha aprovat aquesta diferenciació de gènere, i s'ha fet la gran rebolica: com ja he dit, el nucli dur s'hi ha quadrat i se n'ha queixat.

És bona o és dolenta aquesta innovació popular? Des del meu punt de vista, no em sembla tampoc tan greu que s'aprove aquesta distinció, més encara quan és un fenomen de dins de la llengua (no ho oblidem pas); però també, ara que ens trobem en un moment en què la correcció política fa que a tota hora discursiva hàgem de fer: benvinguts i benvingudes, bona nit a tots i a totes, els treballadors i les treballadores, etc. (de la qual cosa ja en parlaré en una altra ocasió), fet i fet, la bona part de qui es queixen d'aquest fenomen llengua -iste, -ista, (i que són afins a rebutjar el llenguatge sexista) consideren que és un pas arrere en l'evolució de la llengua. Bé, doncs, per a aquest motiu de fer fora les ambigüitats i el sexisme de la llengua, hi ha una raó per a acollir aquesta innovació lingüística genuïnament valenciana (per definició, catalana).

Nota: ara que ens hi hem posat, ¿s'ha acceptat ja la forma femenina de pudent, ço és, pudenta?

Mitjancer

2010-03-24T09:51:00.002+01:00

Recorde que fa temps, quan al principi de governar el PP el país, que el dit partit va cedir al soci de govern Unió Valenciana la conselleria de Mig Ambient: no cal dir que les rialles eren propícies perquè hom es demanava on parava l'altre mig. Aquest fet tan popular de traduir Medio Ambiente per mig i no medi, duu maldecaps a uns quants parlants perquè no són conscients que una cosa és un àmbit i una altra la meitat d'una cosa.

Relacionat amb açò, temps ençà que em pega voltes el mot mediador: apareix sovint als mitjans de comunicació, siguen en les notícies d'àmbit social, siguen programes d'economia. Aquesta paraula passeja per la nostra llengua sense que no li diga ningú res, fins i tot el DIEC. Després de consultar aquest diccionari i el DVCB, hom s'adona d'una cosa: que mediador, ço és, la persona que es clava pel mig per a apauar un conflicte a dues o més bandes, és una paraula molt moderna, i que tradicionalment (des de Llull com a mínim) hom feia servir mitjancer.

És per això que lectors, professionals de la llengua de la CCRTV (de la RTVV també, toca), i d'altres que fusseu la llengua, que voleu un català genuí, recupereu el mot mitjancer.

Damunt i sobre

2010-03-09T11:35:00.004+01:00

Com deveu haver llegit els qui seguiu el blog aquest, m'agrada anar als cursets que Conselleria d'Educació organitza els estius. Concretament aquells en què l'Abelard Saragossà diu alguna cosa. Hom pot estar d'acord o no amb les seues idees (de fet, jo encara hi estic enfadat perquè fa servir la preposició a través de de manera poc popular), però el cert és que em fa pensar en les punyetes amagades que tenim en català, i que si hom es queixa que estem infestats de castellanismes, hom hauria de mirar altres invasions subtils que vénen també d'altres idiomes, les quals sembla que tenen més perdó. Però d'açó, en parlaré en un altre text, no sé si en aquesta finestra o en una altra.

Anem al tema. Aquell dia, l'Abelard va comentar els usos de les preposcions dalt, damunt i sobre. Hi va fer la comparació en texts medievals i actuals, i va mostrar-nos que en la llengua estàndard i literària la paraula sobre anava arraconant la forma damunt; que sobre, que tenia un matís més metafòric, intel·lectual, havia esdevingut més físic. Doncs bé, m'he fixat que en la llengua que fa servir la CCRTV fa temps que hom bandeja la preposició damunt per sobre, i que aquest ús ha generat de retruc una altre fenomen que és el de substitutir el pronom personal pel pronom possessiu. Vos en pose uns exemples: Lleva't de sobre meu (Lleva't de damunt de mi); Ho va posar a sobre seu (Ho va posar damunt d'ell); L'Esperit del Senyor reposa sobre meu (L'Esperit del Senyor repose damunt de mi/jo), etc. Altrament, fins i tot, amics meus de la carrera, valencians, quan parle amb ells, ja han assumit aquest canvi, i qui diu amics, diu especialment escriptors valencians que també ho fan.

Mireu, a mi, em costa molt fer servir aquest sobre en lloc del damunt, i per molt que hom vulga passar-me ase per bèstia, pense continuar fent servir aquesta distinció damunt físic i sobre metafòric (Hui debatrem sobre el tema de les drogues). Hom podria dir, ves a saber, si jo aniria en contra de la unitat de la llengua o que potser faig apologia del col·loquialisme per damunt (sobre?) l'estàndard, però tinguem en compte açò: en francés, la paraula sûr representa tant damunt com sobre i açò empeltat en la nostra llengua i escampat pels nostres (uns quants) lletraferits (terroristes del llenguatge) fa ferum de gal·licisme innecessari i empobridor.

Nota: del canvi de tu per teu, en podem parlar en un altre text: vos pareix bé?

Intrús, intrús (però consentit)

2010-03-01T21:30:00.004+01:00

Ja a la venda el nou llibre de Josep Vicent:

Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari.

Editorial Setzevents.

Panxa

2010-02-23T09:37:00.001+01:00

De fa un temps que la nostra llengua va canviant el mot panxa per estómac, i potser està condicionat perquè el castellà també ha canviat barriga per estómago. M'he adonat que certs canvis d'aquest tipus (oïda per orella, dolor per mal) poden ser a causa que no fan fi en castellà i canvien per d'altres no tan estridents, i en el nostre cas, que de cap manera no sonen malament, hom tendeix a substituir-les amb la traducció corresponent.

Fixeu-vos bé. Els xiquets diuen em fa mal la panxa (la barriga), però en una pel·lícula seriosa el personatge amb problemes dirà me duele el estómago (mai un George Clooney dirà en castellà: me duele la barriga). Els xiquets quan juguen als secretets es diuen les coses a l'orella, però quan l'enamorat vol guanyar-se la parella li dirà amoretes al oído (com deia la de la Oreja de van Gogh Cuéntame al oído i no a la oreja).

Fet i fet, doncs fa fi dir guanyar-se un home per l'estómac i fa rural dir guanyar-se l'home per la panxa.

Noms de lletres

2010-02-15T07:21:00.004+01:00

Ací teniu un enllaç molt interessant sobre la pronunciació medieval de les lletres. Gràcies anònim.

http://www3.udg.edu/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/rossich_nom_lletres.htm

Noms de lletres

2010-02-08T09:27:00.000+01:00

Amb els meus anys de docent, quan he mamprés el tema de les lletres de l'alfabet, hom s'ha trobat un tema de debat: efe o efa? Popularment, el valencià diu efe però en anar a escola els escolars aprenen efa: ja tenim la diglòssia en dansa. Quan en els primers anys d'ensenyament tant d'adults com de xiquets, se m'escapava una efe, tot seguit em deien, no és efa? Aleshores repensava i deia, ai, un lapsus, efa. Un temps després, quan assistia als curset d'estiu de la Conselleria, vaig saber per l'Abelard Saragossà que ni efe no efa, sinó ef. Idò! Però ací què passa?

L'explicació d'ell i l'aprenentatge de llengües meu m'ha fet veure que efectivament, ni efe ni efa, sinó ef. Fixem-nos bé en aquests precedents. El català ha estat prohibit en l'ensenyament reglat des de fa 3 segles. Els estudis de llengua que s'han fet s'han fet sempre per via del castellà, del francés i també de l'italià. Al llarg d'aquests anys, els gramàtics han tingut com a referència aquests tres idiomes predominants a l'hora de crear les nostres gramàtiques: tant per a acceptar o rebutjar algun concepte, i quan ha estat el moment de banyar-se en algun tema punyeter, doncs, hom ha deixat anar manies, fòbies, afinitats i fílies. Com que el català és una llengua que sempre li ha tocat el rebre en això de reviscolar i anar avant en prestigi, doncs, hom fa el que pot i per raó d'aquests impulsos un fet gramatical incorrecte pot quedar encrostonat i ser difícil de modificar per nous estudis per culpa d'aquesta inèrcia.

La nostra llengua pertany al grup de llengües que pot tenir al final de paraula un sons consonàntics, mentre que el castellà no: és cert que en castellà hom pot dir pastor i situación, però ben cert és que no és capaç de dir Benidorm ni carnet (i hi diu Benidor i carné). Llavors, com que el castellà és una llengua que no ha tingut cap mena de problema legal ha anat fent els estudis propis de llengua i a l'hora d'establir en la gramàtica el nom de les lletres, tira pel dret: com que no puc dir ef, em, en, er, doncs faig servir la vocal de suport -e i és com apareixen les efe, eme, ene, erre, etc. Els anys han passat i i han fet caramulls de gramàtiques i estudis lingüístics, i la llengua s'ha ensenyat a escola sense cap de problema.

