Els accents diacrítics fan ràbia. A l’institut sempre tinc la mateix brega cada any amb els alumnes, perquè estic jo, que els obligue a estudiar-se la llista de paraules, i estan ells, que uns no ho fan i uns altres que sí, i es fan l’embolic de qui del parell és el que el duu i el que no. A bonament els dic que jo també vaig haver d’aprendre-me’ls i que tot és qüestió de pràctica, fet i fet, de pencar (cosa que no és molt habitual en el general del nostre alumnat). Per a ajudar-los els faig el teatret de les regles mnemotècniques.
Ara bé, torne a dir, els accents diacrítics fan ràbia i encara que una part deu estar-hi a favor, moltes voltes els llevaria, per dues raons. La primera respon a l’argument que diu que s’han de fer servir per a evitar desambiguacions. Des del meu punt de vista, quan parlem tothom entén la diferència d’un te i un té, d’un es i un és, de manera que si ens entenem en parlant, en l’escrivint hom no hauria per què suposar dubte del lector, perquè el context ja determina si el te o l’es són pronoms o el verbs. Ausades ja hem ben interioritzat les estructures lingüístiques i discursives (d’això ja fa més de deu mil anys).
La segona raó s’explica per la minuciositat i l’abast de la llista de parelles de mots. Considere que en la llista manquen parells tan importants i susceptibles d’ambigüitat com volen i volen o set i set. Perquè si es tracta d’això de posar paraules comuníssimes, aquestes haurien de ser sense cap tipus de retard, amb molt més motiu que altres parells com cóc i coc o cóm i com. O tots o ningú.
Ara bé, torne a dir, els accents diacrítics fan ràbia i encara que una part deu estar-hi a favor, moltes voltes els llevaria, per dues raons. La primera respon a l’argument que diu que s’han de fer servir per a evitar desambiguacions. Des del meu punt de vista, quan parlem tothom entén la diferència d’un te i un té, d’un es i un és, de manera que si ens entenem en parlant, en l’escrivint hom no hauria per què suposar dubte del lector, perquè el context ja determina si el te o l’es són pronoms o el verbs. Ausades ja hem ben interioritzat les estructures lingüístiques i discursives (d’això ja fa més de deu mil anys).
La segona raó s’explica per la minuciositat i l’abast de la llista de parelles de mots. Considere que en la llista manquen parells tan importants i susceptibles d’ambigüitat com volen i volen o set i set. Perquè si es tracta d’això de posar paraules comuníssimes, aquestes haurien de ser sense cap tipus de retard, amb molt més motiu que altres parells com cóc i coc o cóm i com. O tots o ningú.