dilluns, 15 d’octubre de 2012

Filòleg


Com he esmentat en algun text de fa temps, el parlant sempre tendeix a la regularitat en molts aspectes lingüístics, per exemple, en la formació de les paraules. Ben conegut és el cas del parell artiste-artista o pediatre-pediatra en què el parlant popular intenta donar un gir masculí a una paraula acabada en -a sospitosa de femenina (ço mateix passa també al contrari, amb la generació de mots femenins de masculins històrics: metge (metja o metgessa) o jutge (jutja o jutgessa).

El dubte que pose hui és el cas filòleg, filòloga, ço és, els sufixs -leg, -loga. Com és possible que ací no s’ha produït una regularització, bé filòleg-filòlega o filòlog-filòloga? ¿Hi ha algú que ho haja estudiat? He escrit filòlog i filòlega al Google i he trobat moltes pàgines on els internautes fa servir aquest parell “incorrecte” però tendent a la regularitat. He cercat filòleg al Coromines i hi diu que al Diccionari Labreu del 1839 hi ha filólogo i al del 1888 hi ha filòleg. De retruc, en aquest diccionari alguerés hi ha el mot cardiòleg i la pronunciació és cardiòlog.

M’agradaria llegir algun article del tema si és que n’hi ha.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

De manetes i manotades

De la varietat de trets que diferencien el català oriental del valencià destacaré hui aquells mots que indiquen un colp fet amb una part del cos. D'aquesta manera, el valencià diu cabotada, punyada, manotada, etc. mentre que l'oriental hi diu cop de cap, cop de puny, cop de mà. A partir d'aquesta diferència hom pot relacionar-ho amb les dos llengües romàniques més potents i veïnes de cada dialecte: el valencià és parell al castellà en dir cabezazo, puñetazo o manotazo i l'oriental al francés en dir coup de tête, coup de poign o coup de main (o gifle).

Aturem-nos, tanmanteix al coup de main. Si mirem la traducció actual d'aquesta expressió trobem un parell d'accepcions: d'una banda un atac ràpid caracteritzat per la sorpresa i la velocitat; d'una altra, ço que diem en valencià tirar una maneta, allò que en castellà diuen echar una mano i que en oriental diuen donar un cop de mà.

Mireu que curiòs, el valencià s'assembla al castellà en dir tirar una mà (echar una mano)  i l'oriental al francés en dir donar un cop de mà (donner un coup de main). Qui copia qui (si és que hi ha còpia...)? ¿Fa el valencià un castellanisme? ¿Fa l'oriental un gal·licisme? Siga el que siga, almenys en valencià, quan algú demana ajut li donem una maneta, no una manotada...
Free counter and web stats