Els nostres gramàtics, catalans més concretament (perquè han estat més nombrosos a l'hora d'estudiar la llengua i de creure's realment la llengua com fet identitari), tirant més per la corda dialectal central, potser per manies i fòbies castellanes, i també per raons internes de vocals àtones, quan han tocat el tema de les vocals, supose (tire la pedra i amague la ma, ho sent) que partint de la forma reforçada amb -e van considerar que dir efe sonava castellà i que tancar definitivament la -ǝ en -a per a dir efa, potser era la manera més adient per a la nostra llengua (com una manera de separar-se del castellà). El problema, però, ens l'hem hagut d'empassar els que tenim el dialecte occidental (i com a cap de turc el valencià), perquè no tenim aquesta ǝ i no hem pogut tancar en -a, i és per això que diem efe.

Al remat, és més català dir efa? És més poc català dir efe? Doncs bé, tan poc català és dir efe com efa. Si els gramàtics nostres en lloc de mirar el castellà hagueren pegat una ullada a les altres llengües europees haurien comprovat que aquelles llengües que són capaces de tenir paraules acabades en consonant fan el nom de les lletres sense vocal de suport. Per exemple: fracés (ef, em, er), anglés (ef, em, er), alemany (ef, em, er), holandés (ef, em, er), finlandés (ef, em, er). Les altres llengües com l'italià, el portugués, el sard conserven aquesta -e de reforç. Pel que fa al romanés hom pot trobar les dues formes (em-me, ef-fe, er-re), i per a l'occità, aquest, fa la forma reforçada (potser enlluernat per la manera de fer del català?).

Al remat, el meu dubte és: revolucione els meus alumnes dient-los que les lletres s'han de dir ef, em, er, o ho deixe córrer i dic efa, i continue fent un castellanisme encrostonat? (perquè evidentment, dir efe fa de poc català).

Xocolate

2010-01-18T09:35:00.000+01:00

Continuant amb el tema de les males traduccions de l'anglés, hom pot trobar la situació aquesta: ai, com trobe a faltar quan era menudet i feia fred i plovia i en arribar a casa de l'escola em feia una xocolata calenta.

A ma casa, quan teníem aquest oratge i ens abellia fer-nos alguna beguda que ens escalfara, tiràvem mà del xocolate. Diem, simplement, ara ens farem un xocolate i hi mullarem unes valencianes. He pogut sentir en sèries traduïdes al castellà (i alguna en català) que els personatges es fan xocolates calentes, una concepte totalment pleonàstic perquè si ens volem escalfar és evident que el xocolate ha de ser calent. En anglés el nostre xocolate que lleva el fred del cos es diu hot chocolate i com hom ja deu haver comprovat, traduir exactament xocolate calent no és una gran tasca de traducció al fet cultural del nostre idioma.

Nota: al tall del tema, una altra cosa serà si xocolate o xocolata, que ja tractaré més avant.

A cal metge

2009-12-15T10:52:00.002+01:00

Durant els comentaris del text penjat de Fer fotos hom va esmentar una professió que em va remetre a una estructura catalana que està pràcticament extingida: vaig a cal metge. Actualment, la gent diu vaig al metge, vinc de l’oculista, tornaré al cardiòleg, en lloc d’emprar la preposició cal o la construcció a la consulta de: a cal metge, a cal cardiòleg, a la consulta de l’oculista. Aquesta estructura tradicional valenciana en estat terminal és l’obligatòria en francés (chez le bucher), en anglés (fet amb el genitiu saxó aquell tan famós, go to baker’s) en italià (dal dottore). Dit açò, ara el que resta fer com a parlants és ajudar que reviscole o extingir-la completament i ací no ha passat res.

En el cas que hom decidira fer-la fora definitivament, per a sempre, caldria tenir present el fenomen sintàctic següent: donada l’oració aquesta, vés a cal metge, ací tindríem que a cal metge és un CC de lloc, format pel SP (a cal) i el SN (metge). Si com hem apuntat adés, que hem eradicat aquesta forma amb cal de la nostra llengua (per obsoleta, per estranya, perquè fa nosa) i simplement diem, vés al metge, tenim roda i volta un altre SP; ara bé el meu dubte lingüístic, la meua preocupació sintàctica és: al metge continua sent un CC de lloc, oi, malgrat que siga una persona i les persones no són llocs?

Nota: hom pressuposa que professors, correctors, traductors, diletants de la llengua, etc. saben que existeix la forma a cal metge, i que és la que cal fer servir. Evidentment.

Nota: No cal dir tampoc que hom pot fer servir al farmacèutic o al metge i no tindríem cap problema en el cas següent: a qui has donat el medicament? Al metge o al farmacèutic? Òbivament, perquè no implica anar a cap lloc, sinó els OI de tota la vida.

Desconéixer

2009-11-29T11:51:00.007+01:00

Per a fer la negació en català tenim uns quants prefixos (a, des, in) i també la paraula no. El parlant disposa el prefix en la paraula i només sobreviu la proposta amb més èxit per la raó que siga: per exemple, asimètric i no desimètric o insimètric. D'altres casos, hom pot afegir dos o tres prefixos, tot tenint present el matís semàntic que pot contenir: per exemple, no és igual en dret al·legal que il·legal; en aquest cas la supervivència és per raons de precisió lingüística. Pel que fa a la paraula no, en el primer cas podríem dir perfectament no és simètric, mentre que en el segon no podríem dir que no és legal tan alegrement, perquè no seria precís del tot.

He fet aquesta introducció per a parlar del terme desconéixer. Temps arrere ja vaig comentar l'estat de confusió que hi ha entre saber i conéixer. En aquest estadi la tendència amb més força sembla que és la de substituir la paraula saber en el sentit de Conèixer completament, tenir coneixença que (una cosa) és, s’ha esdevingut, per la informació que en tenim, influenciat més que res per les males traduccions del l'angles know, que no fa aquesta distinció que sí que fa el català: Do you know the answer? Do you know him? (Saps la resposta? El coneixes?)

Què té que vore la negació amb prefixos i el verb conéixer? Doncs bé, ara és habitual (la tendència) dir que tal polític desconeixia tals fets, o que tal lladre desconeixia els càrrecs que hom li imputava. El català popular seguiria una altra tendència, simplement hi diria no sabia els fets, no sabia els càrrecs. En qüestions de tendències, la primera és més forta perquè va afavorida pels parlants amb un grau alt de cultura i amplificat pels mitjans de comunicació. Al remat, serà la que acabarà imposant-se a l'hora de tenir en el nostre lèxic en una paraula només no saber una cosa (ja que desaber no ha triomfat com a tendència). Pel que fa l'IEC, inclou la definició lògica de no conéixer algú: idò com t'has engreixat, t'havia desconegut! Però en una altra definició, la primera, hi diu, No conéixer. Ell desconeix completament la qüestió; aquesta definició contradiu la de conéixer, perquè hi diu més o menys complet, i en la de desconéixer hi diu completament en l'exemple. Per cert, el DCVB la definició primera i l'exemple que hi posa No conéixer, ignorar, cast. desconocer. És que desconexen es fets y ses empreses del gran Ramon Llull, Ignor 55. és un exemple modern (final del segle XIX); si mirem les altres accepcions, ja són les medievals i tenen els altres significats.

Per a acabar, ¿podríem dir que aquest ús de desconéixer (no saber) és d'àmbit d'abast mundial? En anglés, hom té els verbs not to know, ignore i be ignorant of (ja parlarem d'aquest verb un altre dia); en francés, ignorer; en castellà, desconocer; en portugués, desconhecer; en italià, sconoscere.

Així doncs, des d'un punt de vista professional, ¿mantenim el significat de no saber de la paraula desconéixer, o el dediquem exclusivament al fet de no conéixer?(aquesta darrera acció molt més feixuga de corregir, més pesada de parar-hi esment quan parlem, etc.).

2009-11-15T15:54:00.001+01:00

En català tenim les contraccions següents: al, del, pel, cal. Hom podria intuir que l’article masculí singular no pinta gaire fava quan actua amb la preposició. Seria com si el parlant, doncs, en aquest cas del masculí, considerara (mil•lèsimes de segon cerebrals) que no afecta a la comunicació el fet de perdre el cos de l’article en fondre’l amb la preposició.

Ves per on en català tenim dos tipus d’articles, el no personal (el, la, els, les) i el personal (en, na). Sintàcticament, són això articles, i tant l’u com l’altre tenen la importància que tenen per aquest fet: trobe que cap està per damunt de l’altre, ni té més privilegis que l’altre. Ara fixem-nos en els casos següens:

Dóna això a en Joan.
Això és d’en Miquel.
Va ser resolt per en Robert.

Malgrat que són articles, en aquest cas la norma obliga a no fer la contracció (evidentment per escrit, ja que el parlant ben bé que hi diu:

Dóna això an Joan.
Això és den Miquel.
Va ser resolt pen Robert.)

El meu dubte és: ¿tan dolent seria ser sistemàtic en aquest fet de la contracció dels articles, i deixar que en l’escrit també els articles personals es contragueren també amb les preposicions?

Hi apunte dos casos per acabar la reflexió:

Hem anat a can Josep perquè ens duguera al bancal que s’ha comprat a son Sant Joan.

Res de res

2009-10-30T19:13:00.006+01:00

És molt habitual sentir i usar l'expressió aquesta quan hom vol indicar impossibilitat, gusts, etc. T'ha agradat l'obra? Res de res. No s'ha pogut fer res de res per a recuperar el cos. No has comprat res? Res de res. Aquesta expressió es pot trobar en castellà, en italià i en francés calcades de les formes nada de nada, niente di niente, i rien de rien.

Ara bé, ¿és correcta aquesta forma res de res? Fixem-nos-hi. Si passem l'oració al positiu (molt; tot el possible; poc) ens adonarem que el que hi han són quantificadors; per tant, el que sintàcticament hi ha en negatiu és una quantitat. D'una altra banda, en res de res, el primer res indica una quantitat d'un nom, i el segon res és, doncs, un nom; si la passarem al positiu podríem dir-hi: poc de menjar, molt de fetge.

Atés u i l'altre, la construcció no és correcta en la nostra llengua. Hom hauria de dir-hi gens de res: d'on el segon res no és pas una negació, sinó un nom (com en el cas de la interrogativa, Vols res? on res equival a alguna cosa), i el primer res fa referència a una quantitat en negatiu, dita gens en català, i no res: ¿Tens ganes de ballar? No, no en tinc gens.

Jugar un paper

2009-10-15T12:45:00.001+02:00

En català hom diu que en teatre hom representa un paper o l’interpreta. Així, Joel Joan ha interpretat el paper de dolent de manera espectacular; o parlant d’un sainet, els actors, que no eren professionals, han representat els papers molt bé. Més encara, amb el verb fer i de manera col•loquial, els xiquets faran el paper de pastorets en el Betlem. En anglés, hom diu play, que traduït al català és jugar: to play a rol in that drama. En francés hom diu jouer un rol. En el DIEC2, l’accepció jugar no fa referència a interpretar, mentre que en el DCVB, si bé en el mot jugar no diu res d’interpretar, si mirem rol, hi ha l’accepció 3a "Paper que juga un actor en una obra dramàtica": fet i fet referit al teatre.

Així doncs, l’expressió jugar un paper (que té tots els numerets de ser una traducció de l’anglés o del francés), de moment no està acceptada en el DIEC2, ni tampoc apareix en el DCVB. A més a més, el DIEC2 no sanciona tampoc jugar amb el sentit de representar, com no ho fa el DCVB (bé, si de cas, de manera un poc tèrbola en les accepcions 4 i 5, i de forma indirecta en el terme rol). El meu dubte és, ¿l’acceptem ja al DIEC2 o els professionals de la llengua la foragitem ja?

Que

2009-09-30T12:02:00.000+02:00

Fent exercicis per a treballar les oracions subordinades he trobat un parell de casos que voldria comentar. Al llibre de 3r de Bromera, Llengua i Literatura, hi ha un exercici que proposa l’oració següent: Arreplegarem medicaments per a aquells que estan malalts. Al llibre hom diu que per a aquells que estan malalts és una subordinada substantiva d’OI. Tanmateix, jo em demane, ¿realment aquesta subordinada no és adjectiva? Pense que la part subordinada és que estan malalts i no per a aquells que estan malalts. Trobe que que estan malalts modifica la paraula aquells, que si bé és un adjectiu demostratiu, ací fa les funcions de pronom, perquè ha desaparegut el nom corresponent (per exemple, animals. A més a més, que estiga en masculí implicaria el masculí general -d’això ja en parlarem un altre dia- però ben bé podria ser aquelles persones que estan malaltes): vet ací, Arreplegarem medicaments per a aquells animals que estan malalts. Per tant, atés açò, seria convenient incloure aquesta oració dins l’apartat de les subordinades substantives?

De retruc, en el mateix exercici hom posa aquest altre exemple: El meu iaio parlava del que havia vist en la guerra, i torna a indicar que és una oració subordinada substantiva de CRV. En aquest cas torne a demanar-me: ¿és substantiva o és adjectiva una altra volta? En aquesta situació tenim del (contracció de i el), en què aquest el actuaria com un pronom (el que en castellà hom diria "de lo que había visto en la guerra"). Vist aquest altre cas, torne a pensar que la subordinada concreta és que havia vist en la guerra i que seria un modificador del pronom el (que hom podria reprendre de la manera següent: El meu iaio parlava del drama que havia vist en la guerra. Bé dis-li drama, dis-li coses lletges). Així doncs, seria convenient identificar del que havia vist en la guerra com a substantiva o com a adjectiva?

Escoltar

2009-09-16T11:25:00.003+02:00

Sobre els verbs sentir i escoltar s’han dit moltes coses, relacionades totes amb el problema que hi ha actualment de confusió a l’hora de fer-los servir en el discurs. Casos famosos són, per exemple, el de la conversa telefònica en què la línia no funciona gaire bé i algú hi diu: no t’escolte bé. M’he adonat que aquest problema és present també en els professionals de llengua mateix. En el meu cas, em costa acostumar-me a dir escoltar música quan vull referir-me quan la sent atentament (per exemple, a classe dic ara sentirem tal cançó, en lloc de dir, ara escoltarem tal cançó, perquè vull que s'hi fixen). Doncs bé, parant esment a la tendència aquesta de confusió de conceptes i com en els parlants ja no és estrany sentir (escoltar) expressions com: s’escolta bé el so? No t’escolte, hi han interferències; vaig escoltar dos trets i em vaig despertar, etc. i que tot d’una els mitjans de comunicació amplifiquen per mil en els telenotícies, pel•lícules, premsa, i d’altres.

Atés açò, em fa la sensació que en passar uns anys (3, 50, 100 o 200) la tendència aquesta de substitució esdevindrà ferma i apareixerà un paradigma nou de percepció auditiva: sentir quedarà eliminat pel verb escoltar, que n’agafarà el significat (i sentir es quedarà en el significat de l’olor, del toc, o del sentiment) i el verb que ocuparà el lloc d’escoltar (parar-hi atenció) serà atendre, que hom fa servir molt en l’ensenyament, quan volem que els alumnes paren atenció (fet i fet, que escolten: ateneu al que diré). Així doncs, quan passaran els anys, la gent escoltarà ploure i atendrà les cançons (amb la pèrdua de la preposició a, cosa que el convertirà en transitiu). Temps al temps.

Per cert, per als verbs veure i mirar també pot passar açò que he comentat, i el verb de la discòrdia és fixar-se: Mira el quadre es convertirà en fixa’t en el quadre. Com ja he dit serà cosa de temps (3, 50, 100 o 200 anys).

Per cert, bis. S’ha fixat algú que en castellà ja ha creat hom la tendència a confondre decir i hablar: Hablamos las cosas por telèfono o Los alemanes no me hablaron nada de mi situación en el campo de concentración.

Haver-hi (addenda)

2009-07-01T22:26:00.003+02:00

Malgrat que aquest blog està de vacances, no vol dir que no ens hi fixem.

http://multimedia.avui.cat/pdf/07/0927/070927sup_a006.pdf

Llengua popular contra comuna

2009-06-29T10:30:00.001+02:00

Hom em podria titllar de blaver, però m'adone que el català comú (l'estàndard) s'allunya cada volta més del català del carrer (més concretament, del català parlat per la gent adulta i sense estudis mitjans o superiors), i pense que per raó de les males traduccions dels mitjans de comunicació (periodística, publicitària, etc.). M'emprenya molt que uns quants defensors de la llengua s'òmpliguen la boca dient que el nostre català perd qualitat (especialment per paraules del castellà), però al remat acaben triant unes altres opcions lingüístiques que no tenen res que veure amb el català de tota la vida (i que glossen amb nostàlgia). De retruc, també em sent frustrat quan les generacions universitàries del periodisme (i també de filologia catalana, en què m'incloc) no paren esment ni tenen gust per mirar-se (investigar) la llengua que fan servir, com un tot s'hi val. De ja fa uns estius que m'agrada anar als cursos d'estiu que fa Conselleria, concretament als que fa l'Abelard Saragossà, perquè cada volta que hi he anat m'ha sorprés amb aquesta mena d'interferències que ell troba en els catalans culte i literari, i que jo crec que vénen afavorides pels mitjans de comunicació dits adés. Ell tira per no separar el català popular del general (estàndard), i a partir dels estudis que elabora, i de les reflexions que m'hi faig, m'he adonat fins a quin punt tan important hom està canviant la llengua, en perjuí d'un català popular i en glòria d'un català més estàndard i de retruc més culte. Així com diu l'Abelard, jo tampoc vull que la llengua popular siga rebutjada per a construir un català general. Jo vull que hom deixe ja d'enlluernar-se per coses noves i innecessàries producte de males traduccions, i que d'un altra banda ets queixe que el català va perdent qualitat. Hom tendeix a identificar català popular com a col·loquial, un col·loquial amb totes les incorreccions (hom li diu castellanismes), però per a mi, i com ja he apuntat en altres texts, cal dignificar també el col·loquial, perquè també ho és dir aleshores (i no pues), haver de (i no tenir que), etc. Evidentment, català popular és català col·loquial, i el que diferenciarà el popular del general o del literari no serà una mala traducció de l'anglés, sinó dir lluny en lloc de dir allà on brama la tonyina, o en lloc de dir fer, dir concretament obrar, elaborar, efectuar, executar, realitzar, etc.

Vacances

2009-06-22T21:19:00.001+02:00

Aquest blog tanca momentàniament per raons escolars. Considere que es fa menester unes quantes setmanes de descans, de reflexió lingüística i de balanç d'aquesta aventura que he mamprés. Tornaré amb altres temes de llengua el 14 de setembre que ve. Salutacions i bon estiu.

Més dobles

2009-06-18T12:56:00.002+02:00

Més sobre el concepte doble. És general dir en els mitjans de comunicació que algú és doble campió, triple vencedor, quan ha guanyat dues voltes o tres un campionat o premi determinat. Per exemple: el Brasil és quíntuple campió del mundial de futbol; el Sergi Bruguera és el doble guanyador del Roland Garrós. És evident que en matemàtiques dues voltes en multiplicació són el doble (tres, el triple). És per això que és fàcil projectar-ho en el llenguatge periodístic. Però ara em demane jo: si algú guanya els quatre Grands Slams en un any, la denominació també ha de ser quàdruple vencedor. ¿Com solucionem aquesta ambigüitat? Perquè no és el mateix guanyar tres o quatre voltes Wimbledon individual en tres o quatre anys diferents, i guanyar el Wimbledon individual, doble masculí i doble mixt d'una mateixa convocatòria.

W

2009-06-04T12:53:00.003+02:00

Quan hom diu l'abecedari i arriba a la lletra que va després de la v, diu v doble (o doble v, si traduïm sense cap mirament de l'anglés o el francés). Per a representar gràficament aquesta wau hom ha decidit fondre dues v i convertir-les en una lletra única, la w. És així que, si la mirem bé, el que hi ha és una v doblada i unida, i no dues ves soltes.

Dic açò perquè hi ha el costum estés a l'hora de lletrejar paraules (terra, allà, súmmum, cappare) de dir doble erre, doble ele, doble eme, doble pe, (o erre doble, etc.) i no dir dues erres, dues eles, dues emes, dues pes. ¿És correcte (o adequat al significat dels mots) fer servir la paraula doble en lloc de dues, interferència pressumpta de l'anglés i del francés?

Sobre diminutius

2009-05-20T11:33:00.000+02:00

El darrer any de la carrera vaig fer una assignatura de l’Emili Casanova: llengua comparada. Comparàvem elements lingüístics entre les diverses llengües romàniques, n’extrèiem les convergències, les divergències, les regles d’evolució, etc. No només comparàvem canvis fonètics, sinó que també miràvem lèxic o temes sintàctics. Quan érem a punt d’acabar el quadrimestre va fer un comentari que pot semblar poc important, però que realment em va fer pensar (en aquell moment i molt més des de fa uns anys, des que m’he pres seriosament açò de la llengua), més que res perquè com a poesia que faig estic interessat a manipular el llenguatge, no tan sols en allò típic que diuen els poetes de crear paraules per a reflectir l’univers propi i tot això i allò: jo pense en altres coses.

Aquell dia, l’Emili ens va passar unes fotocòpies sobre l’afixació. Comentava que des que les llengües romàniques es van independitzar, el corpus de morfemes (prefixos i postfixos principalment) havien frenat la producció i havien anat perdent-se tant la capacitat de crear-ne, com de mantenir els que venien del llatí. Podeu pensar que no és un drama que no inventem més afixos, però des del meu punt de vista sí que es important fer-hi constància i pensar-hi un moment, perquè uns parlants que no saben crear-ne i tiren mà dels afixos d’altres llengües és ben trist. Com ja he comentat en un altre blog, si ja és ben decebedor que reneguem en altres llengües (joder, gilipolles, fuck –sí, tinc un amic que ho diu), si li afegim açò també (i moltes altres coses), aleshores anirem malament.

Doncs bé, explicant el tema de l’afixació a l’institut, he vist que en el llibre de 3r de llengua, en la part dels diminutius, només hi era la forma -et/-eta. Llavors, jo voldria reivindicar el paper important que fa el postfix –iu/-iua, bandejat i que mereix ésser tingut en compte, estudiat a les escoles i fet servir (i si em colleu, proposar que hom l’accepte en l’IEC, secció filològica, o en l’AVL, on siga, si és que cal que un afix haja de ser normatiu, que no ho sé). Vet ací uns exemples: blaniu, cariua, cosiues, xicotius, i la que més m’agrada, d’un barroquisme excepcional: xicotiuiu i xicotiuet.

Menut i gran

2009-05-06T10:26:00.002+02:00

He decidit obrir una sèrie de texts que parlaran de la llengua popular envers la comuna i voldria que hom hi diguera la seua, perquè, roda i volta, un raonament sense debat sincer i raonat (redundància perdonable) no va enlloc, i aquest blog està per a això. El primer text de la sèrie feia referència al verb haver-hi i ara voldria continuar amb aquest segon mitjançant les oracions següents.

Ves per on, la menuda ha eixit més lletgeta que la del mig.
Oi, com s’estimen el menut de la casa: el malcrien.
Però la menuda és la més graciosa, que balla i canta.
Joan era el més menut dels quatre germans.
Però a mi, qui més m’agrada és la menuda.

Veritat que ens sona beníssima la paraula menut, i que la fem servir en aquesta situació? Ara reflexionem i pensem en l’antònim. (vos deixe cinc segons). Si heu pensat que el contrari és major (Ves per on la major ha eixit més lletgeta que la del mig), per a mi hi ha un problema d’incongruència afavorida pel castellà que hi diu mayor. De tota la vida que s’ha dit menut en l’àmbit popular, i per a aquest cas que tractem, el contrari de menut és gran. Altrament, si hom decideix fer servir, així encara, major, doncs que faça servir per las casos presentats el terme menor (Ves per on, la menor ha eixit més lletgeta que la del mig) perquè el contrari de major és menor, i si en fer-ho, no agrada aquest menor i tria fer servir menut, doncs té un altre problema d’incongruència.

Al remat, atés aquest fet, jo pense que la proposta dels mitjans de comunicació de promoció dels mots major i menor no aporta més categoria que el que hom diu en el català popular. Com a exemple, fixem-nos en el llibre de 1r de batxillerat de Marfil que ja empra menor: La filla menor [de Jaume Roig] ingressà en el convent de la Trinitat.

Per cert també, si hom diu els menuts de la casa, hom hauria de dir també els grans de la casa (referint-se als de més edat, dits també, avis)

M'encanta

2009-04-21T11:56:00.000+02:00

Encantar és un verb transitiu: hom encanta les persones. Quan hom encanta algú el treu fora de l’estat normal. Als nostres dies, tant en l'àmbit col·loquial com en el general de la llengua, hom fa servir aquest verb de manera intransitiva, com un sinònim d'agradar.

Li agrada l’arròs.
Li encanta l’arròs.

El meu dubte és, ¿per què encantar, verb transitiu i medieval, ha passat a ser intransitiu en aquest cas? Jo he pensat que, per influència d’agradar que duu el pronom li, ha fet que encantar duga també aquest li. Ara bé, repense jo, ¿i si el sentit intransitiu aquest d’encantar és una interferència del castellà? ¿És possible que els primers que van introduir aquesta accepció intransitiva (escriptors? ) la van fer malament (ço és, com en el cas de leisme tan abundant en el castellà), i als efectes d’açò els parlants han fet un leisme inconscient i induït?

Fixem-nos en els exemples següents, i penseu si no us sona haver sentit alguna cosa d’aquesta, com aquell qui no vol la cosa.

Le quiero-----Li vull
Le ayudo-----Li ajude
Le molesta-----Li molesta
Le preocupa-----Li preocupa

El DIEC2 de moment no ha acceptat aquest ús intransitiu sinònim d'agradar, però el dia que el DIEC2 (o l'AVL) sancione aquest significat, permetrà aquesta intransititvitat normativa o no?

Haver-hi

2009-04-06T12:04:00.001+02:00

¿Podríem dir que tenim un problema artificial amb el verb haver-hi i la concordança? El català popular, si més no en la variant valenciana, hom la fa i diu sense traumes hi han dos cotxes al carrer. ¿Hom hauria de mantenir la prohibició normativa d’aquesta concordança entre el nom i el verb? Per la meua part, jo faig aquesta concordança i estic a favor de fer-la, perquè de totes les maneres que ho mire, amb arguments sintàctics (per tant poc susceptibles de ser blavers i que s’adiuen al sistema de la llengua) tot m’indica que tenim un subjecte i un OD, i de retruc que és una oració personal i no impersonal (com Plou).

De primer, hom diu que la construcció nominal dos cotxes no és subjecte, sinó OD, perquè fet i fet, un subjecte no pot ser substituït per un pronom feble. Amb la qual cosa, com que es pot substituir, doncs, és un OD, i de retruc no pot hi haure la dita concordança. Hi ha dos cotxes, n’hi ha dos. Doncs bé, si jo dic

Han arribat dos cotxes (n’han arribat dos)
Han eixit dos vaixells (n’han eixit dos)
Existeixen dues possibilitats (n’existeixen dues)
Estan dos amics en un bar (n’estan dos)
Ocorren dos esdeveniments en la comarca (n’ocorren dos)

Atés aquests exemples, en què tots són subjectes, veiem que poden ser substituïts per un pronom feble. Per tant l’argument que els subjectes no poden ser substituïts per pronoms febles queda superat, i s’hi afig un problema més: ¡¿què passa amb el català que sí que pot substituir subjectes amb pronoms febles?!

En segon lloc, i fent servir els exemples d’adés, i amb d’altres que posaré, em faig al qüestió següent:

Existeixen dues normes en el club.
Resten dues peguntes en l’examen
Estan dos amics en un bar.
Romanen dos cotxes intactes.

Vists aquests exemples, queda clar que són verbs estàtics i tenen com a subjecte normes, preguntes, amics i cotxes. ¿Per què quan canviem tots aquests verbs pel verb haver-hi, s’han de convertir els dits subjectes en OD, si haver-hi és també estàtic, i semànticament, no té el significat ja de posseir, sinó d’ésser? Per exemple, si hom diu, hi ha dos hòmens en el bar, quin significat hi ha en hi ha, el d’ésser o el de tenir?

Al remat, he dit que ho explicaria des de dins la nostra llengua i pense que ho he fet. Doncs bé, uns quants que diuen que hom no pot fer la concordança, empren arguments d’altres llengües, i diuen que el castellà no la fa perquè no hi ha plural de hay. Bé, això és cert a mitges. Normativament, no n’hi ha, però hi han parlants que la fan: poseu al Google hayn i després d’esporgar les males transcripcions del verb en subjuntiu hayan, comprovareu que hom fa la concordança en plural. Per tant, que el castellà normatiu no la faça, no vol dir que els parlants, fent ús de l’analogia, no que la facen. Amb la qual cosa, si el castellà i el català populars coincideixen, hom no ha de pensar que és una interferència del castellà, perquè de fet hom podria adduir, en contra de no fer la concordança, ei, si no fem la concordança estem interferits pel francés, que no la fa tampoc (parlant de manera normativa, és clar, perquè encara no sé francés popular o col•loquial).

Al remat, és un complex de llengua que tenim i caldria superar-lo per raons sintàctiques.

Fer fotos

2009-03-22T11:38:00.001+01:00

Els alumnes del Verger, quan anàvem a l’institut de Pego teníem sempre bona fama de ser els que més bé féiem les anàlisis sintàctiques. El fet cert és que a seté i a huité d’EGB ens martellaven molt amb els subjectes i els predicats, amb els OD i els OI, amb les oracions compostes, etc. És clar, quan hi arribàvem, amb el cul pelat de tanta oració, no teníem pràcticament cap problema i érem la joia dels professors quan els hi representàvem les oracions. En arribar a la facultat, la cosa es va complicar quan vaig entrar en contacte amb els teòrics de la X barrada, la recció i el lligam...: allò era un desficaci, i a voltes, amb tanta estructura profunda i tanta traça, m’hi feia un bon embolic. Al remat, tanta collonada s’acabava en llevar les oracions prototípiques i posant-hi oracions de la vida real, no de laboratori, a postes.

Feta la introducció, anem pel tema. Des de fa uns anys que em plantege molts temes de llengua, i hi pegue moltes voltes, cosa que representa un desgavell perquè quan he d’explicar uns quants conceptes em vénen els dubtes i les contradiccions per totes bandes, en veure els exercicis del llibre. Ja he apuntat en un altre text el problema del verb extreure amb la preposició a. Allí vaig esmentar que en una oració no poden hi haure dos objectes directes o indirectes (si no és que estan relacionats coordinadament o subordinada). Doncs bé, al llibre de 3r de Bromera, Valencià pràctic. Llengua i literatura, edició del 2007, hom ha posat l’oració següent per a treballar els objectes indirectes: farem fotos a les falleres. Sense pensar-hi hom diria que les falleres és un OI; ara bé, si ens fixem en aquest altre exemple, farem les fotos a les falleres a ma mare (per a ma mare), quedaria evident que hi hauria un conflicte de funcions perquè hi haurien dos OI. Ara bé, ¿i si canviem la construcció a les falleres per de les falleres, de manera que quede farem les fotos de les falleres a ma mare (per a ma mare)? ¿Vol dir això que sempre que fem servir el cas fer fotos sintàcticament és adient de i no a? Altrament, si considereu que me’n passe un poc i que l’oració farem les fotos a les falleres per a ma mare ja va bé, si voleu mantenir la a ¿què serien a les falleres si per a ma mare és OI?

Imatge i imaginar

2009-03-07T11:30:00.003+01:00

Vaig estrenar el blog amb el comentari de la diferenciació que la norma ortogràfica havia fet dels mots païsatge i veïnatge; dues paraules diferents, però a qui s’ha aplicat el mateix mecanisme lingüístic de formació de paraules mitjançant sufix. Ara voldria reprendre aquest fet amb dues paraules, però de la mateixa família: si imaginar i imatge vénen de la mateixa paraula, ¿per què una s’escriu amb tg i l’altra només amb g?

Imatge: del llatí imagĭne. DCVB
Imaginar: pres del llatí imagĭnari. DCVB

Sobre la a i els OI

2009-02-21T09:17:00.007+01:00

En la correcció d’un exercici sobre OD i OI del llibre he trobat l’oració següent, Extreu sang als donants. A grans trets i sense pensar-hi gaire, hom hi diria sang OD i als donants OI.

Fixem-nos en aquesta altra oració, Extreu petroli al desert. En aquesta oració tenim petroli OD i al desert CCL. Idò com? ¿Mateixa estructura i funcions diferents: als donants OI i al desert CCL? ¿Vol dir això que quan extreiem un OD a una persona és un OI i quan és a un espai és un CCL? ¿Per què aquesta discriminació, si , fet i fet, els dos indiquen espai, malgrat que u és persona i l’altre cosa?

Filem més prim: ¿És possible que el que tinguem ací és una interferència de preposicions, ço és, que en lloc de fer servir la preposició que toca sintàcticament, en fem servir una altra perquè ens sona bé (o com he apuntat en algun altre text, per analogia)? Comptat i debatut, el verb extreure determina la preposició de, siga persona, siga cosa: Extreu sang del pacient, Extreu petroli del desert. Per tant, no és sintàcticament coherent fer servir la a.

D’una altra banda, si hom està encabotat que hi haja un OI, em fa la sensació que la preposició que caldria emprar per al dit OI no és precisament la a, sinó per a: així, Han extret sang per als pacients, (Han donat flors per a Josep: tanmateix, la a ací també funcionaria, però per al cas de què parlem ara no hi ha cap mena d’interferència sintàctica).

Per si encara hi han més dubtes: hom ha dit que en una oració no pot hi haure dos o més OD, o dos o més OI (si no és que estan relacionats amb una conjunció i, o, etc.). Atés aquest fet, vet ací l’exemple Extreu sang a Maria per al meu germà. La qüestió és, ¿tant a Maria com per al meu germà són OI? ¿No havíem quedat que en una oració no poden hi haure dos o més OI si no estan relacionats amb una conjunció?

Per a reblar més el clau, aclarir la troca i extreure l’entrellat de la a, al DIEC2 hom diu que la preposició a té els significats següents: complement de lloc, complement de temps, complement de règim. Si reprenem l’oració Extreu sang al pacient, sembla que cap d’aquestes accepcions s’hi ajusta, perquè, fet i fet, ¡el contingut semàntic d’aquesta a és d’origen! Amb la qual cosa, ¿vol dir açò que ens trobem amb una a fenomenal, amb una a que és una superpreposició, que és capaç de ser destinació i procedència, final i origen, omega i alfa? ¿De ser, roda i volta una intrusa laboral envers la de?

Al remat, el DIEC2 apunta que extreure regeix la preposició de, malgrat que tots els exemples que posa, són justament de coses, i no de persones.

Atmòsfera (sic)

2009-02-06T11:04:00.001+01:00

Qui no s’ha trobat en el cas en què parlant de l’atmosfera algun alumne ha dit, i no es diu atmòsfera? En el meu cas, fent servir la raó sempre en favor de la llengua i de les dificultats lingüístiques influenciades pel castellà, em vaig treure un raonament ben lògic. A vore, fixem-nos: veritat que diem troposfera, ionosfera, estratosfera, etc. totes amb el colp de veu en la penúltima síl•laba, ¿per què la paraula atmosfera ha de ser diferent? ¿És més guai o més simpàtica? Doncs això, si les altres no són esdrúixoles, aquesta tampoc. A més a més, si us emboliqueu, no tireu la culpa al valencià, mireu-vos el castellà, que és qui ha fet aquesta incongruència!

Tanmateix, ves per on, ara que estudie grec, un dia ensopegue que la professora diu ατμόσφαιρα, esdrúixola. Idò com? ¿aquesta capa de la terra, composta de dos mots grecs va i resulta que en la llengua original grega és esdrúixola i nosaltres la diem plana? Per a investigar aquest fenomen, torne a tirar mà de la Viquipèdia, i vet ací els resultats: en grec totes les capes són esdrúixoles (Ατμόσφαιρα, Τροπόσφαιρα, Στρατόσφαιρα, Μεσόσφαιρα, Θερμόσφαιρα, Εξώσφαιρα), en català són totes planes (troposfera, estratosfera, mesosfera, termosfera, exosfera), en castellà són planes (troposfera, estratosfera, mesosfera, termosfera, exosfera, llevat del mot en dubte atmósfera), encara que fussant per la viqui castellana hi han vacil•lacions (feu-hi una ullada), i al remat, com que en totes aquestes coses científiques, el francés i l’anglés hi tenen coses que dir, doncs ací van els casos francés (atmosphère troposphère, stratosphère, mésosphère, thermosphère i exosphère, totes agudes, però passades a la nostra llengua són planes, per aquesta –e final que sona i no sona en francés) i anglés (atmosphere, troposphere, stratosphere, mesosphere, thermosphere, exosphere, tots amb el colp de veu al principi de la paraula).

Al remat, i atesa aquesta investigació, ¿cal dir atmosfera com la resta de les capes, malgrat que no seguim l’accentuació grega de les paraules i sí la pronunciació francesa, o bé caldria perdonar atmòsfera i canviar totes les altres a esdrúixoles (per allò que diuen, perquè jo sóc només que ho dic bé, ¿vol dir això que m’han d’ajuntar amb els que ho diuen malament?).

Subhastat

2009-01-23T11:44:00.001+01:00

Recordant una altra volta aquelles paraules que s’escriuen diferent en valencià i en castellà, m’ha vingut al pensament el mot subhasta, pel maldecap que implicava per als estudiants adults aquesta h en mig de la paraula, i que en castellà no hi és, subasta. Si fussem un poc en l’etimologia, subhasta fa referència a l’acció dels romans de vendre béns públics en un lloc determinat, concretament en una zona marcada amb una asta o pal: és així que ire sub hasta.

El problema que em plantejava a l’hora de fer aquest text consistia en si era necessari mantenir aquesta h de la paraula. Els enraonaments han estat els següents. El mot és recent, segons el DCVB: Adjudicació al millor postor; cast. subasta. Se anuncien subastes amb aquest objecte, Ignor. 51. Abans, hom feia servir el terme encant: Venda en què es cedeix la mercaderia al més dient; cast. subasta, almoneda. Dixeren que's faés encant dels moros e de la roba que y era e de totes les coses..., e dèyem-los: Veets aquest encant no serà encant, que engan serà, Jaume I, Cròn 89 (DCVB). Aleshores, hom podria suposar que subhasta seria un cultisme, i com a paraula culta caldria respectar aquesta h etimològica, malgrat que els mots patrimonials ast, asta, (a)stella l’han feta caure (fixem-nos tanmateix que l’exemple del DCVB sembla una mampresa del castellà).

La cosa és, si el català manté les h per raons etimològiques (honor, hora, home, hivern, herba), ¿per què hom no ha fet que ast, asta, (a)stella reprenguen aquesta h etimològica? ¿Seria una inconveniència fer caure aquesta h de subhasta, atés el fet que dita expressió està escrita com una paraula sencera i no com una de les tantes expressions llatines (sub iudice, ad hoc, ad hominem)? ¿Hom ho consideraria una convergència malvada envers el castellà?

Nota: en el cas de subharmònic, subhipoteca, subhumit, queda clar al nostre enteniment actual que hom hi entén una cosa per baix d’una altra, i es fa evident no capficar-se amb aquesta h. Tanmateix, en el cas de subhasta, no crec que la gent pense que fa referència a una venda pública en un lloc que està baix d’un pal o asta, sinó simplement, venda pública. De regal, continuem amb subhasta o promovem més encant, que és més patrimonial (o la deixem que servisca només com a mercat de quincalla i objectes troters?

Conéixer i saber

2009-01-09T13:35:00.001+01:00

En aquest temps de canvis lingüístics en què les paraules velles van desapareixent per altres noves, o van sent despalçades en significats per altres de semblants, voldria comentar els mots saber i conéixer. Als mitjans de comuncació constantment fan servir-los i moltes voltes de manera rara per a mi. He fet una ullada al DIEC2 i he vist tant en una paraula com en l’altra uns exemples en què jo faria el contrari, i voldria que em diguéreu què hi penseu.

En conéixer hom posa com a primera accepció, Tenir una idea més o menys completa (d’algú o d’alguna cosa) i posa com a primer exemple, El tocà i conegué que era mort. Jo trobe que no diria mai conéixer en aquest cas, sinó que diria, El tocà i va saber que era mort. No sé per què, però m’imagine que en el cas d’un mort o un viu hom suposa que ací poca idea dalt o baix completa pot hi haure. Ara bé, si volem manifestar incertesa per si és viu o mort, jo diria, Quan el va tocar, pensava que era mort.

Com a segon exemple, En el seu respondre coneixeràs de quin peu es dol, jo ací també hi posaria sabràs. Com a tercer, Per la cara se li coneix que ha plorat, hi diria se li veu. Com a quart, Conec que he fet mal fet, jo hi posaria sé o reconec. Com a cinqué, sisé i seté, Conèixer les circumstàncies d’un crim, No conèixer els detalls, Vós coneixeu la meva situació difícil, jo hi posaria saber, saber i sabíeu.

En la segona accepció, Tenir una idea més o menys completa de la manera d’ésser (d’algú), de les característiques (d’alguna cosa), hi han dos exemples que em resulten un poc estranys: Conèixer les dificultats d’una empresa. Conèixer les propietats d’una substància. En aquests dos casos jo hi posaria saber.

Comptat i debatut, si vos faig saber aquest dubte és també pels exemples que hom posa al diccionari per al terme saber, aquests concretament: Saps els motius del seu refús? Saber què cosa1 és la pobresa. No vos sona que també hom podria posar-hi conéixer i podria colar, per com són els exemples del principi?

Per a acabar, he vist que dels exemples que posa per a saber, jo hi diria conéixer, Jo sé un metge que ha guarit tots els malalts de la passa. Conec un metge que... Què hi posarieu vosaltres?

Nota 1: Per cert, ¿ací no hauria de ser quina cosa, en lloc de què cosa?

Ofendre

2008-12-25T12:41:00.001+01:00

Parlant del verb defensar, hom em va ensenyar que la forma normativa era aquesta i no denfendre. Aquest verb ha estat difícil de corregir-me i, roda i volta, tant una forma com l’altra han anat alternant en el meu discurs.

Anant al tema. He consultat el DIEC2, i he vist que defendre està acceptat com a variant segona de defensar (i també amb el sentit de prohibició, com en el francés, pràcticament en no ús). Llavors, faré el raonament següent lògic, i que els parlants fan servir quan tenen un dubte de llengua, fet i fet, l’analogia, gran motor de creació i organitzador de llengua.

Si el mot defendre és secundari de defensar, ¿per què les formes ofensar i fensar no apareixen com a primeres de les formes ofendre i fendre? Més encara, ¿per què aquestes formes no apareixen al diccionari? ¿Existeixen? Perquè si més no, ben bé que algú les deu haver creades per analogia, trobe jo.

¿Per què hom ha format un verb d’un participi (defendere-defensum-defensa-defensar) i ha gaudit d’aquest vist-i-plau normatiu, i no accepta, al capdavall, verbs que tenen el mateix fenomen com explosió-explosionar, col•lisió-col•lisonar (potser els verbs aquests no siguen adients al tema perquè no pertanyen al grup –fendre, però segueixen el mateix patró).

(Per a reblar més el clau: entendre-entensar-entensa-entesa. Sembla que entesa ha tingut més sort evolutiva i s’ha mantingut la forma evolucionada, i defensa s’ha mantingut en la manera culta (i no defesa, malgrat que l'he poguda sentir: no l'he defesa bé, la posició. –bé, està la forma devesa, però ací no juga).

Què

2008-12-10T11:32:00.001+01:00

Mentre treballava el concepte d’OD el curs passat, vaig demanar als alumnes que feren oracions interrogatives amb el pronom què, de manera que en contestar els eixira els dits OD: per exemple, què pintes? Què talles? Què parteixes? Què fas? A l’hora de corregir l’exercici, u dels alumnes (del grup dels graciosets) va proposar: què cagues?

Aquesta pregunta és la cabdal per al dubte que tinc, perquè la resposta que segueix hauria de ser merda, excrements, pilotetes, panderades, etc., però com a parlants que a voltes fem aquesta pregunta, la fem perquè hom responga: cague dur o cague blanet. Així doncs, sintàcticament si mirem la pregunta, ¿la resposta està ben feta? Altrament, si mirem la resposta, ¿la pregunta està ben feta? Ací dur o blanet (o caldós) és un predicatiu i el parell plantejat hauria de ser: com cages? Cague blanet. Fet i fet, si algú demana què el que hom espera és una realitat (un objecte) que s’expulsa del cos, i no una característica de la realitat expulsada.

Atés açò, hom pot trobar aquest fenomen d’encreuament en altres casos, d’entre altres en els verbs costar, valdre o pesar. Què costa això? Vint euros; què val això? Molts diners; què peses? Noranta quilos. En aquestes tres respostes tenim tres realitats (euros, diners i quilos), llavors sintàcticament seria coherent. De la mateixa manera en molt costa això? Poquet; molt val això? No gens; molt peses? Molt, també són coherents sintàcticament amb el que hom demana. El problema sintàctic ve quan fem l’encreuament: què costa això? Ui, molt; molt costen les peres? Vint euros. Ací veiem que sintàcticament estan descol•locats: hom demana un OD i respon un CCQ, i a l’inrevés.

Al remat, el dubte que tinc és: cal ser tan primmirat en aquest fet i corregir els parlants (o més allà, qualsevol obra escrita: novel•les, poemes, articles científics...), i dir-los que cal preguntar o respondre com toca sintàcticament, o simplement deixar-los fer i demanar que hom corregisca l’entrada què del DIEC2 amb un afegitó: quina quantitat. Perquè roda i volta, trobe que aquest dubte pot ser igual d’important que el per i el per a, o el ser i l’estar (més que res per la dificultat de traure’n l’entrellat, tant en els experts com en els parlants, que fan la seua).

Amb els dígrafs he ensopegat

2008-11-25T11:00:00.002+01:00

Dígraf: Conjunt de dues lletres que equivalen a un únic so. Aquesta és la definició que el llibre de 3r de l’ESO de Bromera, març 2007, Valencià, Llengua i literatura, fa del concepte de dígraf. Tot seguit els hi especifica. En aquesta definició amb exemples hi tinc alguns dubtes. De bestreta un detall massa primmirat: posa com a dígraf tll, i amb la definició a l’ull, això són tres lletres i no dues.

Anant ja de bo, voldria parlar del dígraf tz. Per a mi, aquest dígraf presenta problemes als qui fan el manual, perquè sovint hom posa exemples gens encertats, i que contradiuen la definició de dígraf. Així, al manual, hom posa d’exemple tretze. Si la tz del número fóra un dígraf, hom diria [treze], o una cosa semblant, però en realitat hom hi fa dos sons una mena de [d] i [z] juntes, de manera que ja no tenim un so únic, el dígraf. Fet i fet, l’exemple més encertat hauria estat analitzar, on sí que hom fa servir un so únic [z] (des d’un punt de vista valencià, òbviament, continuador de la tradició medieval, si ho comparem amb la manera de fer l’oriental).

Un altre dígraf de què tinc dubtes és ts. Al llibre hom hi posa potser, i quan jo el pronuncie hi faig una [t] i una [s]. Si realment fóra un dígraf hom hauria de pronunciar-hi una [s] (com quan algú llig malament la paraula medieval jatsia [dʒasia]) o una [tʃ]. De retruc, si ts és dígraf, supose que pecats, gots o parets també el tenen.

Al remat, també inclou com a dígraf les lletres que geminen un so. ¿És la geminació un so únic, ço és, l’allargament d’una consonant és un so únic? Quan hom diu emmudir o connivència, ¿de veres allarga el so o hi pronuncia dues m o n juntes? Ho comente perquè si s’escaiera el segon cas, ja no tindríem dues lletres juntes amb un so únic i només en el cas de setmana (dit [semana]) o cotna (dit [cona]) sí que tindríem un so únic. El mateix passaria amb la l geminada, on novel•la, dit [novela], sí que seria un dígraf, i Novetlé o vetlar actuarien com emmudir o connivència.

Al remat, un embolic que tinc.

A través de

2008-11-10T19:07:00.003+01:00

Molts dubtes lingüístics que tinc em pense que tenen l’origen en traduccions inadequades de texts del castellà, de l’anglés o del francés. Són traduccions de vocabulari o de construccions sintàctiques que, potser per fretura de temps del traductor, per desconeixença o per indolència, han entrat en la nostra llengua pels mitjans escrits o orals, i han anat agafant pes i poder a força de repetir-se en la premsa, en la ràdio, en la televisió o en la literatura (perquè, efectivament, una persona aprén una llengua a força de repetir i imitar, i a força de repetir i imitar el problema s’empelta en la llengua, i al remat acaba sent sancionat per la normativa, davant la impossibilitat d’eradicar-lo).

Anem de bo. Fa anys que seguisc la preposició a través de. No m’hi havia fixat fins fa cinc anys arrere, quan en un curset de l’Abelard Saragossà vam estar parlant de les preposicions, d'on vaig entendre que per a fixar els usos de les preposicions en la normativa i per a saber tenir-ne un domini tranquil, calia saber quin era el significat en l’origen i a partir d’ací fer-ne la teoria. Com a significat primer el DIEC2 diu “Anant d’una extremitat a l’altra, d’un costat a l’altre, d’una cosa, per dins d’ella”; fet i fet, el que significa el verb travessar, anar per dins: el clau travessa la paret, la mirada el va travessar, etc.

Ara bé, després hom ha afegit al diccionari com a significat segon “Per mitjà de, servint-se de”, i malgrat aquesta sanció que ha fet l’ens normatiu, jo no hi estic gens d’acord. Espigolant per texts anglesos i comparant traduccions, he trobat (em fa la sensació) que aquest ús segon s’explica més per raó d’aquestes males traduccions de la preposició anglesa through que per l’ús propi de la nostra llengua. De bestreta vull dir no hi he fet un estudi pregon que demostre aquesta idea meua, però fet i fet, considere que seria molt més encertat lingüísticament fer servir a través de quan faça referència a un sentit literal de passar per dins (no puc anar a través de les parets; entraré a través de la finestra) i per a l’altre ús secundari de l’a través de emprar mitjançant, per mitjà de, per, gràcies a, a costa de, etc (ho he aconseguit per ell; Va entrar-hi per mitjà d'un familiar; hem tingut contacte mitjançant correus electrònics). D’aquesta manera, actuant així, d’una banda hom demostraria un ajustament al significat de les paraules, per part de l’usuari, i d’una altra una protecció davant l’empobriment del vocabulari (que prou canya ens peguen els mitjans en castellà), pel que fa a la llengua.

Haia

2008-10-26T10:30:00.001+01:00

Tothom qui s’ha dedicat a l’ensenyament del valencià (ja de professional, ja de manera aficionada, ja prosaicament), a l’hora d’explicar les regles d’apostrofar, deu haver-se enfrontat amb el problema del mot Haia: uns manuals diuen que sí que s’apostrofa (l’Haia), uns altres manuals que no s’apostrofa (la Haia), i al remat, tots amb l’haca i l’haca a bots, i el pobre alumne (ai, eixos adults que amb il•lusió fan els cursets de valencià dels sindicats o de conselleria) amb l’embolic al cap, desemparat, perquè no li ho fem segur.

Amb els anys m’havia fet una teoria sobre el cas. Jo em pensava que Haia era una presa del castellà Haya, i per aquest motiu de toponímia no em trobava a gust fent servir un castellanisme innecessàriament: ço és, veges tu, si faig (Fagus sylvatica) és haya, ¿per què no podem dir el Faig? Evidentment, això ja no seria viable actualment, de manera que l’opció més adequada –pensava jo- seria fer servir el mot en holandés, tal com raja, Den Haag. Així doncs, hom evitava la interferència lingüística del castellà, feia servir el mot en la llengua original, i de retruc, ens estalviàvem el problema cabdal, el de l’apostrofació o no de la paraula Haia. Obvi, oi?

Doncs bé, per a demostrar la bondat de la teoria meua, i fussant per la Viquipèdia) em vaig dedicar a mirar com denominen les llengües europees (quin gran invent la columna aquesta de l’esquerre!) aquesta ciutat. Tot il•lusionat hi vaig fer una llista i després d’aquesta faenassa, com a segon pas de la investigació havia pensat posar-hi al costat com es deia faig (Fagus sylvatica) també en cada idioma; tot seguit, amb aquesta columnació de ciutat-arbre, havia pensat fer-hi la comparació, establir les correspondències i concloure que Den Haag és la forma holandesa de faig, i que per tant el català està fent una collonada (en l’apartat de toponímia) fent servir un castellanisme innecessari, quan fet i fet caldria decidir-se pel que ja he esmentat adés (o el Faig, o Den Haag).

Pareu esment al temps del verb: he dit havia pensat posar-hi al costat, havia pensat fer-hi... Per què eixe havia? Doncs perquè no he arribat a fer la segona llista de paraules del faig (Fagus sylvatica). Resulta que de casualitat he entrat al Viccionari en holandés (que m’ha dut a l’alemany, que m’ha dut a l’anglés, que m’ha dut al francés) i he descobert que Haag no ve de faig (Fagus sylvatica), sinó d’un mot fràncic hagja que significa... bardissa! Òndia, ara va i resulta que caldria dir en català la ciutat holandesa de la Bardissa, (o la Bardissa del Comte, perquè aquesta ciutat es feia dir també al segle XVII ‘s-Gravenhage): Ai, Ramon, les voltes que pega el món! Però ai las! ai, Bernat, deixa el món com te l’has trobat, perquè al final, roda i volta, tota aquesta teoria de la conspiració que m’havia muntat m’ha caigut com botifarra a la cendra, ha tingut un final que no m’esperava, i ves per on, en lloc de quedar-hi decebut, hi estic més il•luminat encara, per la manera tan absurda d’aprendre coses.

En conclusió, i després de tanta volta, aquesta ciutat holandesa rep el nom en català del francés La Haye (mot que sí que està en el vocabulari, per influència del fràncic i que significa bardissa) que havia fet que les fricatives velars sonores [ɣ] –Haag- es vagen ioditzar, (com payer<pacare) i d’aquesta manera s’ha incorporat amb la iod a la resta de llengües romàniques (llevat del romanés, Haga, que sembla que aquesta llengua a voltes va a la seua, per això de ser mig romànica, mig eslava). Sobre l’apostrofació, doncs sembla que, com que en francés no s’apostrofa, en català tampoc (malgrat que l’occità i l’italià sí que ho fan: l’Aia, i sense h). Al final de tota la història, què fem? Doncs, obeir el que diu la normativa: la Haia, per a evitar l’homofonia amb Laia... Ara que, sempre hom pot optar per dir den Haag o simplement Haag, el terme com és en la llengua original, com fan les altres llengües europees, i així estalviar-se una interferència lingüística del francés.

(Ja que havia fet la faenassa de cercar les paraules, i perquè no es perda i hom s’estalvie la recerca tan farragosa si hi té curiositat, ací deixe la llista d’idiomes i el topònim)

Branca romànica: Francés>la Haye; Català>la Haia; Occità>l’Aia; Italià>l’Aia; Gallecportugués>a Haia; Castellà>la Haya; Romanés>Haga

Resta de llengües consultades: Holandés>den Haag; Anglés>the Hague; Basc>Haga; Grec>Hagui; Suec>Haag; Danés>Haag; Noruec>Haag; Finés>Haag; Alemany>den Haag; Gal•lés>den Haag; Esperanto>Hago; Gaèl•lic>an Háig; Volapük>den Haag; Txec>Haag; Estonià>Haag; Croata>Haag; Hongarés>Hága; Islandés>Haag; Llatí>Haga; Lituà>Haga; Letó>Hāga; Polonés>Haga; Turc>Lahey; Eslové>Haag; Eslovac>Haag

De nou

2008-10-12T20:31:00.001+02:00

A la facultat se’ns parlava de la importància dels connectors a l’hora d’elaborar texts. Molts professors arribaven a suspendre exàmens per faltes, i ja per faltes hom no podia considerar aquell accent oblidat o la interferència lingüística del castellà de la y. Ara teníem 18 anys, érem majors d’edat i hom ja podia suspendre’ns per coses tan serioses com no saber estructurar un text, no saber expressar les idees o que el contingut d’un examen no es corresponia concretament al que es demanava a la pregunta. És així que vam aprendre a fer servir el lèxic com tocava, a construir oracions amb sentit, a ordenar els nostres pensaments mitjançant uns texts coherents i cohesionats. Així doncs, ara toca parlar de connectors (concepte aquest que ha esdevingut fonamental, no només en la meua tasca de simple usuari de la llengua, sinó també en la meua projecció com a poeta, fet i fet, en la formació de la meu veu poètica).

Temps arrere reflexionava sobre el connector de nou i em vaig adonar que havia quedat desvirtuat el significat més important que tenia (i que es veu ben viu en el parlar col•loquial), que és el de començar de zero una cosa. Així trobem expressions com comencem de nou la partida perquè has fet malament; fem de nou la casa perquè ha caigut; li trauran els comptes de nou perquè el windows de l’ordinador s’ha penjat, etc. Podem trobar, fins i tot, l’ús del connector en aquesta situació, que si bé no és exacta de començar de zero, sí que conté un sentit de ser novetat, una cosa totalment desconeguda i per tant de zero en el nostre intel•lecte: la notícia m’ha vingut de nou.

Als nostres dies es fa servir de nou (exageradíssimament) com a sinònim d’una altra volta. De fet, el DIEC 2 ja l’arreplega, però en la tercera accepció. Aquest canvi de significat del connector (perquè és un altre significat) potser té una raó evident: quan comencem una partida de nou, quan fem una casa de nou, quan treiem uns comptes de nou, a més a més de començar-ho de zero, ho fem una altra volta, per tant és fàcil aquest afegiment de significat.

Al remat, des del meu punt de vista i malgrat que aquest segon significat està sancionat jo no el faré servir en aquest sentit. De nou serà començar de zero, i una altra volta serà un altra volta. Ara cadascú que faça la seua.

Aclariments país-veí

2008-10-08T12:05:00.000+02:00

Sobre la derivació, crec que no pot hi haure cap mena de dubte que vénen de la mateixa paraula: pagus. Evidentment que el Diccionari ortogràfic i de pronúncia d'Enciclopèdia Catalana hi diga que és un diftong, perquè en no hi haure dièresi així ho escriu i separa. Ara bé el que jo vull fer-vos reflexionar és l’analogia que té país amb veí. Les dues paraules han trencat el diftong i hi ha posat l’accent, però en formar els derivats, una sí que el manté i l’altre no! Això no és de ser analògics quan toca ser-ho. Vaig errat jo? ¿Potser els del diccionari no hi han pensat, o si ho han fet, pensen que no cal tocar una cosa a què ja estem habituats? Fixeu-vos en aquest exemple: si vull fer el diminutiu de veí, diré ve-ï-net, i si faig el de país? Pa-ï-set, o pai-set.

Al remat, aquest text simplement és una reacció a la fartera d’haver d’explicar contínuament les regles de la dièresi, i ves per on, pot passar que a força de repetir-ho ja no reflexionem (raonem de fons) i ens podem trobar alguna cosa d’aquestes. Vulgueu o no, per a mi és el mateix analògicament.

Es té o és te?

2008-09-30T19:54:00.001+02:00

Els accents diacrítics fan ràbia. A l’institut sempre tinc la mateix brega cada any amb els alumnes, perquè estic jo, que els obligue a estudiar-se la llista de paraules, i estan ells, que uns no ho fan i uns altres que sí, i es fan l’embolic de qui del parell és el que el duu i el que no. A bonament els dic que jo també vaig haver d’aprendre-me’ls i que tot és qüestió de pràctica, fet i fet, de pencar (cosa que no és molt habitual en el general del nostre alumnat). Per a ajudar-los els faig el teatret de les regles mnemotècniques.

Ara bé, torne a dir, els accents diacrítics fan ràbia i encara que una part deu estar-hi a favor, moltes voltes els llevaria, per dues raons. La primera respon a l’argument que diu que s’han de fer servir per a evitar desambiguacions. Des del meu punt de vista, quan parlem tothom entén la diferència d’un te i un té, d’un es i un és, de manera que si ens entenem en parlant, en l’escrivint hom no hauria per què suposar dubte del lector, perquè el context ja determina si el te o l’es són pronoms o el verbs. Ausades ja hem ben interioritzat les estructures lingüístiques i discursives (d’això ja fa més de deu mil anys).

La segona raó s’explica per la minuciositat i l’abast de la llista de parelles de mots. Considere que en la llista manquen parells tan importants i susceptibles d’ambigüitat com volen i volen o set i set. Perquè si es tracta d’això de posar paraules comuníssimes, aquestes haurien de ser sense cap tipus de retard, amb molt més motiu que altres parells com cóc i coc o cóm i com. O tots o ningú.

País i Veí

2008-09-15T00:00:00.004+02:00

Hi ha una cosa que no tinc gaire clara. Si veí té un hiatus i hi posem un accent per a marcar aquest trencament del diftong, i alguns derivats, per exemple veïnatge, veïnat, veïnes, duen dièresi perquè també tenen hiatus i en marcar-los no podem posar accent per raó que no s'adiu a la norma d'accentuar, atés tot aquest raonament, ¿per què a país sí que es marca el hiatus, però als derivats no,com per exemple, paisatge, paisà, paisatgisme, quan fet i fet, tenen el mateix hiatus i caldria escriure'ls païsatge, païsà i païsatgisme, amb dièresi perquè s'avé contra les normes d'accentuar?

Anem fent

2008-07-04T23:37:00.002+02:00

Benvolgut lector,

aquest blog serà mostrat quan passaran les vacances d'escola; si no falla res, entrarà en funcionament segurament a partir del dia 15 de setembre.

Atentament.